Tots Sants
1 de novembre 2016
Ap
7,2-4.9-14, Salm 23, 1Jo 3,1-3 i Mt 5,1-12a
Gent de tota
nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües. Així són els
qui venen de la gran tribulació i han rentat els seus vestits amb la sang de l’anyell
i els han quedat blancs, i així les seves ànimes han estat purificades per la
mort i resurrecció de Crist. El seu cor ha estat sincer i tenen les mans netes
de culpa; la seva recompensa ha estat gran i són semblants a Déu i ara el veuen
cara a cara, tal com és.
La crida a
la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat s’adreça a tots
(LG 40). Per assolir-la cal esmerçar-hi energies, cadascun segons la mesura
dels dons rebuts; cal seguir les petjades del mestre, ser reflex de la seva
imatge per als altres i obeir, com Ell feu, la voluntat del Pare, consagrant-se
amb tota l’ànima a la gloria de Déu i al servei del proïsme (LG 40). Són
cridats a la santedat, són elegits per a la santedat els qui estan de dol, els
humils, els compassius, els perseguits, els ofesos i els calumniats per causa
de Jesús. Tots ells, són els nets de cor cridats a la santedat, independentment
de races, pobles, llengües i credos. Ells han passat una gran tribulació però ara
han estat purificats fins a ser purs tal com Jesucrist és pur.
Les
benaurances ens fan present ara i aquí el Regne que Jesús, vencent la mort amb
la seva resurrecció, ha fet realitat allunyant de l’home el pecat i la mort. Un
regne nou que qui l’acull es veu transformat per la força de la resurrecció de Crist. El Sermó de la muntanya
és un text que ens interpel·la, ens interroga i alhora ens estimula per
l’autocrítica i per a superar-nos. Tenim al davant un text tal vegada incòmode,
que ens pot provocar neguit perquè potser ens veiem feliços i consolats, farts
i satisfets o tal volta som nosaltres els qui perseguim, ofenem, calumniem i
per tant no tenim el cor net. L’Evangeli d’avui ens posa al davant el programa de
la vida del cristià, de la forma més clara, ens ensenya el que ha de ser la nostra
vida, el que ha estat la vida de tants i tants sants que de forma anònima han
imitat a Crist, pobre i humil, aquells que han vist que l’única i vertadera
felicitat sols pot venir de Déu i del compliment de la seva voluntat, que és
estimar-lo a Ell i estimar als altres com a nosaltres mateixos. La vocació a la
santedat és universal, com universal és el programa de les benaurances. Un
programa constructiu i joiós, que ens proposa un món més lliure, més
igualitari, més fraternal. Però l’accent del Sermó de la muntanya no és tant el
seu contingut, que ja és per si mateix molt important, com el seu objectiu que
no és altre que l’assoliment del regne. Participant de la mort i resurrecció de
Crist entrem a formar part del regne, on tot és consol, compassió, justícia i
netedat de cor; aquesta és la recompensa dels justos, la de ser fills de Déu en
plenitud.
Les
benaurances no són sols una revelació de Jesús als seus deixebles o fins i tot
a la gent que l’escoltava; són el fruit de l’experiència de fe del mateix
Jesús. Ell vivia les benaurances i aquestes li donaven la certesa i la força
necessàries per vèncer tota hostilitat. Perquè Jesús és l’home de les
benaurances; Ell és el pobre, el qui està de dol, el qui té fam i set de
justícia, el perseguit, l’ofès i el calumniat, perquè està en cada home i cada
dona que pateix les tribulacions d’aquesta vida. On hi ha sofriment hi és
Crist, el net de cor. Les benaurances no són un text utòpic o doctrinal, són l’experiència
vital d’un home, del Fill de Déu fet home com nosaltres llevat del pecat. Per
això el camí que ens proposa és el missatge més humà, més universal que els
creients podem oferir al món. No som potser tants els qui cerquem el regne,
però tot aquell qui vulgui portar endavant una vida digna d’aquest nom té en
les benaurances la llum que il·lumina el seu camí. La salvació definitiva la
trobarem, si la trobem, si som capaços de guanyar-nos-la, en el regne, allí on
l’han trobada ja els justos de tots els temps; però el camí que hi porta
comença aquí a la terra. Tots som convidats a caminar-lo i a avançar i a tastar
així el que serà compartir la manifestació plena de Déu, veure’l cara a cara
tal com és.
«Que sigui sincera la lloança que donem amb
la nostra boca als sants i no els lloem amb els llavis i els ofenguem amb els
fets. Els lloem vertaderament si procurem imitar-los (...) Que res impedeixi el
nostre caminar, ni la desídia, ni la pusil·lanimitat, ni una duresa poc prudent
del treball. Contra la desídia tinguem presents els exemples dels sants. Contra
la duresa del treball que ens aclapara,
tinguem la confiança de que sols la gràcia de Déu ens pot salvar. Contra la
pusil·lanimitat mirem l’auxili de Déu i la constant pregària de tots els sants
per nosaltres. (...) No ens cal sinó demanar al Senyor que pel mèrit de tots
els seus sants ens ajudi als qui ara lluitem i ens coroni amb ell amb la
felicitat eterna.» (Elred de Rievall, Sermó 27 en la festivitat de Tots els
Sants, 22-23).