Exèquies
P. Francesc Martínez-Soria
Dilluns 9 de gener de 2023
Monestir de Poblet
Lm 3,17-26; Salm 102,8 i
10.13-14.15-16.17-18; Rm 8,14-23 i Jn 14,1-6
Al llarg de la nostra vida hi ha moments per a tot; moments
per a la joia i moments per al desencís, moments per a l’optimisme i moments
per a la desesperança. Per la fe i amb la força de la gràcia vivim la nostra
vida com un peregrinar, un avançar constant i indefallent cap una realitat molt
més gran que nosaltres; però aquest camí no està exempt de situacions de
flaquesa, de dubte i aquests també poden sorgir quan les forces decauen i a la
vellesa quan, com deia Crist a Pere, ja no ens cenyim a nosaltres mateixos; ja
no anem on volem sinó que hem d’obrir
els braços i un altre ens cenyies per portar-nos allà on potser no volem
anar. Aquesta limitació, que podem viure a causa de la vellesa, de la malaltia
o de qualsevol altra circumstància ens pot fer dir com escriu Jeremies «he
perdut tota l’esperança, no puc confiar en el Senyor»; és quan el record de les
nostres penes ens amarga i enverina. Però en la vellesa, en la malaltia i en
tantes altres circumstancies, el Senyor és sempre al nostre costat, ni en
moments d’adversitat no s’han extingit els seus favors, la seva pietat es
segueix renovant cada matí i la seva fidelitat continua essent immensa. Per
mantenir ferma la confiança ens cal haver rebut aquell esperit del que ens
parla l’Apòstol, l’esperit que ens fa viure una i altra vegada en la confiança
esperançada dels qui som fills de Déu i podem dir a Déu Pare. Sols així els
sofriments del món present, les flaqueses, les fragilitats, les febleses, les
penes es poden viure en l’esperança de que un dia serem alliberats de
l’esclavatge de qualsevol situació que puguem viure com a desgraciada.
Aquesta és la fortalesa del creient, aquesta és la força que
ens dona la fe i que no ens ve pas per cap mèrit nostre, sinó per pura gràcia
de Déu. La gràcia és un pur do, un regal que val més que qualsevol altra tresor
que puguem tenir o desitjar. El creient ha obtingut pel baptisme aquesta gràcia
però l’ha de cuidar, l’ha de mantenir, ha de lluitar per viure-la sempre amb
esperança. I si pel baptisme ja rebem aquesta gràcia quan més l’hem de viure agraïts
aquells qui ens hem sentit cridats a seguir al Crist de manera més radical,
certament no pas més perfecte perquè sols Déu és perfecte i nosaltres sempre i
en tot lloc i moment som perfectibles, però sí amb la ferma voluntat de caminar
cada dia un pas endavant cap a la vida eterna, sense por als retrocessos, que
sempre n’hi haurà, sinó sempre confiats en aquell qui ens acompanya i espera al
final del camí. Perquè Ell és el camí, la veritat i la vida i ningú no arriba
al Pare sinó hi va per Ell. La vida del monjo és doncs una vida de recerca no
tant sols de Déu, que és a qui venim a cercar al monestir, sinó també del camí
que hi porta, de a quin camí ens sentim cridats, una cerca que pot tenir
respostes diverses al llarg de la nostra vida. Si aconseguim interpretar la
voluntat de Déu no és que per això sols el recorregut se’ns faci planer i
desapareguin les pedres d’ensopec, sinó que tenint el rumb clar i la ruta
fixada se’ns farà més fàcil vèncer les dificultats del trajecte.
La nostra vida de creients ve marcada per tres naixements.
Naixem a la vida per un acte d’amor i aquest naixement és sempre com un miracle
que sols podem entendre com un primer do de Déu. Pel baptisme naixem de nou,
ara a una vida de fe, més plena i amb un objectiu més clar al que ens hi anem
apropant dia a dia aprofundint en el coneixement del Crist. El tercer naixement
és el definitiu, el que per la fe sabem que Déu ens ofereix al final del camí
si ens hem sabut mantenir fidels. El nostre germà Francesc, el P. Paco, ha
viscut els dos primers naixements, primer per l’amor dels seus pares fou portat
al món i també per amor, aquests volgueren batejar-lo, introduir-lo en la fe,
certs de que era el millor que li podien oferir. Anys a venir ell mateix
decidiria comprometre’s de manera més clara primer com a escolapi, dedicant-se
a l’educació dels joves, i després, com si d’una progressió en el seu camí es
tractés, volgué viure com a cistercenc dedicat més intensament a la pregària i
al contacte amb la Paraula de Déu. En cap de les dues vocacions li mancà
disponibilitat a la voluntat de Déu i al servei dels altres, perquè fou sempre
algú obert a escoltar i a parlar amb Déu i a tractar de Déu amb qui se li
apropés. Descobrí així al cap i a la fi on hem d’anar i quin camí pot
portar-nos-hi. El nostre germà ha gemegat, com diria l’Apòstol, dins seu
esperant l’hora de ser plenament fill, quan el seu cos serà redimit i ara
aquesta hora tal volta li ha arribat.
Nosaltres ens reunim avui ara i aquí no tant sols per
acomiadar-nos d’ell, per recordar amb nostàlgia mil i una anècdotes de la seva
llarga i intensa vida, sinó que estem reunits essencialment i fonamentalment per
demanar-li al Senyor que el nostre germà Francesc sigui ja plenament fill, que
el seu cos hagi estat redimit i que hagi nascut a aquesta vida eterna i
definitiva de la que Crist ens obrí les portes per la seva mort i la seva
resurrecció.
Morint el nostre germà en la festa del baptisme del Senyor, aquesta
realitat se’ns fa més evident encara, ha mort a la vida que a voltes vivim o
creiem viure lluny del benestar i de la felicitat; per a néixer a la vida
promesa a tots aquells que cerquen al Senyor i són incorporats a l’Església pel
baptisme. Ara i aquí li demanem al Senyor que li perdoni les seves faltes, que
com tot home ha comés voluntàriament o involuntàriament, de pensament, de
paraula, d’obra o d’omissió; i que valori la seva vida dedicada a cercar-lo, a
cercar a aquell qui ens ha preparat estances suficients per a acollir-nos a
tots els qui ha cridat. Tant sols confiats en el Senyor els nostres cors
trobaran la serenor, aquí una serenor que no aconseguirà apartar del tot penes,
amargors i sensacions d’abandó; quan arribem a aquella salvació que
silenciosament esperem, serà ja una serenor plena. Això és el que demanem pel
nostre germà Francesc, pel P. Paco. Per ell que va saber portà una paraula de
consol en els moments de dolor dels altres, ara demanem que pugui ocupar una de
les estances que Crist, el Fill de Déu fet home, ens ha anat a preparar a la
casa del seu Pare, que és també per obra i gràcia seva, el nostre Pare. Deia el
Papa Francesc en les exèquies del Papa Benet XVI: «nosaltres, aferrats a les
últimes paraules del Senyor: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit»
(Lc 23,46), i al testimoniatge que va marcar la seva vida, volem, com a
comunitat eclesial, seguir les seves petjades i confiar al nostre germà a les
mans del Pare: que aquestes mans de misericòrdia trobin el seu llum encès amb
l'oli de l'Evangeli, que ell va escampar i va testimoniar durant la seva vida
(cf. Mt 25,6-7).» (5 de gener de 2023). Podem fer nostres avui tots nosaltres
aquestes paraules per encomanar al Senyor al nostre germà Francesc a la
misericòrdia del Pare.