Dijous Sant
Missa de la Cena del Senyor
6 d’abril de 2023
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C 11,23-26; Jo 13,1-15
Com podríem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet?. El Senyor passà pel país d’Egipte per alliberar al poble de l’esclavatge i el poble d’aleshores ençà celebrà aquella nit que és diferent a totes les altres nits. Amb Crist se’ns ha alliberat del pecat i de la mort i d’aleshores ençà la nostra vida és diferent a tota altra idea de la vida que haguéssim pogut tenir en la humanitat fins llavors. Crist és donació total, fins a l’extrem de donar la seva vida per nosaltres, fins al límit de donar-se Ell mateix per nosaltres, en cos i sang. La passió i la mort de Crist ens mostra que aquest Déu que sempre ha estimat a la seva creatura, arribada l’hora, l’estimà fins a l’extrem. Però aquest amor seu, sense límits, no fou un fet puntual, és essencialment i per naturalesa un amor sempre viu i sempre present. Un amor modèlic, certament, un model a imitar.
Els deixebles
aquell vespre, a les vigílies de la festa de Pasqua, no acabaren d’entendre el
gest del Senyor, el gest del qui anomenaven Mestre i Senyor, i feien bé de
anomenar-lo així perquè ho era i ho és. Pere, arrauxat com sempre, primer no
vol que Crist s’ajupi als seus peus, quan sap que si no es renta no és dels
seus vol rentar-se de cap a peus; però a ell no li cal rentar-se tot. En canvi
aquell altra que es deixa rentar els peus sense queixa, malgrat rentar-se’ls,
segueix brut pel pecat que està a punt de cometre.
Jesús anuncia
aquell vespre, ens mostra, tres sagraments alhora. Pel baptisme, pel bany,
quedem nets d’aquell pecat que la creatura divina arrastra des dels inicis,
però essent com som de naturalesa fràgil seguim pecant i ens cal ser rentats de
nou, encara que no del tot, és aquest el sagrament de la penitència. Però
aquell sagrament que podríem dir que està per damunt de tot altra, és quan
celebrem el seu memorial, quan bevem el calze i mengem el pa, quan participem
del cos i de la sang de Crist; aquell cos que per nosaltres fou clavat a la
creu, aquella sang que brollà repetides vegades aquell darrer dia: del seu
front amb gotes de sang a l’agonia de Getsemaní, al Pretori a l’esquena a causa
de les fuetades i al cap a causa de les espines de la burlesca corona de rei,
al calvari amb aquella llançada que volia assegurar la seva mort i llavors és quan
Ell, fins i tot mort, ho donà tot per nosaltres.
Tres sagraments
íntimament lligats, en paraules de san Joan Pau II: «hem de vigilar sempre,
perquè aquesta gran trobada amb Crist en l'Eucaristia no es converteixi per a
nosaltres en un acte rutinari i a fi que no el rebem indignament, és a dir, en
estat de pecat mortal. La pràctica de la virtut de la penitència i el sagrament
de la Penitència són indispensables a fi de sostenir en nosaltres i aprofundir
contínuament l'esperit de veneració, que l'home deu a Déu mateix i al seu Amor
tan admirablement revelat.» (Dominicae cenae, 7).
El darrer sopar i
la institució de l’Eucaristia no s’entenen sinó associats a la misericòrdia i a
la passió de Crist i és aquesta la que li dona un sentit de donació ple. És
aquí, arribada l’hora, quan Jesús ens mostra un amor fins a l’extrem, rentant
els peus a aquells que ben poc abans discutien sobre quin d’ells havia de ser
el primer i Crist els mostra que el primer és el qui serveix; rentant els peus
a aquells que poc després el trairan, el negaran i l’abandonaran. És aquí,
aquell vespre de la cena, la darrera amb els germans, on l’Església entén el
lliurament del cos i de la sang de Crist com a sacrificial, en un ambient
pasqual. La sang esdevé de nou signe d’aliança, aquest cop d’una aliança ja no
tant sols alliberadora, sinó salvífica, ja que Jesús mor per amor acomplint la
voluntat del Pare i servint als germans.
L'eucaristia ens
compromet amb Crist, ens compromet amb els germans. No tant sols celebrant un
memorial incomparable, preludi i pregustació del Regne, sinó sobretot, fent-nos
també nosaltres eucaristia, és a dir, presència per a tots aquells germans
nostres que caminen en aquesta vida defallits, desesperançats i
desil·lusionats. Fer-nos Eucaristia és compartir la nostra fe, la nostra esperança
i la nostra caritat, per construir un món més fratern, pacífic, unit i
harmoniós amb el seu creador.
Escrivia sant Joan
Pau II: «Amb aquest do insondable i gratuït, que és la caritat revelada fins a
l'extrem en el sacrifici salvífic del Fill de Déu, del qual l'Eucaristia és
senyal indeleble, neix en nosaltres una viva resposta d'amor. No sols coneixem
l'amor, sinó que nosaltres mateixos comencem a estimar. Entrem, per dir-ho
així, en la via de l'amor i progressem en aquest camí. L'amor que neix en
nosaltres de l'Eucaristia, es desenvolupa gràcies a ella, amb ella s'aprofundeix
i es reforça.» (Dominicae cenae, 5).
És així, tant sols
així, com podrem retornar al Senyor tot el bé que ens ha fet, compartint i
demostrant aquell amor que d’Ell hem rebut. El nostre amor s’ha d’emmirallar en
aquest gest de lliurament i de servei de Jesús. Donant-nos el seu cos i la seva
sang; rentant els peus als seus deixebles; donant-se Ell mateix aquell vespre en
l’angoixa i la suor que recorrerà el seu rostre a Getsemaní i l’endemà en el
clam a la creu, ens dona exemple.
Nosaltres ara manifestant
de la manera més profunda la nostra fe en el poder salvífic d’aquest gest, d’aquest
sagrament de salvació; continuem creient, malgrat totes les incomprensions i
confusions del món que ens envolta, en la bondat i l’amor de Déu malgrat les
vicissituds de la història, sempre certs de que Déu és Pare i ens estima,
encara que a vegades el seu silenci sigui incomprensible per a nosaltres. (Cf. Deus
caritas est, 38.)
On hi ha vertader
amor, allí hi ha Déu; on hi ha amor, allí s’hi fa present Déu que estimà i
estima a la seva creatura fins a l’extrem de donar-se Ell mateix per a la
nostra salvació. Tots hi som cridats i molts són els elegits.