Sants Bernat, Maria i Gràcia, màrtirs.
2 de
setembre de 2023
Sir 51,1-12;
Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32
En el Martirologi romà figura el 21 d’agost la commemoració dels sants màrtirs Bernat, abans anomenat Ahmed, monjo de l’Orde Cistercenc, i la de les seves germanes Maria (Zaida) i Gràcia (Zoraida), a les que havia convertir de la religió mahometana a la fe en Crist. Aquests màrtirs que a Alzira se celebren el 23 de juliol i aquí a Poblet avui 2 de setembre, són part de les arrels de la nostra fe.
Aquell
llunyà 1180 semblava que la voluntat del rei d’Alzira s’havia imposat, que
Ahmed, Zaida i Zoraida havien mort per no res, de manera absurda, sense sentit.
Res més llunyà de la realitat, de fet el seu cos havia estat alliberat de la
mort, Déu s’havia posat a favor d’ells en contra dels seus enemics i els va
alliberar perquè havien esperat en el Senyor. Els màrtirs són aquells qui per
haver donat el suprem testimoniatge de fe i de caritat amb el vessament de la
seva sang, estan més íntimament units a Crist (Cf. LG, 50).
Certament
Ahmed, Zaida i Zoraida havien sembrat amb llàgrimes als ulls però Bernat, Maria
i Gràcia cridaren de goig a la sega. Els temps de Déu no són els nostres i la
collita a vegades triga a arribar, però la seva llavor havia quedat ben colgada
i a la fi germinà.
El
30 de desembre de 1242 el rei Jaume arribava a aquelles terres, com diu la seva
crònica «perquè era lloc i saó que nós volíem acabar allò
que havíem començat» (Crònica 328) i en aquella ciutat que obria i tancava les portes d’un nou
regne terrenal, Don Jaume trobà que de la llavor amarada amb la sang d’aquells
màrtirs sorgia la fe cristiana i aquella comunitat a la fi cridava de goig a la
sega.
A
Bernat, Maria i Gràcia no els va espantar allò que espantaria a la gent,
estaven a punt per a reverenciar de tot cor al Senyor i amb la seva mort
donaren resposta a llur esperança i per voler de Déu sofriren per haver obrat
el bé.
L’Església
arrela millor allí on la sang dels màrtirs ha regat la terra i als nouvinguts
amb Don Jaume no els calgué més que deixar-se endur per la voluntat de Déu i
fonamentar en els tres màrtirs una nova comunitat cristiana. La llavor que
s’havia plantat amb tanta fatiga quasi un segle abans donà fruit i el donà amb
escreix. Era una bona llavor, Ahmed havia estat atret pel Senyor de manera
quasi miraculosa: un viatge, uns cants llunyans i una comunitat que l’acollí i
l’acompanyà en el seu camí de conversió. Però el ja monjo Bernat no en tenia
prou amb quedar-se aquella gran joia per a ell tot sol. Li calia compartir-la,
fer participar als seus del millor regal que Déu li havia fet, la fe, i empès
per aquest esperit evangelitzador retornà a Alzira i aconseguí guanyar pel
Crist les seves dues germanes i també guanyar-se el rebuig del seu germà, ben
bé com ens ha dit l’Evangeli «un germà trairà al seu germà». Semblava que fins allí
havia arribat la força evangelitzadora de Bernat, que no hi hauria més, però
tot i ser perseguits, Déu parlava per la seva boca, Déu obrava a través d’ells
i sofrint amb confiança a la fi se salvaren no tant sols les seves ànimes sinó
que foren llavor de salvació per a tot un poble.
Un
sol home, un monjo novell entrat a Poblet de manera singular als pocs anys de
la fundació del monestir, ajudat per la força de l’Esperit acabà essent llavor
de conversió de tota una contrada. A Don Jaume no li calgué sinó remoure la
terra i la brasa, així el foc de la fe d’aquells tres màrtirs reprengué
ràpidament i amb força, no li calgué sinó guaitar el sembrat per trobar-hi
aquella bona llavor que brostà llavors amb vigor i ben ufanosa.
La
llavor dels màrtirs fecunda l’Església, ahir i avui, perquè el martiri no és
tant sols cosa del passat sinó també del present; la llavor dels màrtirs uneix
pobles com ho estan aquest monestir i les terres d’Alzira i de Carlet, perquè entre
tots conservem la memòria de Bernat, Maria i Gràcia.
Un
jove de nissaga reial i fidel musulmà, enviat en missió oficial vers Barcelona,
dues noies que queden a casa esperant el retorn del germà, un altre germà rei a
Alzira, zelós defensor de la seva fe, uns monjos a les beceroles de la vida
monàstica a Poblet que lloen Déu en l’Ofici Diví; uns i altres elements
dispersos que lligats pel pla de Déu esdevenen llavor de fe.
Com
Crist fou clavat a l’arbre de la creu, Bernat fou clavat a l’arbre de la vida;
com Joan Baptista fou decapitat Maria i Gràcia foren degollades; imitant un al
Mestre i seguint elles al precursor. Aquests grans de blat en caure a terra van
morir i morint van donar molt de fruit (Cf. Jn 12,24).
En
paraules de sant Joan Pau II els màrtirs: «són com un gran quadre de
l'Evangeli de les Benaurances, un bell ventall de la varietat de l'única i
universal vocació cristiana a la santedat.» (12
de març de 2001).