Epifania del Senyor
6 de gener de 2023
Is 60,1-6; Salm 71; Ef 3,2-3a,5-6; Mt 2,1-12
Els pobles s’acosten a la llum de Déu, els
reis busquen la claror de la seva albada i sobre el poble clareja la llum de la
glòria del Senyor. La universalització de la salvació parteix del triple
caràcter d’aquest infant que rep or com a rei, encens com a Déu i mirra com a
home. És veritablement el Fill unigènit de Déu, és realment el fill de Maria i
és assumint ambdues naturaleses el rei que havia de venir i que ha de tornar en
gloria i majestat al darrer dia, quan el temps arribi a la seva plenitud. En
paraules de sant Pere Crisòleg, els mags oferint-li l’encens professen la seva
divinitat; amb l’or expressen la fe en la seva reialesa i amb la mirra mostren
la seva condició mortal. (Cf. Sermó 160).
No ens podem aturar tant sols en la tendre
imatge de tres savis, d’uns mags als qui la tradició ha fet reis; en aquesta
manifestació trasllueix tota la grandesa del misteri de la redempció, sense
deixar de banda tampoc tota la iniquitat humana que perseguirà al Messies des
del bressol fins a la creu; avui és Herodes, demà seran els grans sacerdots,
els escribes i els fariseus i a la fi serà tota una multitud que clamarà i
aconseguirà la mort de l’innocent.
Aquest infant és rei, per això tot i la seva
fragilitat uns poderosos venen de lluny per postrar-se als seus peus, adorar-lo
i fer-li presents; però al cap i a la fi la seva corona no serà d’or, perquè
Ell no és un rei com els altres, el seu Regne no és d’aquest món ni segueix els
models dels reialmes humans, sempre caducs, sempre corruptes, sempre
cobdiciosos.
La seva humanitat ha estat assumida en bé
nostre, ara fràgil enfaixat amb bolquers, quan arribi la seva hora fort per carregar
sobre les seves fràgils espatlles la redempció del món; la mirra anuncia la
seva mortalitat ben humana i ben real, però no és un home qualsevol, ben aviat
en unes noces la seva mare descobrirà als qui l’escolten que hem de confiar-nos
a la seva paraula, que hem de mirar de fer el que Ell ens digui per poder
compartir a la fi del camí el seu regne.
Aquest infant rep encens com a Déu i ben aviat
acostant-se com a home al Baptista per rebre un bateig d’aigua el cel s’obrirà
i mentre el Pare el reconeixerà com a Fill seu, l’Esperit davallarà sobre
aquell que fou concebut en el ventre virginal de Maria com a vertader home,
sense deixar de ser Déu.
En la història de la salvació tot quadra, no
hi ha lloc per a la improvisació malgrat que a nosaltres se’ns escapin molts
matisos i no sapiguem reconèixer els signes que Déu fa a l’home, cal
cercar-los, obrir-se al misteri de Déu.
El desig de cercar, de saber més de Déu és
representat per aquets mags vinguts d’orient que va partir cap al desconegut,
homes de cor inquiet i moguts per la recerca de Déu i de la salvació. Uns homes
que esperaven sobre tota desesperança, que no es conformaven amb la seva vida
possiblement còmoda i inquietament cercaven una realitat més gran. No sols
volien saber moltes coses, que ja les sabien, sinó sobretot arribar a saber
allò que és essencial i no volien tant sols adquirir saber humà; sinó arribar a
conèixer la veritat a aquell qui és la Veritat.
No dubtaren en emprendre un llarg i incert viatge, sinó que també estaven interiorment en camí, en camí cap a
Déu com a veritables cercadors de Déu. Com ens ha dit l’Apòstol aquests homes
per una revelació han conegut el misteri secret velat a tantes generacions
cegues als signes de Déu.
En paraules del Papa Benet: «L'Església anomena
a aquesta festa «Epifania», és a dir l'aparició del Diví. Si ens fitxem en el
fet que, des d'aquell començament, homes de tota provinença, de tots els
continents, de totes les cultures i maneres de pensar i de viure, s'han posat i
es posen en camí cap a Crist, podem dir veritablement que aquesta peregrinació
i aquesta trobada amb Déu en la figura del Nen és una Epifania de la bondat de
Déu i del seu amor pels homes.» (Homilia 6 de gener de 2013).
Després d’uns humils pastors, després d’uns
mags vinguts de llunyanes terres, el secret s’escamparà a tots els pobles
convocats per Crist a tenir part d’una mateixa herència, a formar un mateix cos
i a compartir la mateixa promesa. L’Epifania ens convida a sortir a la recerca
de Déu, a abandonar una fe a voltes acomodatícia per descobrir a Déu fet
home per portar el seu regne a tota la humanitat.
Déu es manifesta davant uns mags vinguts
d’Aràbia i de Sabà; Déu es manifesta davant uns convidats a una boda que tasten
un bon vi que prefigura aquella copa que es convertirà en la sang de Crist; Déu
es manifesta al Jordà convidant-nos a participar del seu baptisme que ja no
serà tant sols d’aigua, sinó per l’aigua i per l’Esperit.
Aquest infant que recull or, encens i mirra
apunta maneres, ens indica ja el que ha vingut a fer entre els homes, a
apiadar-se dels pobres i dels febles, fent-se pobre i feble; a governar amb
justícia i a portar aquella pau que l’home és incapaç de procurar-se; ha vingut
al cap i a la fi a salvar-nos de la mort.
Oferim-li el nostre homenatge a aquest rei,
home i Déu vertader, oferim-li l’or de la nostra obediència, fent el que Ell
ens digui, la mirra de la nostra humilitat davant d’aquell qui és el Fill de
Déu i l’encens de la conversió dels nostres cors, com Maria, la seva Mare que
observava i guardava en el seu cor tot el que veia per meditar-ho. Aquestes són
les ofrenes agradables a aquell qui és el nostre Déu, el nostre rei i el nostre
germà, per qui hem estat fets fills del Pare.