Homilia predicada durant la Missa conventual al Monestir de Poblet el dimecres 2 de setembre de 2015, solemnitat de sant Bernat, monjo, Maria i Gràcia, màrtirs.
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt
10,17-32
Escriu Ramon Llull: «Digué un dels tres savis: “Si el
gentil, que durant molt de temps ha romàs en l’error, rebé tant gran devoció
per donar gràcies a Déu que diu que no dubtarà en patir qualsevol tribulació,
turment o fins i tot la mort per causa de Déu; com més nosaltres, que des de fa
tant de temps tenim coneixement de Déu hauríem de tenir gran devoció i fervor
per lloar-lo»[1].
Ramon Llull afrontava en la seva obra “El gentil i els tres savis” una
innovadora perspectiva de les relacions entre religions per a la seva època; en
un temps de guerres entre musulmans i cristians i de marginament, quan no de
persecució, del poble d’Israel repartit en la diàspora. Ell plantejava el
diàleg interreligiós a partir del coneixement mutu i de la raó. Sempre com
afirmava Benet XVI a Ratisbona «la raó i la fe cal que avancin juntes»[2]. El martiri té la seva
raonabilitat, els causants sovint cauen en el sense sentit de la violència per
la violència.
En tot temps hi ha manca de diàleg, manca d’amor, en tot
temps hi ha martiri. Crist amb la seva paraula i sobretot amb el seu exemple
marcà la ruta dels màrtirs de tot moment. Al màrtir no el fa pena que se li
infringeix, sinó la causa que la motiva i la causa del martiri és la seva fe en
Crist, la seva fidelitat i el seu amor a Crist i a la Paraula. El martiri està
lligat a la missió del cristià, on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha
el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són
aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són
els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist.
El màrtir té però al seu davant dues temptacions. Una és
cercar voluntàriament, diríem que provocar el martiri; però el martiri no se
cerca, el martiri és un regal de Déu per als que Ell creu que són prou forts
per aquesta prova, cercar el martiri de manera voluntària i imprudent seria com
voler passar per davant de Déu i ser així infidel a la missió de la Paraula. Als
màrtirs també se’ls presenta quasi sempre una altra temptació, la de fer-se
enrere, la de l’apostasia. Les autoritats del imperi romà oferien als primers
cristians la vida a canvi del reconeixement del culte als déus; els musulmans
la vida a canvi de la conversió, durant el segle XX els perseguidors oferien la
vida a canvi de la negació de la fe; però de fet cap d’ells no oferia la vida
sinó la mort, ja que la vertadera vida és la del qui dona la vida per Crist;
«Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà
perduda per causa meva, la trobarà»[3] diu el Senyor.
Els cristians som burxats ara i aquí, com en els altres
èpoques, per una tercera temptació que ens fa plantejar a vegades si ens hem de
deixar matar, si no seria millor reaccionar a la persecució amb la força, ull
per ull i dent per dent, i com Jaume i Joan demanar «Senyor, ¿voleu que diguem
que baixi foc del cel i els consumeixi?»[4] Però Jesús no defugí el
seu destí martirial i digué en el moment culminant a Pere «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare
m'ha donat?[5]».
Els mitjans propis del Regne de Déu no són ni la força ni el vessament de sang;
són l’amor i el testimoni fins al final. «Si heu de sofrir pel fet de ser
justos, feliços de vosaltres[6]» ens diu la primera carta
de sant Pere. La nostra arma ha de ser sempre l’amor «Estimeu
els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen[7]», ens diu el Senyor. Mai
més no podem esdevenir perseguidors, hem de convèncer, no imposar, convertir
els cors no matar-los.
Avui molts cristians de totes les confessions són
perseguits, han d’abandonar llurs cases i països i fins i tot donar la vida per
Crist. És l’ecumenisme del martiri que construeix la vertadera unitat de
l’Església; el poble de Déu format per la sang dels seus màrtirs sigui quina
sigui la seva confessió cristiana. Avui el testimoniatge de la Paraula uneix
als cristians en una sola Església, la de Crist, la d’aquells que es mantenen
ferms fins a la fi i se salven.[8] El pecat de la desunió és
rentat amb la sang dels màrtirs. El martiri és l’exaltació de la perfecta
humanitat[9] i de la vertadera vida de
la persona. L’exemple dels màrtirs, com sant Bernat i santa Maria i santa
Gràcia, és la manifestació de la vida transfigurada pel resplendor de la
veritat que ens fa realment lliures, Crist.
Posava Ramon Llull en boca d’un dels savis: «I així
com tenim un Déu, un creador, un Senyor, hauríem de tenir una fe, una manera
d’estimar i honorar Déu, estimant-nos i ajudant-nos els uns als altres sense
que hi hagués entre nosaltres cap diferència ni controvèrsia, ni contradiccions
de fe ni de costums. Però per la diferència tenim enuig uns dels altres i ens
fem la guerra i ens fem uns captius dels altres i per aquesta guerra i per la
mort que comporta enfosquim la lluïssor, la reverència i l’honor que són deguts
a Déu tots els dies de la nostra vida.[10]»
Déu vol la unió dels homes, no la seva divisió ni la mort
d’uns a mans d’altres, Déu vol la conversió dels cors de tots els homes.
Aquesta és l’esperança de la humanitat, obra de Déu, i els màrtirs són
testimonis i llavor d’esperança regada amb la seva sang.
[1]
Llull, Ramon, El gentil i els tres savis,
epíleg.
[2]
Discurs de Benet XVI al Universitat de Ratisbona el 13 de setembre de 2006.
[3]
Mt 10,39.
[4]
Lc 9,54.
[5]
Jn 18,11.
[6]
1Pe 3,14.
[7]
Mt 5,44.
[8]
«el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà» Mt 10, 22.
[9]
Cf. VS 93.
[10]
Llull, Ramon, El gentil i els tres savis,
epíleg.