Diumenge III de Quaresma / Cicle C
Diumenge 20
de març de 2022
Ex 3,1-8a.10.13-15, Salm responsorial 102,1-2.3-4.6-7.8 i 11, 1C
10,1-6.10-12 i Lc 13,1-9
«Us asseguro que si no us convertiu, tots acabareu igual.»
ens ha dit Jesús per dos cops en l’Evangeli que avui hem escoltat,
explicant-nos que no som pas millors que aquells galileus malmenats pel seu
pecat o que aquells divuit homes aixafats per la torre de Siloè, que no som pas
millors que ningú. La conversió de cor és l’objectiu del camí quaresmal i tot
cercant-la Jesús interpreta els fets històrics en clau de salvació, interpreta
els signes dels temps com a signes de Déu.
En totes les
etapes de la història, en cada moment de la nostra vida, el Senyor ens ofereix
la possibilitat de convertir-nos, però el primer pas per la conversió és
penedir-nos de les nostres faltes, dels nostres pecats, deixant de fer el mal
que desplau al Senyor i obrant el bé que li plau. Déu és present al llarg de la
història de la humanitat, es fa el trobadís amb nosaltres, sempre a l’espera de
tocar els nostres cors, sempre obert a la nostra conversió. Parla poc
directament als homes al llarg de la història, ho fa tant sols a homes
concrets, destinats d’antuvi a ser el seu instrument, són els profetes,
vertadera veu de Déu davant dels homes. Com parla a Moisès cridat per Déu
mentre pasturava el ramat del seu sogre per a contemplar-lo en una bardissa que
cremava però no es consumia, trobant-lo així a través d’un signe extraordinari.
Quan crida, Déu demana total disponibilitat a qui crida, ens demana com a única
resposta aquest «aquí em teniu» generós i decidit de Moisès, que sols podrem
donar alliberats dels nostres egoismes, de les nostres pors, dels nostres
dubtes.
Hem de témer
Déu, no pas tenir-li por; l’hem de reverenciar, descalçant-nos del pes de les nostres culpes per tal
d’arribar a descobrir a aquell que és qui és. Ell és el qui perdona les culpes
i guareix de tota malaltia, el qui rescata de la mort la nostra vida, el qui ens
sacia d’amor entranyable, el qui fa justícia als oprimits, el qui és lent per
al càstig i fidel en l’amor. Nosaltres quan pequem som com aquella figuera que
no dona fruit però a la que el Senyor no mana de tallar-la, ans al contrari deixa
fer a qui la cava, la fema i espera encara per a veure si es converteix i dona
fruit.
La lentitud de
Déu per a castigar és una mostra palpable del seu amor, un amor sempre
esperançat en la nostra conversió. Però no és una esperança a fons perdut, cal
que nosaltres per donar fruit rebutgem allò que no és bo, que no obrem el mal
que ofèn al Senyor un mal que tant sovint fem i el resultat del qual són les
guerres, els exilis, el dolor nascut de l’odi; quan el nostre fruit hauria de
ser sempre l’amor. Ens hem de deixar cavar-nos i amarar-nos d’amor per part d’aquell
qui és molt més que cap profeta, molt més que Moisés, deixar-nos convertir pel mateix
Crist, el déu amb nosaltres, el déu encarnat, el déu que parla cara a cara amb
la seva creatura. No podem perdre el temps de la nostra vida i cal que n’aprofitem
cada moment per a apropar-nos a aquell que és bondat i justícia infinites.
Jesús parlà als
qui eren presents de dos esdeveniments amb molts morts, però Jesús, a
diferència dels fariseus, no els llegeix com un càstig pels presumptes pecats
de les víctimes, sinó com una invitació a la conversió de tots. Convertir-se
vol dir donar bons fruits ja, ara i aquí. Com una figuera, com una vinya que han
de donar bon fruit, en cas contrari es talla i es crema. No en tenen prou la
figuera o el cep amb haver estat plantats, com no en tenim prou nosaltres en
haver estat batejats per a salvar-nos. El poble d’Israel murmurant camí de la
terra promesa no en tenia prou amb haver estat elegit per Déu si al cap i a la
fi el desagradava i li era infidel. Tampoc nosaltres li som plaents criticant,
murmurant o vivint una fe aparent.
Déu es presenta
cada dia davant nostre, a vegades de la manera més insospitada i en el lloc més
imprevisible per a parlar-nos, per a convidar-nos a la conversió, per a oferir-nos
la nostra salvació, vertader i únic camí cap a la llibertat. Mai no podrem
acabar d’entendre aquesta llibertat que ens ofereix Jesucrist, immensa,
infinita com el seu amor. La llibertat sols adquireix el seu autèntic
sentit quan alliberada del pecat s’exercita en el servei de la veritat que
salva, quan cavada i regada per l’amor infinit de Déu ens deslliga de tota
servitud i dona fruit en nosaltres, per als altres i en Crist, aquell qui és el
qui és.