Diumenge després del dia 6 de gener
Baptisme del Senyor / Cicle A
Is 42,1-4.6-7; Salm 28,1-2.3ac-4.3b i 9b-10;
Fets 10,34-38 i Mt 3,13-17
«Com és que tu vens a mi?» El Baptista, aquell que havia saltat
de goig en les entranyes de la seva mare Elisabeth en sentir vora seu la
presència del Salvador, ara s’estranya de que Jesús s’acosti a ell per rebre un
baptisme d’aigua. El qui és el Messies, el Fill de Déu no té vertaderament
necessitat de ser batejat, com tampoc no la té ni de morir, ni d’encarnar-se;
tot ho fa per amor; som nosaltres els qui ho necessitem tot d’Ell. Déu és mou
en el pla de salvació per amor a la seva creatura des de la seva concepció fins
a la mort en creu; des del baptisme al Jordà fins a la resurrecció victoriosa.
Jesús ens va indicant pas a pas quin camí ens porta cap al Pare i a nosaltres,
pobres pecadors, sí que ens cal rebre el baptisme i no tant sols el que
administrava Joan, sinó un baptisme per l’aigua i per l’Esperit.
Al Jordà es troben el baptisme
de Joan i el baptisme que ens porta el Crist, amb Ell tot arriba a la plenitud,
també el baptisme i això ens permet a nosaltres de poder participar en la seva
totalitat en la redempció, si responem afirmativament a la seva crida. Des dels
inicis del cristianisme el baptisme del Senyor ha presentat certa incomoditat,
al cap i a la fi ens fem la mateixa pregunta que Joan; com és que es bateja
Jesús si en Ell no tant sols no hi ha pecat sinó que és el camí per al perdó
dels nostres propis pecats? Oblidem que s’ha fet en tot igual que nosaltres per
mostrar-nos que tenim remei, que Déu mateix ens posa a l’abast els mitjans per a
ser redimits, per tal de que puguem recuperar la imatge divina que hi ha en
cadascun de nosaltres i que enterbolim moguts per les nostres fragilitats que
ens fan caure en el pecat.
Ens ho ha dit l’apòstol Pere,
Déu no fa diferències a favor dels uns o dels altres, som nosaltres els qui les
fem; Déu acull tothom qui creu en Ell, som nosaltres qui rebutgem a alguns o a
molts; Ell és Senyor de tots, som nosaltres els qui ens el volem apropiar,
monopolitzar-lo i a vegades fins i tot manipular-lo. Ell, ens ho ha dit el
profeta Isaïes ni crida ni alça la veu, no es fa sentir pels carrers, ni trenca
la canya que s’esberla, ni apaga la flama que vacil·la. Ell ve bondadós a
prendre’ns de la mà per portar la llum de la fe als qui estem encegats per les
nostres passions; a treure’ns de la presó del nostre egocentrisme i el nostre
relativisme estructural, ve en definitiva per alliberar-nos de l’esclavatge del
pecat.
La festa del baptisme del
Senyor clou el cicle nadalenc, ve a ser la conclusió que Déu ens presenta davant
dels ulls perquè també nosaltres prenguem la iniciativa, ve a ser com si ens
digués “ja ho veieu, jo m’he fet un dels vostres, que sou els meus, ara
seguiu-me i convertiu-vos”. Aquesta conversió la recordem cada any de manera
molt especial en la Vetlla Pasqual, en la nit santa en que celebrem el nucli
del misteri de la salvació, la resurrecció del Senyor que és l’anunci de la
nostra, quan renovem el nostre compromís baptismal.
Aquest any el Senyor ens ha
fet el regal de que un dels nostres germans, el Pare Francesc, hagi estat
cridat a la casa del Pare tot just encetada la festa del baptisme del Senyor,
tot just haver escoltat les primeres Vespres d’aquesta festa; en certa manera
ha estat cridat així a l’acompliment d’allò que pel baptisme va ser convidat a
compartir; amb el baptisme iniciem el camí a la fe i en ser cridats davant del
Pare completem el trajecte més penós i iniciem el més planer, si és que en som trobats
realment dignes.
En paraules del Papa Benet: «Tot
el que comença a la terra, abans o després acaba, com l'herba del camp, que
brolla al matí i es marceix al capvespre. Però en el baptisme el petit ésser
humà rep una vida nova, la vida de la gràcia, que el capacitat per a entrar en
relació personal amb el Creador, i això és per sempre, per a tota l'eternitat.»
(13 gener de 2008).