Dissabte II de Pasqua
13 d’abril
de 2024
Santa Maria
de Solius
Fets 6,1-7,
Salm 32,1-2.4-5.18-19 i Jo 6,16-21
Jesús els digué: «Soc jo,
no tingueu por». La por és un sentiment humà, ben humà. Els deixebles
sabien que el seu Mestre podia alliberar a uns dels esperits malignes, podia
guarir a d’altres de malalties, podia fins i tot fer aixecar un mort de la seva
llitera o treure’l del seu sepulcre, i malgrat tot aquella nit, quan era fosc i
el veieren acostar-se cap a la barca caminant sobre l’aigua, es van esglaiar.
No acabaven de creure, no acabaven d’entendre que a aquell a qui tenien davant
dels seus ulls res no li feia que el vent bufés molt fort o que el llac
s’encrespés. És a nosaltres que quan es presenten dificultats tot ens
trontolla, que la nostra fe defalleix i aleshores ens agafa por.
Cal obrir-se a l’acció de Déu,
cal fer experiència del ressuscitat per assentar sobre bons fonaments, sobre la
roca, la nostra fe i cal viure-la en comunitat, en comunió, per tal de perdre
la por. Com aquella primera comunitat, la dels deixebles que anava augmentant
però en la qual no trigaren a sorgir queixes dels uns i dels altres. Lluny
aleshores de defugir-les, els deixebles convocant tots els creients hi posaren
remei i d’allí sorgí la institució del diaconat. L’Església es començava a
organitzar, l’Església, aquella primitiva Església apostòlica, havia perdut la
por i s’anava estenent i el nombre de creients anava creixent.
La por no és bona
evangelitzadora, la confiança transmet confiança i aquells qui un dia
s’esfereïen de por veient al Senyor caminar sobre les aigües; havent-se confiat
eren capaços, ja sense el Mestre entre ells, d’organitzar-se i de créixer. La
nostra fe no pot ser una fe esporuguida, ha de ser una fe confiada i refiada;
sols així serem capaços de viure-la amb joia i de transmetre-la amb la mateixa
alegria. En paraules del Papa Francesc: «L'alegria de l'Evangeli omple el cor i
la vida sencera dels qui es troben amb Jesús. Els qui es deixen salvar per Ell
són alliberats del pecat, de la tristesa, del buit interior, de l'aïllament.
Amb Jesucrist sempre neix i reneix l'alegria.» (Evangelii Gaudium, 1). La
fe en Crist ressuscitat genera alegria i la joia genera esperança. Amb Crist
neix i reneix l’alegria de la fe, potser s’enfosqueix en un determinat moment
per les contrarietats de la vida, però si aquesta fe està ben arrelada genera
de nou l’alegria, la joia reneix. No podem viure la nostra fe de manera trista,
si la vivim vertaderament, la viurem sempre de manera joiosa, perquè entendrem,
com ens ha dit el salmista, que la terra és plena de l’amor de Déu.
El temps pasqual és el temps de
la joia, és el temps de la confiança, un temps en el qual rememorem, tornem a
viure, el misteri central de la nostra fe, és a dir la resurrecció del Senyor.
Si Crist ha vençut la mort, si ho creiem realment això, no ens pot assaltar la
por, no ens pot envair la tristesa; perquè per la seva resurrecció la vida, la
vida vertadera i plena, la vida en Crist com a fills de Déu, ja ens pertoca, ja
ens ha estat oferta per la seva gràcia si creiem en Ell de manera sincera i
esperançada i vivim com a fills del Pare. No hi ha joia més gran que aquesta.
Crist ens diu també avui a nosaltres: «Soc jo, no tingueu por», creieu en mi,
veniu amb mi i no us cal témer res, perquè em tindreu a mi i tenint-me a mi ho
tindreu tot.