Diumenge II d’Advent / Cicle B
6 de desembre de 2020
Capella de Santa Caterina
Is 40,1-5.9-11; Salm 84,9ab-10.11-12.13-14 (R.: 8); 2Pe 3,8-14 i Mc
1,1-8
Moltes vegades el Senyor ha ofert als homes la seva aliança i enviant els profetes ens ha preparat per a la salvació que ens havia promès (Cf. Pregària Eucarística IV). El darrer dels profetes, aquell de qui Isaïes havia dit que era un missatger enviat per preparar el camí al Senyor, una veu clamant al desert; era Joan que predicava un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats i obrir-li així les rutes cap als nostres cors, aplanant-li el camí tot convertint-nos dels nostres pecats.
El pla de Déu, el pla de la salvació dels homes, no és pas res d’improvisat, Déu el preparà tant bon punt com s’adonà que l’home feia un ús maldestre de la seva llibertat i s’allunyava d’aquella imatge de Déu que ens havia estat impresa i que el pecat maldava en anar esborrant. A Déu l’home no li ha posat fàcil per venir a salvar-lo, al llarg de la història ens hem entestat en rebutjar la seva mà estesa mantenint-nos en els nostres errors. Però Déu és pacient i misericordiós, no te pressa, per a Ell tan és un dia com mil anys i mil anys com un dia; espera sempre la nostra conversió. El Senyor és pacient amb nosaltres, no és que difereixi el compliment de les promeses, Ell no vol que ningú es perdi sinó que tothom arribi a convertir-se, com ens ha dit l’apòstol sant Pau. Sap que tant bon punt li obrim els nostres cors la serralada dels nostres pecats es tornarà una plana de bondat; el terreny escabrós de les nostres malifetes serà una vall on pasturar al seu esguard.
L’Advent ens recorda aquell primer adveniment del Senyor, quan el Pare envià al seu fill fet home com nosaltres per viure com nosaltres, morir com nosaltres i ressuscitant per ser Fill de Déu, obrir-nos la porta a esdevenir també nosaltres fills de l’altíssim, fills amb el Fill. Joan en fou el precursor, aquell qui saltà de goig en les entranyes de la seva mare Elisabet, en saber-se davant d’aquella verge que portava al seu ventre la salvació del món, aquell qui al Jordà se saber indigne de batejar al qui venia a salvar-nos, aquell qui perdé la vida pel caprici d’un rei indolent sotmès, com tants d’altres reis, a la voluntat d’altri.
Però tot i que Déu ja va venir, tot i que ens va portar la salvació; l’adveniment definitiu està per arribar, serà quan el Senyor instaurarà el seu regne i jutjarà amb justícia i amb amor, perquè Ell és amor. I si Joan fou el profeta anunciador del Messies, d’un messies que vingué ben altrament a com l’esperava el poble d’Israel; ara nosaltres som de fet també profetes; profetes obligats a anunciar el darrer i definitiu adveniment. Si vertaderament esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia, la vertadera justícia i no la fugissera i parcial justícia dels homes, cal que ens preparem per esperar-lo en pau, immaculats i irreprensibles, com ens diu l’Apòstol. Aquesta és la bona nova que portem al cor i que ens cal compartir, que va intrínsecament inclosa amb la nostra fe; per això cal que alcem ben fort el crit, sense por, per dir «El Senyor Déu arriba amb poder». Enmig de tanta incertesa i tant temor, ens cal ser profetes de l’esperança, portar llum davant de tanta foscor. Aquell qui vingué i vindrà per vèncer tot temor ens diu també a nosaltres «Obriu en el desert (en aquest món orfe d’esperança) una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.»