Eucaristia pels difunts morts a Girona durant el darrer any
Basílica
de Sant Feliu a Girona
Dimarts 3
de novembre de 2026
Dn
12,1-3; Salm 24,6-7bc.17-18.20-21 i Lc 24,13-35
Ens
hem reunit avui al voltant de l'altar per recordar els difunts del darrer any a
la nostra ciutat i encomanar-los a la misericòrdia de Déu. Ho fem adolorits i
esperançats; adolorits perquè la mort dels qui hem estimat i ens han estimat
sempre fereix i deixa un buit impossible d’omplir i esperançats perquè malgrat la fragilitat de la nostra
existència la fe i l'esperança, que ens venen de Jesucrist, ens diuen que la
mort no té pas la darrera paraula, que la darrera paraula la té Déu, que és
Senyor de la vida vertadera i eterna.
El
profeta Daniel, ens ha parlat d'un temps de tribulació, però també d'esperança.
La mort no significa més que la mort dels nostres cossos mortals perquè Déu no oblida als qui ha creat, ni abandona als
qui estima. La vida de cadascun de nosaltres és un do seu i així s’esdevé que el seu amor és més fort que la nostra mort.
No ens
presentem davant de Déu confiant en els nostres propis mèrits, sabem de la imperfecció
de les nostres vides, però confiem en la seva bondat i la seva misericòrdia. Pregar
pels nostres difunts, encomanar-los al Senyor és demanar-li, a Ell que coneix
el cor de cadascú, que els rebi amb misericòrdia.
Aquells
dos deixebles que feien camí cap a Emmaús tenien els cors abatuts, havien
perdut al Senyor i la seva esperança semblava enfonsar-se. El mateix ens
succeeix a nosaltres, quan ens trobem davant la mort dels nostres estimats. Sentim
que el camí que hem recorregut junts ha perdut sentit, no podem continuar recorrent-lo,
perquè tot i que ens quedi el seu record sabem que ja no el podrem compartir
tal com ho fèiem i això ens abat.
Confiem
en el Senyor que ha vençut la mort. Aquells deixebles també estaven tristos i
abatuts i van veure com Jesús mateix se’ls acostava i es posava a caminar amb
ells. Crist mateix els acompanyà, els escoltà, els parlà i els ajudà a
comprendre el sentit d'allò que havien viscut. I així, amb aquesta senzilla
reflexió, quan parteix el pa, els seus ulls s'obren i el reconeixen.
Crist
ressuscitat s'acosta també a nosaltres, camina al nostre costat i ens acompanya
en aquest moment en que la mort d’un ésser estimat ens afligeix. No sempre el
reconeixem, a vegades el mateix sofriment ens omple els ulls de llàgrimes i ens
impedeix reconèixer-lo, però Ell està al nostre costat. L’esperança en la vida
eterna certament no ens estalvia les llàgrimes, no ens estalvia el dolor; però estiguem-ne certs fins i tot en
l’aflicció i les penes, no caminem sols.
Els
deixebles d'Emmaús descobriren que Crist que creien mort era viu. Aquesta mateixa
fe és la que avui professem. Sabent que Crist ha mort i ha ressuscitat, podem
esperar que els nostres germans i germanes participaran també d'aquesta
victòria. És aquesta l’esperança que neix de la nostra fe en Crist mort i ressuscitat
segurs de que Ell ens obre les portes de la vida eterna.
Avui
celebrem l'esperança i la confiança. Sabem que Déu coneix que hi ha al interior
de cada persona, hi ha moltes coses de les nostres vides que tant sols Ell
coneix: la bondat dels cors, els actes d’amor que només. Coses que tant sols
Ell pot valorar.
És a Ell, a aquell que ens coneix bé, a qui els encomanem, perquè el seu amor és més gran que les nostres febleses i la seva misericòrdia no té límits. Els deixebles caminaven amb tristesa i havent-los sortit Crist al pas, havent fet experiència del ressuscitat, tornaren amb el cor encès. Crist ens convida també a tots nosaltres que plorem i enyorem als nostres difunts a reconèixer al Senyor ressuscitat en el nostre camí i a encendre els nostres cors amb la flama de l’esperança.