Eucaristia en memòria del Papa emèrit Benet XVI
Dijous 5 de gener de 2023
1Jo
3,11-21; Salm 99,2.3.4.5 i Jo 1,43-51
«Qui no estima continua mort» ens ha dit la primera Carta de sant Joan. L’amor és la base de la relació de l’home amb Déu, perquè tant va estimar Déu a l’home que envià al seu Fill per fer-se carn, igual amb tot a nosaltres llevat del pecat; així l’amor de Déu per l’home arriba fins a l’extrem de néixer en una establia i de morir en una creu vexat i abandonat per tal d’assumir d’aquesta cruel manera la nostra mort i poder-la vèncer compartint llur resurrecció amb la seva creatura imperfecta. És a la creu, on pot contemplar-se amb tota la seva magnitud aquesta veritat i a partir de la creu s'ha de definir què és l'amor, sols així el cristià troba l'orientació de la seva vida i de la seva caritat (Cf. Deus caritas est, 12).
Déu
es feu home perquè l’home pogués esdevenir fill de Déu amb el Fill o com escriu
sant Agustí el «Fill únic de Déu, és feu fill de l’home, per convertir en fills
de Déu tots els fills de l’home» (Sermó 194). Aquesta realitat transforma la
vida de l’home, la irrupció de Déu en la humanitat esdevé un punt i a part en
la història i és una invitació constant a seguir a Jesús. Amb la mateixa
intensitat amb que l’atengueren Pere, Andreu o Felip Crist mateix ens convida
ara i aquí a escoltar-lo i a seguir-lo. Però pot sortir res de bo dels nostres
cors? Sí, si ens deixem amarar per l’amor d’aquell qui és l’amor. Ell ens ha
estimat primer i sempre continua estimant-nos primer; nosaltres tant sols hem
de correspondre-li també amb l'amor, tot i que no ho fem pas sempre. Però Déu no ens imposa pas un sentiment que no
puguem suscitar en nosaltres mateixos; Ell estimant-nos ens fa veure i
experimentar el seu amor, i d'aquesta experiència de Déu ha de néixer també en
nosaltres l'amor amb una resposta que es concreta en la fe (Cf. Deus caritas
est, 17).
Estimar
«consisteix justament en el fet que, en Déu i amb Déu, estimo també a la
persona que no m'agrada o a la que ni tan sols conec. Això només pot dur-se a
terme a partir de la trobada íntima amb Déu, una trobada que s'ha convertit en
comunió de voluntat, arribant a implicar el sentiment. Llavors aprenc a mirar a
aquesta altra persona no ja només amb els meus ulls i sentiments, sinó des de
la perspectiva de Jesucrist. El seu amic és el meu amic.» (Deus caritas est,
18).
Un
home de vida venerable, que escollí el nom de Benet, feu de la fe, de
l’esperança i de la caritat, el centre de la seva vida, la seva no fou per a
ell una esperança vana, sabia que al final del camí, havent mantingut la fe, om
pot esperar la desitjada abraçada del Pare. El seu no fou un amor només de
frases i de paraules, tot i que en pronuncià i n’escrigué moltes al llarg de la
seva vida, sinó sobretot una caritat de
fets i de recerca esperançada d’aquell qui és la veritat. Tota la vida del Papa
Benet ha estat una recerca apassionada del Crist, d’aquell qui l’havia cridat a
la fe lúcida viscuda amb intensitat en el si de la seva família, aquell qui
l’havia cridat a la vocació sacerdotal, al ministeri com a bisbe, al treball al
servei de la fe de l’Església, al ministeri petrí com a bisbe de Roma i a la fi
a uns anys de vida de pregària retirada i silenciosa.
L'Evangeli
no és tant sols una comunicació de coses que es poden saber, sinó una
comunicació que comporta fets i canvia la vida (Cf. Spe salvi, 9). Així aquest home
de vida venerable, que escollí el nom de Benet escoltà la Paraula del Senyor
que li deia «vine i ho veuràs» i hi anà, el seguí allí on el volia en cada
moment i seguint-lo veié i cregué en el Fill de Déu, el mateix al qui li demanem
ara que li obri les portes del cel on pugui veure coses encara més grans, on
pugui veure al qui ell definí com l’amor fet carn; perquè «la intercessió de
cap manera és una cosa aliena per a l'altre, una cosa externa, ni tan sols
després de la mort.» (Spe salvi, 48). Com tot ésser humà aquest home que
escollí per nom el de Benet visqué a vegades el desamor del món, però fou
sabedor que per Crist hem passat de la mort a la vida, que qui no estima
continua mort, que només la trobada amb Déu permet no veure sempre en el
proïsme tant sols a l'altre, sinó que ens permet reconèixer en ell la imatge
divina, arribant així a descobrir veritablement a l'altre i a madurar un amor
que és ocupar-se i preocupar-se per l'altre (Cf. Caritas in veritate, 11). Com
el mateix Crist que fou especialment proper als qui sofreixen, i que Ell
mateix, el Verb de Déu encarnat, carregà amb els nostres dolors i patí per amor
a l'home, donant així sentit a la malaltia i a la mateixa mort. (Cf. Verbum
Domini, 61)
Fe,
esperança i caritat estan unides. La fe és reconèixer que el Senyor és Déu, és creure
que «Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i que l'Església,
amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos». (Testament). La
fe que porta a viure en l’esperança, es viu des de l’amor i així la visqué
aquest home de vida venerable, que escollí per nom el de Benet; ell escoltà la
veu del Senyor, anà i veié, i llur consciència el mantingué en pau davant de
Déu confiat en la gran misericòrdia d’aquell qui ho sap tot, que sap que hi ha
al nostre cor i que coneixent les nostres fragilitats ens estima així
imperfectes, però cridant-nos sempre a la conversió.
«Sense
Déu l'home no sap on anar ni tampoc aconsegueix entendre qui és.» (Caritas in
veritate, 78) però amb Déu al costat i mogut per la veritat, l’home tot ho pot.
Ara encomanem al nostre germà, el Papa Benet, a la misericòrdia del Senyor, que
a ell que en fou un servidor fidel i prudent li concedeixi de compartir la
victòria de Crist sobre la mort, aquella que té lloc pel poder creador de la
Paraula de Déu; aquella força divina l’única que dona esperança i goig.
Aquest
és en definitiva el contingut alliberador de la revelació pasqual, centre del
misteri de la salvació. En la Pasqua, Déu es revela a si mateix amb la potència
de l'amor trinitari que aniquila les forces destructores del mal i de la mort
(Cf. Verbum Domini, 13). No ens deixem confondre, mantinguem-nos ferms en la
fe, en l’esperança i en la caritat i encomanem al nostre germà, al Papa Benet,
a l’amor del Pare, aquell amor en el que ell cregué, confià i predicà.