Diumenge XXVII durant l'any / Cicle
B
Diumenge 3
d’octubre de 2021
Gn 2,18-24, Salm 127,1-2.3.4-5.6, He 2,9-11 i Mc 10,2-16
Déu uneix i l’home separa. Déu va
crear el món, el cel, les aigües i la terra, els animals i peixos que s’hi
mouen i a la fi l’home i la dona, a fi de bé. El fil del relat del llibre del
Gènesis ens mostra com Déu va crear un món en harmonia, és allò que anomenem el
paradís on tot era just i bo. Però l’home fou creat lliure i del mal ús de la
seva llibertat vingué la caiguda i el pecat. La història de la salvació és un
camí constant cap a la recuperació d’aquest paradís perdut, un paradís que amb
l’encarnació, mort i resurrecció del Fill de Déu fet home, ha esdevingut el
regne promès. Crist morint com a home ens ofereix la possibilitat de
ressuscitar com a fills de Déu i compartir així amb Ell la vida eterna. Ens ho
ha dit la Carta als cristians Hebreus, Déu que ens estima va voler que el seu
Fill morís per tots per tal de portar-nos a la gloria.
Crist no s’avergonyeix d’anomenar-nos
germans però som els homes els durs de cor i per això ja Moisés va haver de
prescriure la possibilitat per a l’home de divorciar-se i separar-se de la dona
contravenint així allò que Déu havia disposat de que formessin per sempre més
una sola carn, tal com el Fill de Déu es feu Ell mateix carn. Una sola carn que
significa als ulls de Déu una mateixa dignitat. Però la duresa de cor en la
societat de l’època de Jesús permetia a l’home repudiar a la dona si als ulls
del seu marit resultava reprovable i això per sí mateix vulnerava la llei de
Déu. Com escriu sant Gregori de Nazianç «els qui van establir aquesta llei eren
homes, i per això aquesta llei va ser dictada contra les dones. En canvi, la
llei autèntica és equitativa. El creador de l’home i de la dona és el mateix;
l’home i la dona van ser fets del mateix fang, tots dos són segons la mateixa
imatge. La llei és la mateixa, com ho és la mort i la resurrecció.» (Dels
discursos de sant Gregori de Nazianç).
Parlar avui de la indissolubilitat
del matrimoni pot semblar quelcom anacrònic perquè la nostra societat,
especialment al llarg dels darrers anys, ha anat molt més lluny del que Moisés
prescriví; en la nostra societat d’avui les situacions són moltes i massa
sovint també molt doloroses. Vivim en la societat de la provisionalitat, regida
per l’hedonisme i el relativisme, on tot dura mentre dura i quan sorgeix la
dificultat acaba i se cerca una altra opció. Aquest axioma s’aplica en les
relacions de parella, en les relacions laborals i també, moltes vegades, en el
compromís amb Déu. La nostra societat té vertaderament por al compromís i es
refugia en la provisionalitat. Evidentment hi ha determinades circumstàncies
que fan dels matrimonis o de les relacions de parella situacions insostenibles,
ho veiem dia rere dia en els mitjans de comunicació amb el dolor de la
denominada violència domèstica que destrueix vides i famílies; però qui sap si
d’altres situacions no podrien ser superades respectant sempre la dignitat i la
llibertat de tota persona humana; perquè Déu ens ha creat així dignes i lliures
i vulnerar aquests preceptes és vulnerar la llei de Déu.
L’amor es viu en la quotidianitat de
la vida ordinària, de la vida de cada dia on hi ha alegries i sofriments que
cal compartir i que viscuts en parella donen consistència real a l’amor.
Escrivia sant Joan Pau II que « Déu
és amor i viu en si mateix un misteri de comunió personal d'amor. Creant-la a
la seva imatge i conservant-la contínuament en l'ésser, Déu inscriu en la
humanitat de l'home i de la dona la vocació i consegüentment la capacitat i la
responsabilitat de l'amor i de la comunió. L'amor és per tant la vocació
fonamental i innata de tot ésser humà.» (Familiaris Consortio, 11).
Déu estima tant la dignitat de la
seva creatura que el seu Fill únic es feu home santificant així encara més la
persona humana. Però nosaltres maldem per abandonar aquella innocència perduda
ja al paradís enlloc de rebre el Regne de Déu com el rep un nen; amb puresa de
cor. A Crist li sabé greu que els deixebles renyessin a aquells nens que li
havien portat per que els imposés les mans, perquè veia en ells amb tota
veritat a aquells a qui va destinat el Regne. Per això atemptar contra la
innocència d’un infant és atemptar contra Déu mateix, perquè Crist ens els ha
posat com a models de salvació.
Les paraules de Jesús «allò que Déu
ha unit, l’home no ho pot separar», ens conviden a defensar la fidelitat en
tots els àmbits de la vida humana, sense per això deixar de prestar una
especial atenció als qui pateixen dificultats i sofriments, acollint a tothom sempre
amb amor. (Cf. Carta als bisbes de l’Església Catòlica sobre la recepció de
la comunió eucarística per part dels fidels divorciats tornats a casar, 2).
És aquesta la radicalitat de Crist,
la radicalitat de l’amor en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida. En
paraules del Papa Francesc «La manera en què Déu mateix actua amb el seu poble
infidel, és a dir, amb nosaltres, ens ensenya que l'amor ferit pot ser sanat
per Déu a través de la misericòrdia i el perdó, per això a l'Església en
aquestes situacions no se li demana immediatament i només la condemna, al
contrari, davant tants fracassos matrimonials dolorosos se sent cridada a viure
la seva presència de caritat i misericòrdia per a redirigir cap a Déu els cors
ferits i perduts.» (Àngelus 7 d’octubre de 2018).