Diumenge de la setmana XXVIII durant l'any A
15 d’octubre de 2023
Is 25,6-9, Salm 22,1-3.4.5.6, Fl
4,12-14.19-20 i Mt 22,1-14
En el Regne de Déu passa com en un banquet de noces; el Senyor hi convida als qui considera els seus amics, és a dir als qui han escoltat el missatge de l’Evangeli, els qui han rebut la bona nova; als qui hem estat batejats i podem considerar-nos-hi convidats per dret propi. Però malgrat haver-hi estat convidats, malgrat ser deixebles seus pot ser que al moment del convit tinguem mil i una excuses per evitar de participar en el banquet.
Tots nosaltres pel baptisme, pels
sagraments de la iniciació cristiana som els primers convidats a aquest
banquet, en clau de futur, és a dir a participar del Regne quan hi siguem
cridats, i en clau de present, és a dir a viure d’acord amb els preceptes de
l’Evangeli basats en l’amor a Déu i l’amor als germans. Però no tenim garantit
d’asseure’ns-hi, se’ns poden presentar impediments per a participar-hi, perquè podem
anteposar a aquest amor a Déu mil i un pretextos. Com aquells convidats de
l’Evangeli, sovint posem per endavant els nostres negocis, el lleure, la nostra
suposada llibertat i així ens allunyem del convit etern, quan ens allunyem de
viure d’acord amb els manaments de l’Evangeli.
En una segona lectura, en clau
comunitària, així com Déu envià al seu Fill per a salvar a tots els homes;
sovint el món no l’escolta aquest missatge de salvació, ofega la veu dels seus enviats
amb les seves preocupacions mundanes i efímeres, quan no acaba per maltractar i
matar als seus missatgers, com ho feu amb els profetes, amb els apòstols, amb
els màrtirs, amb el mateix Crist. Si un cop hem escoltat la seva veu, endurim
els nostres cors no tenim pretext, no tenim excusa per a no atendre la seva
invitació i desatenent-la ens fem dignes de la indignació del Senyor i la
invitació passa a d’altres.
Però alerta, ens diu Crist, tot
convidat, sigui qui sigui, hagi estat cridat quan hagi estat cridat, s’ha de
fer digne d’aquesta invitació, hi ha de correspondre amb vestit de festa, amb el
reconeixement del messianisme de Jesús, donant-li glòria pels segles dels
segles, acomplint els seus preceptes. Escriu sant Jeroni que el vestit nupcial
és també la llei de Déu i les accions que es practiquen en virtut de la llei i
de l'Evangeli constitueixen el vestit de l'home nou; el qual si algun cristià no
portés en el dia del judici, serà allunyat del Regne, serà lligat de mans i
peus i llançat a fora, a la fosca. Perquè lluny de Déu tot es foscor.
És aquest un convit especial,
extraordinari, definitiu. Certament hi ha preparats plats gustosos i suculents,
vins rancis clarificats. La taula està parada, el banquet on tot ha de ser
joia, on ha de desaparèixer el dol i la mort, on totes les llàgrimes han de ser
eixugades és a punt, com ens ha dit el profeta Isaïes. I malgrat saber-ho,
malgrat ser-hi convidats, malgrat estar certs de que asseure’ns-hi significa
ser salvats, malgrat saber que fora d’ell sols hi ha plors i cruixir de dents, cerquem
mil i una excuses per refusar d’anar-hi, defugim de participar-hi. Ens manca
aquell coratge del que ens parla l’Apòstol, ens manca veure’ns amb cor per a
tot, ens manca confiar-nos i refiar-nos d’aquell que és l’únic que ens pot
donar forces per aconseguir-ho, per avesar-nos a tot, a menjar bé i a passar
fam; a tenir de tot i a trobar-nos mancats del que necessitem.
Nous sommes nombreux, nous sommes tous appelés, mais pas tellement élus.
Personne, aucun d'entre nous n'a le siège garanti, il faut gagner chaque jour
la place et être des invités de première ou de seconde heure ou être des
invités de dernière minute ne garantit pas de pouvoir hi participer. Dieu est
généreux avec nous, il nous offre son amitié, ses dons, sa joie, mais souvent
nous n’accueillons pas ses propos, nous montrons plus d'intérêt pour d'autres
choses, mettons d'abord nos préoccupations matérielles, nos intérêts, alors la
mondanité étouffe notre foi.
Són molts, som tots els cridats, però no tants els elegits.
Ningú, cap de nosaltres no hi té el seient garantit, cal guanyar-nos dia a dia
el lloc i ni ser dels convidats de primera o de segona hora o ser-ho dels de
darrera hora no garanteix de poder participar-hi. Déu és generós amb nosaltres,
ens ofereix la seva amistat, els seus dons, la seva joia, però sovint nosaltres
no acollim les seves paraules, mostrem més interès per altres coses, posem en
primer lloc les nostres preocupacions materials, els nostres interessos, aleshores
la mundanitat ofega la nostra fe.
La invitació del rei no troba acollida
en els nostres cors, fins hi troba reaccions hostils, agressives, però
ni així s’atura la seva generositat; el rei no desconvoca el convit sota
cap circumstància i mana de convidar-hi a d’altres persones.
El Senyor no para de convidar-nos
al seu banquet. Primer ho feu al poble que Ell mateix s’escollí com a heretat,
però no hi volien anar. Després enviar al seu Fill, però no en feren cas, i a
Ell el maltractaren i el mataren i després d’Ell a molts dels homes enviats a
avisar als convidats de que el banquet de la salvació ja és a taula. Finalment
ni essent generós de cor, cridant a bons i a dolents, donant-nos a tots la
possibilitat de salvar-nos, no pot evitar que algun s’hi presenti sense el
vestit de noces.
El rebuig dels primers convidats
té com a efecte l'extensió de la invitació a tots, sobretot als més pobres, als
abandonats, als bons i als dolents, a tots els que troben a les sortides dels
camins. La bondat de Déu és infinita i a tots dona l’oportunitat de unir-se al
banquet que ja és a punt. Sols hi ha una condició per a unir-s’hi, estar ben
abillat, portar el vestit nupcial. És la condició de l’amfitrió i aquest vestit
no és altra que la pràctica de la caritat, aquest vestit està teixit
simbòlicament amb dos fils, el de l'amor a Déu i el de l'amor al proïsme.
Nous sommes tous invités à être des invités du Seigneur, à entrer par la
foi dans son banquet, mais nous devons porter le costume de noces, la charité,
nous devons vivre cet amour à Dieu et au prochain. Sans l'amour, nous ne sommes
pas dignes d'être invités par le Seigneur à sa table; sans l'amour, nous ne
sommes rien. Et l'amour se concrétise dans la patience, dans la bonté; dans
l'éloignement de l'envie, de l'arrogance, de la fierté, de la jalousie, de
l'égoïsme, de l'irritation, de la vengeance et du mensonge. L'amour, comme
l'écrit l'Apôtre, trouve la joie dans la vérité ; tout l'excuse, tout le croit,
tout l'attend, tout le supporte. (Cf. 1Co 13,4-7).
Tots estem convidats a ser comensals del Senyor, a entrar per
la fe en el seu banquet, però hem de portar el vestit de noces, la caritat, hem
de viure’l aquest amor a Déu i al proïsme. Sense l’amor no som dignes de ser
convidats pel Senyor a la seva taula; sense l’amor no som res. I l’amor es
concreta en la paciència, en la bondat; en l’allunyament de l’enveja, de
l’altivesa, de l’orgull, de la grolleria, de l’egoisme, de la irritació,
de la venjança i de la mentida. L’amor, com escriu l’Apòstol, troba el goig en
la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
(Cf. 1Co 13,4-7).
Tot altre vestit que no sigui
aquest de l’amor, ens impossibilita d’asseure’ns al banquet de les noces de
l’anyell i ens porta a la foscor i a la buidor de la caritat d’aquell qui és
l’amor per damunt de tot altre amor, Crist nostre Senyor.
Demanem-li doncs que es faci
sempre sol·lícits i constants en la pràctica del bé, zelosos per estimar i
estar així sempre a punt per quan el banquet estigui preparat i hi siguem
cridats.