Diumenge de la setmana XVIV durant l'any A
17 de setembre de 2023
Capella de santa Caterina
Sir 27,30-28,7, Salm 102,1-2.3-4.9-10.11-12,
Rm 14,7-9 i Mt 18,21-35
El mateix plantejament de la pregunta de Pere sobre quantes vegades hem de perdonar ja indica la poca disposició a fer-ho, la dificultat per fer-ho. A més Pere no li diu pas al Senyor “soc un pobre pecador que ofenc als meus germans, quantes vegades podré ser perdonat per ells? I això que és el Pere que negarà a Jesús, el Pere que dubtarà quan s’enfonsarà quan Jesús el convidi a caminar sobre les aigües o el Pere que intentarà apartar la passió dels ulls de Jesús i aquest el tractarà de Satanàs. Ens costa tant reconèixer que ens cal el perdó com perdonar i Pere quan li pregunta al Senyor quantes vegades ens cal fer-ho ja posa damunt de la taula que el perdó humà, sense l’ajut de Déu, és limitat en nombre i en intensitat.
En l’Evangeli segons sant Lluc el Senyor lloa l'administrador que havia actuat amb astúcia perdonant el deute dels seus deutors quan veia que el seu amo l’anava a acusar de malversador. (Cf. Lc 16,1-13). Avui l’Evangeli segons sant Mateu ens parla d’un ministre que deu molts diners al seu rei, però que un cop perdonat per aquest en lloc d’apiadar-se ell al seu torn dels seus creditors els colla fins a que li paguin. Tots dos administradors havien actuat inicialment malament, tots dos havien obtingut el perdó; però un és capaç de perdonar als seus deutors, encara que sigui en part, mentre que l’altra n’és incapaç; per això un és lloat per Crist i l’altre condemnat.
Ens manca tenir clara aquesta concepció de la nostra vida de la que ens parla l’Apòstol sant Pau en la segona lectura: Vivim i morim per al Senyor, estem en mans del Senyor i de la seva infinita misericòrdia, perquè la misericòrdia de Déu sí que no té límits, no ens l’aplica ni set vegades, ni setanta vegades set, ens l’aplica sempre que ens cal, però si que rebre-la demana corresponsabilitat, si som receptors de la misericòrdia de Déu, del seu perdó cada vegada que ens cal, hem de ser també dispensadors de perdó cap als qui ens ofenen o ens fan mal sempre que els calgui ser perdonats per nosaltres.
El Senyor és realment compassiu i benigne, no guarda rancúnia sense fi, no ens castiga quan pequem com mereixeríem i això és perquè el seu amor és tant immens com la distància del cel a la terra, com ens ha dit el salmista. Aquesta correspondència entre perdonar i ser perdonats, i aquí l’ordre dels factors no altera el producte, és el que ens diu també el llibre de Jesús fill de Sira en la primera lectura: «Perdona als altres el mal que t'han fet, i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis». La rancúnia i la irritació, no s’avenen amb la compassió i el perdó; i si no som capaços de perdonar difícilment serem mereixedors del perdó de Déu el dels germans.
Tant l’Apòstol com el Siràcida ens donen la clau de volta de la reflexió sobre aquest tema que no és altra que la relació entre la vida i la mort. Siràcida ens diu que pensem en la mort i aleshores guardarem fidelment els manaments. Sant Pau ens diu que vivim i morim per al Senyor. I l’Evangeli conclou dient-nos «Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà»; és a dir al final del camí, al final de la vida ens preguntarà Déu per la nostra capacitat de perdonar, per com l’hem exercit i per com l’hem dispensat.
Deia el Papa Francesc comentant aquest mateix Evangeli: «Sembla que la riquesa pròpia del diable és aquesta: sembrar l'amor al no-perdonar, viure apegats al no-perdonar. I el perdó és condició per a entrar en el cel. (...) Fem una cosa: quan anem a confessar-nos, a rebre el sagrament de la reconciliació, primer preguntem-nos: “Jo perdono?”. Si sento que no perdono, no haig d'aparentar que demano perdó, perquè no seré perdonat. Demanar perdó significa perdonar. Van plegats. No poden separar-se.» (17 de març 2020).
Perdonem i serem perdonats, perdonem per a ser mereixedors del perdó de Déu que estima als qui l’estimen i estimen als germans.
Perdonar no és sinó la plasmació pràctica del manament d’aquell qui ens ha estimat fins a l’extrem: estimar a Déu és confiar en el seu perdó; estimar als germans és saber perdonar-los.
Perquè sense l’amor el perdó no existeix i l’amor sense perdó no és res.