Diumenge
XXIX Durant l’any / Cicle A
18 d’octubre de 2020
Is 45,1.4-6, Salm 95,1 i
3.4-5.7-8.9-10a; 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21
Els
fariseus planejaven la manera de sorprendre a Jesús, cercaven d’escoltar d’Ell
una paraula comprometedora i l’anaren a trobar amb uns partidaris d’Herodes guiats
per una intenció perversa. Els herodians eren considerats col·laboracionistes
amb l’Imperi romà; si Jesús responia a la pregunta afirmant que cal pagar el
tribut s’hagués posat al seu costat, però si hagués respost que no, hauria
pogut ser acusat d’insurrecte, com així va acabar essent davant de Pilat al qual
cridaven que el poble d’Israel no tenia altre rei que el Cèsar. Però el que
manca de sentit és el mateix plantejament. Hi ha coses que tant sols pertanyen
a Déu i no pas a cap pseudodéu humà perquè en les monedes hi ha la imatge del
Cèsar, la dels cèsars d’ahir i les dels d’avui, però tots plegats són ídols
caducs, massa sovint corromputs i sempre temporals, perquè els déus dels pobles
són no res, com escriu el salmista.
Només
hi ha un Déu, no n’hi ha d’altre, ens ha dit el profeta Isaïes. Un de sol és
digne de ser lloat, un de sol ha fet el cel i la terra i és a aquest a qui cal
tributar honor al seu nom, perquè el Senyor és el rei, com ens ha dit el
salmista. I la moneda d’aquest rei de reis és ben particular, la imatge que hi
ha en cada moneda encunyada per Ell és ben diferent de la del Cèsar, perquè
nosaltres som la seva moneda i en cadascun de nosaltres hi ha la seva imatge.
Ell ens ha creat i ens ha elegit per a ser la seva moneda, aquella moneda que
propagant-se, estenent-se ha de ser transmissora de l’esperança en Jesucrist,
nostre Senyor.
Quantes
vegades al llarg de la història i avui mateix es vol també sorprendre a l’Església,
posar-li un parany, tancar-la en una determinada ideologia o recloure-la a les
sagristies. La fe no va d’ideologies, ni tant sols de valors, la fe va de Déu,
de la llei de Déu. Cada cristià pot optar per una posició ideològica o una altra, uns poden ser de dretes,
d’altres d’esquerres, uns voler un país nou, d’altres conservar el que hi ha.
Però això és cosa dels homes, és cosa del Cèsar.
Ara bé
cal preservar i retornar a Déu allò que és de Déu i de Deu és la seva imatge i
aquesta està en cadascun de nosaltres. De Déu és per tant la vida des de la
seva concepció fins a la mort, de Déu és la dignitat de l’home, de Déu és la
llibertat, la justícia i la veritat. Escriu el Papa Francesc en la seva darrera
encíclica que «tot ésser humà té dret a viure amb dignitat i a desenvolupar-se
integralment, i aquest dret bàsic no pot ser negat per cap país. (...) Quan
aquest principi elemental no queda fora de perill, no hi ha futur ni per a la
fraternitat ni per a la supervivència de la humanitat.» (Fratelli tutti,
107).
Vet
aquí el que ens cal retornar a Déu, el que ens cal respectar i no tant sols de
paraula, sinó amb obres poderoses, amb els dons de l’Esperit Sant i amb molta
convicció, com ens ha dit l’Apòstol. Sovint s’ha barrat la lectura d’aquest
passatge de l’Evangeli segons sant Mateu reduint-la; però no es limita a
recordar-nos la diferència entre el que és de Déu i el que és del Cèsar, entre
l’àmbit polític i el religiós, excloent-se i tancant-se un vers l’altre. La
tasca de l’Església, la seva missió, és parlar de Déu i del dret que aquest te
sobre la nostra vida, perquè li pertany (Cf. Benet XVI 16 d’octubre de 2011).
En paraules de sant Joan Pau II «L'observança de la llei de Déu, en
determinades situacions, pot ser difícil, molt difícil: no obstant això mai és
impossible.» (Veritatis Splendor, 102).
Déu i
el Cèsar no són realitats contraposades, són realitats a nivells molt
diferents, infinitament diferents; una és divina i eterna, l’altra humana i
caduca. Realitats amb monedes ben diverses, que cotitzen valors molt diferents,
una no te preu, l’altra un preu ben relatiu, la moneda del Cèsar potser sigui
fins i tot d’or, però la de Déu és d’humanitat, perquè Déu ha creat i ha
escollit a l’home per que aquest sigui reflex de la seva gloria.
És aquesta
fe en Déu la que treballa per propagar-se. Avui que celebrem la jornada anual
que l’Església dedica a recordar a tots aquells que porten a terme la tasca
missionera, ens surten al pas aquestes paraules de l’apòstol sant Pau,
missioner entre els missioners, propagador infatigable de l’esperança en
Jesucrist. Tot evangelitzador ha de tenir ben present quins són els fonaments
de la fe, què és allò que és de Déu i allò altra que és dels cèsars. Escrivia
sant Pau VI que l’alliberació evangèlica «no pot reduir-se a la simple i
estreta dimensió econòmica, política, social o cultural, sinó que ha d'abastar
a l'home sencer, en totes les seves dimensions, inclosa la seva obertura vers
l'Absolut, que és Déu» (Evangelii Nuntiandi, 33).
Fins
hi tot aquells fariseus hipòcrites ho sabien i ho deien: Jesús diu sempre la
veritat, Jesús ensenya de debò els camins de Déu, Ell no obra pas per complaure
als homes i per acomplir-ho no té miraments per ningú, sigui qui sigui; sigui
el Cèsar o sigui el darrer dels homes de la terra, perquè Ell sap que aquest darrer
serà al capdavall el primer i el que ara apareix com el primer serà el darrer.
Al cap i a la fi del Cèsar tant sols ho és allò que li pertany, en canvi de Déu
ho és tot, també el Cèsar.
No hem
d’oblidar mai que portem la imatge de Déu, assumint els nostres deures com a
ciutadans, però sense perdre de vista mai que per la fe hem de treballar pel
Regne, pel veritable Regne que no pot ser altra que el Regne de Déu.