Divendres
setmana XXIV durant l’any / II
16 de
setembre de 2022
Santa Maria de Valldonzella
1C 15,12-20; Salm 16,1.6-7.8 i 15 i Lc 8,1-3
Per anar amb Jesús no calen masses condicions, no es tracta de pertànyer a un determinat poble, a una raça concreta o a una condició social determinada. Per anar al seu costat passant per viles i pobles, predicant i anunciant la Bona Nova del Regne de Déu tant sols cal una condició, creure en Ell, creure en Crist. Els seus seguidors són homes i dones que tenen posada l’esperança en Crist, una esperança, com ens ha dit l’Apòstol, que ha d’anar més enllà d’aquesta vida. El tret distintiu de la nostra fe és creure en el projecte de vida que Crist ha portat a la humanitat i aquest no té cap sentit sense creure en un Crist victoriós de la mort i disposat a compartir amb nosaltres aquests seva i nostra victòria sobre el pecat i sobre la mort, compartint la seva resurrecció també amb nosaltres.
Sant Benet en la Regla, que és
el nostre manual de vida, ens presenta un projecte de vida a llarg termini,
tant llarg que no s’acaba aquí a la terra sinó que té voluntat d’anar més enllà
de la mort. Això no vol pas dir que ens hem de desentendre d’aquest món sinó
que hi hem de viure conscients de que creiem en una realitat que va molt més
enllà, amb el desig de que quan ens desvetllem del son de la mort el podrem
contemplar fins a saciar-nos, com ens ha dit el salmista i mentrestant ser aquí
missatgers del Regne.
Avui som nosaltres aquets homes
i dones que seguim al Crist. També nosaltres hem estat malalts i hem patit o
patim malalties de l’esperit, també nosaltres som dèbils i tenim les nostres febleses
tant físiques com morals; però com a ells i elles aleshores, Crist ens convida
avui a seguir-lo i nosaltres hem de ser ben conscients de a qui seguim i perquè
el seguim. Seguim al ressuscitat, sinó la nostra fe no tindria cap sentit i el
seguim confiats de que atendrà la nostra súplica, la de compartir amb nosaltres
la seva resurrecció.
Hem de tenir sempre present
aquesta centralitat de la nostra vocació: El Crist. La nostra vocació, com la
mateixa Regla ens indica, és cristocèntrica perquè d’Ell ens ve la força i cap
a Ell anem. La vida del monjo i de la monja no és altra cosa que la vida
cristiana, viscuda amb tota simplicitat però alhora intentant de viure-la amb
tota la seva plenitud, amb la màxima intensitat. No som ni millors ni tal volta
pitjors que qualsevol altre creient, però se’ns demanarà potser més perquè
sabem ben bé quin camí porta cap al Crist i que cal fer per arribar-hi.
Som a les portes del Capítol General
del nostre Orde, hi arribem vivint sovint en situació de feblesa, d’incertesa
pel futur de les nostres comunitats, de la nostra Congregació, del nostre Orde
i de la mateixa Església. Certament els temps van canviant i no bufen pas a
favor de la vida monàstica, com tampoc ho fan a favor de la vida cristiana, n’hem
de ser conscients i interpretar els signes dels temps, com ens dia el Concili
Vaticà II, partint sempre d’allò que és fonamental per a nosaltres: El Crist,
no anteposant-li res, confiant-li tot, esperant tot d’Ell.
Ho deia el nostre Abat General
el passat dia 15 en el curs de formació monàstica: «No tenir res més estimat que
Jesús no ens distreu de la realitat, al contrari: ens fa adherir-nos amb amor a
la realitat allí on ens toca viure-la mentre potser ens fereix la malaltia, la feblesa
de la vellesa, el servei dolorós i desagradable a la comunitat o la persecució del
món. (...) Qui ho deixa tot per Ell, en realitat no perd res, perquè el valor constant
de tot el que deixem és Crist mateix.»