Presentació
del llibre de Joan B. Culla
Amb
Poblet al cor: El P. Bernat Morgades i el seu temps
(1911-1963)
Museu
de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí
Dimarts
19 d’octubre de 2021
Molt bona tarda a tothom. En primer lloc agrair al Dr. Culla la seva amable invitació per ser present avui aquí i com no a la família Morgades que ha mantingut la brasa de la memòria del P. Bernat encesa al llarg dels més de cinquanta vuit anys transcorreguts des del seu traspàs el 10 de setembre de 1963.
Avui
presentem un llibre i això ja és de per sí important, val a dir que presentem
un molt bon llibre obra d’un molt bon coneixedor de la història del nostre país
i que en acceptar de portar a bon terme aquesta obra, acceptà tot un repte per
a ell mateix i també per a tots nosaltres. El primer element és doncs l’autor. El
Dr. Joan B. Culla en paraules seves és nascut a Barcelona el 1952, des del 1977
és professor d'història contemporània a la UAB, i fa més de tres dècades que
col·labora en mitjans de comunicació, com a opinador i també en espais de
divulgació històrica. Ha publicat prop de 20 llibres i cap a dos milers
d'articles de premsa, i ha contribuït a formar molts dels periodistes d'aquest
país. D’entre els seus llibres és autor de: El Catalanisme d'esquerra
(1928-1936); El franquisme i la transició democràtica (1939-1988) en el Volum
VIII d'Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar;
El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923); Diccionari de partits
polítics de Catalunya, Segle XX, amb Isidre Molas; El pal de paller.
Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000), com a coordinador; Israel,
el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina; Visca la
república; La dreta espanyola a Catalunya, 1975-2008; Esquerra Republicana de
Catalunya, 1931-2012. Una història política; El tsunami. Com i per què el
sistema de partits català ha esdevingut irreconeixible i La història viscuda.
Memòries. És per tant un molt bon coneixedor de la història contemporània i
recent de Catalunya i puc dir que és un luxe haver pogut comptar amb una
persona com ell per a escriure aquest llibre. Voldria destacar, ho podran
llegir vostès al pròleg, la manera com el Dr. Culla va arribar a tenir
coneixement d’aquest projecte i el perquè i en quines circumstàncies l’acceptà,
fet que fa encara més rellevant la seva tasca perquè al darrera hi ha una
emotiva història on la Cristina Cervià, la seva cunyada prematurament
traspassada, hi jugà un paper clau posant en contacte el tema i l’autor, al
biografiat i al biògraf.
Tenim
a les mans una biografia, una molt bona biografia. En general podríem dir que
de biografies n’hi ha de tres tipus: les hagiografies sovint encarregades pel
biografiat en vida per tal d’exalçar les seves virtuts i amagar els seus
defectes; d’aquest tipus en podríem anomenar moltes durant el franquisme,
escrites per adular al dictador, el cas de Luis de Galinsoga i la seva obra Centinela
de occidente seria una de les més rellevants. També en temps recents quan més
d’un polític cerca donar-se a conèixer modelant la seva imatge al perfil que
els seus possibles electors poden voler veure, es recorre a aquest gènere
literari. Hi ha un segon tipus de biografies que podríem anomenar
antibiografies, escrites per denigrar una imatge i que sovint manipulen les
fonts en benefici d’un discurs previ a qualsevol minsa investigació. També
durant el franquisme aquest gènere es cultivà i tant sols com a exemple podríem
anomenar el llibre de Joaquin Arrarás sobre Manuel Azaña, però també els
nostres temps no són tampoc aliens a aquest tipus d’obres.
Hi
ha un tercer grup de biografies, són les que responen realment a aquesta
qualificació, i que no tant sols són fruit d’un treball rigorós sinó que a més
tenen la gran riquesa d’obrir horitzons, de descobrir personatges fins llavors
ocults per voluntat aliena més que no pas pròpia. En aquesta línia per exemple
el P. Hilari Raguer ens descobrí a Manuel Carrasco i Formiguera, al general
Domènec Batet o al Dr. Salvador Rial, per citar tant sols uns exemples.
Biografies com la de l’espluguí Mossèn Ramon Muntanyola sobre el Cardenal
Francesc d’Assis Vidal i Barraquer que tot i els anys passats des de la seva
publicació segueix essent la millor obra sobre el cardenal de la pau. Són
aquestes les biografies que vertaderament interessen i ara i aquí tenim a les
mans una d’aquestes obres escrita amb el rigor d’un professional de la història
i amb l’interès d’un fins ara profà en matèria d’història eclesiàstica però que
ell mateix en el pròleg es declara apassionat i sovint commogut per aquesta
incursió, que esperem que no sigui pas la darrera en el món de la història
contemporània de l’Església a Catalunya, perquè hi ha encara molta feina a fer
i molts elements per aclarir. Tenim doncs a les mans una obra escrita amb rigor
i amb passió i per tant la combinació no pot donar sinó un molt bon resultat,
com així ha estat.
Però
si aquests tipus de biografia que ara destacava tenen la virtut de
descobrir-nos personatges amagats de la història, poden ser alhora quasi bé
vertaders actes de justícia. Perquè avui no tant sols presentem un llibre, fet
ja de per sí rellevant i important; avui vindiquem un home a qui en el seu
moment no se li feu la justícia que la seva vàlua, la seva tasca i la seva vida
sencera mereixien. És d’aquesta situació personal del biografiat que arrenca
aquesta obra i és per això que fa de la lectura d’aquest llibre un itinerari
apassionant per la vida del P. Bernat Morgades.
Res
no és casual i ens trobem avui aquí, al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de
Francolí, una de les obres més emblemàtiques, amb el Casal, que en Lluís
Carulla deixà a la seva vila nadiua. Perquè la vida i la mort del P. Morgades
no es pot entendre sense la figura d’en Lluís Carulla. El Dr. Culla defineix en
l’obra al senyor Carulla com l’amic des de l’adolescència del P. Bernat, aquell
qui compartí i aplaudí la decisió del jove sacerdot que havia entrat als paüls
de fer-se monjo a Poblet, aquell amb qui tingué una estreta relació de
complicitat que permeté al P. Bernat de trobar en Lluís Carulla un confident,
un protector i un mecenes i alhora compartien tots dos una clara sensibilitat
catalanista en complicitat entre l’amic “burgés”, així el qualificava amb
ironia el P. Morgades fet explicable donada la diferent situació social entre
ambdós, i el monjo que no tenia al cap i
al cor cap altre cosa que Poblet.
El P. Bernat Morgades fou ben bé un home del seu temps, profundament arrelat a la seva terra és a dir a l’Espluga i a Catalunya i protagonista, a vegades en contra de la seva voluntat, de part de la història d’aquesta terra. Per a nosaltres, monjos de Poblet, és una figura molt important perquè fou la primera vocació al Poblet restaurat a partir del 24 de novembre de 1940, quan quatre monjos italians: Giovanni Rosavini, Martino Marini, Giovanni Fioravianti i Tomasso Bona; arribaren a Poblet, a un monestir en gran part destruït, on un home clau en la seva restauració, Eduard Toda, esmerçava encara totes les forces de les que era capaç en el darrer tram de la seva vida per ressuscitar el monestir després d’un segle d’abandó. Val a dir que la convivència entre els pocs monjos fundadors i Eduard Toda no fou sempre planera; tot i que cohabitaren fins l’abril de 1941 en que Eduard Toda morí, quan ja havien entrat les primeres vocacions autòctones, que foren el P. Bernat, prevere paül, i els futurs P. Benet i P. Robert, novicis paüls, com a capdavanters d’altres que vindrien després. El P. Bernat Morgades esdevenia així el lligam entre els catalans que miraven a Poblet des de finals del segle XIX amb un enamorament romàntic, Eduard Toda o Antoni Gaudí en són bons exemples, i la nova comunitat molt condicionada pel moment històric ja que venia de la Itàlia feixista amb la idea de la guerra civil com a creuada posada al cap i enmig d’una Europa immersa en una guerra de resultat encara incert.
Poblet estava al cap i al cor del P. Bernat, com diu al subtítol d’aquesta biografia seva, hi estava des de sempre, des que va néixer a pocs metres del monestir a cal Menacho, on els seus pares feien de masovers. Un Poblet aleshores deshabitat i encara a mercè de qualsevol que volgués entrar-hi i prendre el que volgués. Poblet havia estat l’escenari dels jocs infantils de Manuel Morgades i Òdena prop d’on es va criar en un ambient senzill on s’havia tret sols una rifa, la rifa del treball, en les seves mateixes paraules.
La seva vida fou marcada per la mateixa història que li tocà de viure i el marc geogràfic on es crià. El P. Bernat és un clar exponent d’aquella Església catalana que patir primer per ser Església i després per ser catalana, en una guerra civil que no acabà el 1 d’abril de 1939, sinó que les seves conseqüències anaren molt més enllà en el temps i en les actituds en una dura postguerra que sovint no responia a les expectatives que alguns dels seus coetanis hi havien posat.
Fou primer perseguit per ser catòlic, religiós paül i prevere. El P. Morgades es feu paül sens dubte perquè no podia esdevenir monjo a Poblet aquell any 1923 quan ingressà al seminari menor que els paüls tenien a Bellpuig tot i que mai va perdre el contacte amb Poblet, sobretot durant els anys 30 quan residia a la casa dels paüls a l’Espluga i començà a sovintejar les visites a Eduard Toda, aleshores President del Patronat de Poblet. Ordenat de prevere el dia 11 d’abril de 1936 de mans del bisbe de Barcelona Manuel Iruita, un personatge controvertit; l’aixecament militar de juliol de 1936 el sorprengué a l’Espluga i passà de la casa dels paüls a una semi clandestinitat amb els seus pares per ser detingut finalment l’11 de febrer de 1937. La data aquí és sens dubte molt important, com destaca el Dr. Culla, perquè li permeté defugir el que uns mesos abans hauria estat sens dubte una mort segura. Fou posat finalment en llibertat i establí lligams amb els quadres del PNB refugiats a Barcelona que li permeteren fugir de la zona republicana i incorporar-se al Grupo Expedicionario de Montaña del Regimiento de Artilleria de Mallorca, com a capella alferes i participant a la batall de Terol on fou ferit lleument. Destaca el Dr. Culla dels records del P. Morgades d’aquest episodi de la seva vida la diferent valoració que significa una èpica narració per a la revista dels paüls de la província de Barcelona exiliats a Mallorca i la que anà transmeten anys després a la seva família, molt més centrada en la tragèdia que suposava una guerra civil.
La primera part de la vida de Manuel Morgades de 1911 al 1 d’abril de 1941, quan entrà a Poblet com a postulant, fou la presència d’un somni, Poblet amb una vida monàstica restaurada. La segona part de la seva vida comença amb l’entrada del pare paül Manuel Morgades a Poblet, cinc mesos després de l’arribada dels quatre monjos fundadors i quan aquests ja havien rebut l’ordre de que si no hi havia vocacions els caldria tornar a Itàlia. La seva entrada al monestir fou l’acompliment de la seva màxima il·lusió, del seu somni i el P. Bernat Morgades fou durant quasi una dècada l’ànima de Poblet tant en el vessant espiritual com en el material. Precisament per tot això els esdeveniments de 1950 foren per a ell tant dolorosos, se sentí arrencat d’allò que més estimava, del lloc que sempre havia estimat en la que seria la tercera etapa de la seva vida de 1950 fins a la seva mort el setembre de 1963. Aquí rau el centre d’aquest llibre que manté un ritme in crescendo en la vida del P. Bernat que arriba al seu cim amb l’entrada a Poblet, amb la seva professió i el seu nomenament com a subprior i que amb la visita regular de 1950 el converteix en un monjo errant sempre enyorat de Poblet. El Dr. Culla aporta tots els elements perquè puguem conèixer que va passar durant aquells mesos de 1950 que culminaren amb la marxa del P. Bernat, amb trenta-nou anys, cap a Barcelona i d’allí cap a França després de dos “judicis sumaríssims” com els qualifica l’autor de la biografia que avui presentem.
El
P. Bernat creuava la frontera camí del segon exili de la seva vida el 5 de maig
de 1950, nou anys i escaig després d’haver entrat a Poblet com a postulant;
quedava molt lluny aquella primera escena pels vols de la festa de la Mare de
Déu de Montserrat de l’any 1937, al passeig de Gràcia de Barcelona. D’allí sortí
un cotxe amb un xofer i tres ocupants fugitius: el Dr. Lambert Font, canonge
arxiver de la catedral de Girona, el P. Manuel Morgades, aleshores paül i un
jove seminarista, anomenat Ramon Muntanyola. No era la primera vegada que ho
intentaven, ja ho havien fet dies abans però desistiren davant l’increment de
patrulles de control prop de la frontera. Aquell seu incert viatge els portaria
al Pallars Sobirà, passant per Rialb i Llavorsí
fins arribar a Àreu, a la Valferrera. Després de sopar en un hostal un
guia, segurament un pastor de la zona, els recollí i havent tocat les dotze de
la nit emprenien a peu el camí cap a
França. Un trajecte que estava previst tingués una durada d’unes dues hores es
va convertir en un perillós periple de prop de quinze hores, en que varen ser
de nou retinguts i espoliats per una patrulla de control, fins que deixats
anar, caminant damunt la neu hores i hores, remuntaren la carena i baixant
muntanya avall se n’adonaren en trobar uns pagesos que hi berenaven que estaven
ja a França, d’allí anaren a Mallorca. En aquest segon exili, l’any 1950, el P.
Morgades patia el que en Miquel Coll i Alentorn anomenà el seu calvari, essent
obligat a exiliar-se de Poblet per ja sols tornar-hi per morir-hi el setembre
de 1963; deu anys abans quasi dia per dia de la mort de mossèn Muntanyola. Dos
espluguins exemplars, com els qualificà el P. Jordi M. Bou, dues figures
emblemàtiques del catolicisme fortament arrelat al país que visqueren plegades
uns dels moments més tràgics del segle XX i que patiren persecució per catòlics
i per catalanistes.
En
la part més dramàtica d’aquesta història d’amor del P. Bernat per Poblet, un
amor que neix a la infància, i en els esdeveniments de 1950 hi ha protagonistes
principals, d’altres de secundaris i alguns altres que esdevenen cooperadors
necessaris per als fets tal com van succeir; en la lectura vostès els
descobriran i els coneixeran. Sols els puc anticipar que en entrevistar el
juliol de 2001 al P. Giovanni Rosavini a Fiastra, aquest recordava encara amb
extrem dolor aquella visita i l’ordre d’allunyament de Poblet i d’incomunicació
amb qualsevol monjo del cenobi que va rebre en ser enviat de nou a Itàlia. El
P. Rosavini, prior refundador, i el P. Morgades, que tot indicava que havia de
ser el primer abat del Poblet restaurat, foren dues víctimes notòries d’un
visitador que de totes, totes
sobrepassava les seves funcions. En paraules del mateix P. Bernat
dirigides a Lluís Carulla: «no preguntis què he fet per trobar-me com me trobo.
Millor i més exacte seria preguntar que m’han fet i per què ho han fet». Tot
plegat emmarca la realitat d’una Església en aquella Espanya de postguerra i en
aquella Europa també de postguerra ben nodrida de frustracions i ambicions
personals, fòbies, tírries i molts altres mals.
Avui
doncs en aquest acte fem quelcom més que presentar un llibre, un molt bon
llibre. Avui aquí en aquest Museu de la Vida Rural impulsat i promogut per en
Lluís Carulla, recuperem una figura cabdal en la història contemporània de
Poblet: el P. Bernat Morgades. Un espluguí enamorat de Poblet i que dedicà al
monestir 9 anys intensos de la seva vida i es lliurà a aquesta tasca amb cos i
ànima. Tants sols per recordar dos punts concrets amb els que jo després he
tingut relació directe cal parlar de la fundació de la Germandat de Poblet, en
un difícil equilibri per no alertar al règim del moment amb noms sospitosos, i
la creació de la revista Poblet, de la seva primera època perquè quan es va
recuperar la capçalera l’any 2000 no vam dubtar ni un moment que el títol sols
podia ser Poblet seguint l’estela d’aquella primera revista fundada pel P.
Bernat. Un home, com tots nosaltres, amb virtuts i defectes però guiat per aquest
amor seu a Déu que es concretà en un país i en un lloc concret, Poblet.
Aquesta
biografia no respon a tots els interrogants però sens dubte marca un abans i un
després no tant sols en el coneixement del biografiat sinó també en el de la
història més recent de Poblet. Sols els hi puc aportar un mínim detall; el
desaparegut manuscrit de la Història de Poblet del P. Morgades no estava entre
els papers del P. Agustí Altisent i sembla quasi segur que no va estar mai
entre els materials que ell va tenir a l’abast per a escriure la seva Història
de Poblet, en tenim un testimoni de primera mà i són els diaris inèdits i
manuscrits del mateix P. Agustí que a part de la seva vida espiritual parlen
abastament de com es va gestar i redactar aquesta seva Història de Poblet
sempre des de zero, amb uns criteris totalment diversos als que podia emprar el
P. Bernat i certament al llarg d’un procés que abastà uns quants anys no exempt
de fortes crisis de l’autor. Aquest és per tant un dels molts misteris encara
per resoldre, saber qui té o qui es va quedar el manuscrit o bé qui el va fer
desaparèixer, si així va ser amb la voluntat de deixar el mínim rastre de la
seva vida i la seva obra.
Per
primer cop segurament algú aliè al món monàstic s’endinsa en la nostra història
comunitària i ho fa amb tot el rigor que el caracteritza. No hem dubtat a
facilitar-li l’accés als nostres arxius tant a Poblet com a la Casa General a
Roma, perquè ens cal conèixer la nostra història i la història de Poblet de
1940 ençà és encara la gran desconeguda. El P. Agustí Altisent en la seva esmentada
Història de Poblet hi passa quasi de puntetes, perquè ell mateix era part
d’aquesta història i com a bon historiador sabia que no podia fer altre cosa
que fer-ne un esbós. Queda doncs pendent d’estudi aquesta part de la nostra
història, amb crisis tant importants com la de 1950 o la de 1966 amb la marxa
de l’Abat Edmon Maria Garreta i un grup de monjos, fruit entre d’altres de les
tensions que provocà l’aplicació del Concili Vaticà II.
De
què serveix seixanta-un anys després d’uns fets analitzar-los? De què serveix
cinquanta vuit anys després de la mort del P. Morgades reivindicar-lo? Serveix
per a analitzar la nostra història recent i mirar de no repetir els mateixos
errors. De sant Joan Pau II al Papa Francesc l’Església ha demanat perdó pels
errors del passat, tant un com l’altre no han estat sempre compresos
precisament pels qui creuen que demanar perdó és un signe de debilitat o bé no
serveix per a res, fa pocs dies en teníem un exemple clar amb la carta del Papa
Francesc als bisbes de Mèxic. Avui aquest acte i aquest mateix llibre tenen en
certa manera un component de reconciliació amb el nostre passat, més recent i
en particular amb la memòria del P. Bernat Morgades.
De
nou agrair i felicitar al Dr. Culla per la seva obra i a tots vostès els
convido a llegir-la amb el màxim interès, en acabar sabran bastant més de la
vida del P. Bernat Morgades i una mica més de la història de Poblet que és com
dir de la història de Catalunya.
I
permetin-me finalment agrair de nou a la família Morgades la seva tasca sovint
callada, sobretot als inicis fins i tot incompresa, de guardar memòria del P.
Bernat perquè de la memòria en acabem essent tots deutors.
Moltes
gràcies.