Dedicació Capella de santa
Caterina
20 de juny de 2017
2Cr
5,6-10.13-6,2; Salm 83,3.4.5
i 10.11; 1Pe
2,4-9; Jo 4,19-24
El
Senyor és la pedra viva, la pedra angular, escollida i de gran valor sobre la
qual s’ha edificat la vertadera església aquella en la que els bons adoradors
adoren al Pare en esperit i en veritat. L’havien rebutjat però el seu ha estat
un sacrifici que d’una vegada per sempre ha omplert de gloria el temple
espiritual construït amb pedres vives. Crist és la víctima oferta una vegada
per sempre que per la seva encarnació, passió, mort i resurrecció ens fa també a
nosaltres víctimes espirituals acceptables a Déu per Jesucrist. Ell és la pedra
angular que omple i dona sentit a les pedres que constitueixen les parets i els
arcs d’aquest nou temple on podem adorar al Pare en esperit i en veritat. El
poble de l’antiga aliança el rebutjà com també nosaltres podem rebutjar la
pedra escollida, de gran valor que és Crist, el vertader fonament i pedra
angular de la seva Església, ho fem, ens diu sant Pere, quan ensopeguem, quan
no fem cas de la Paraula, de la predicació. Per no ensopegar ens cal cercar el
contacte amb el Senyor, ens cal pregar.
Avui aquesta capella la recuperem com a lloc de
pregària, un espai on poder adorar al Pare en esperit i en veritat. En aquesta capella dedicada a Santa
Caterina que va ser va ser començada l’any 1244 i consagrada el 20 de juny de
1250, un segle després de la fundació del monestir. De sempre estigué destinada
com a lloc de culte i de pregària al servei dels fidels, dels qui pernoctaven a
l’hospital de pobres i dels pelegrins i feia alhora les funcions d’església per
als qui s’apropaven al monestir. En aquesta celebració en que recordem la
dedicació d’aquesta capella, recuperem en ella quelcom d’essencial, la presència
de Crist pressent en el Santíssim Sagrament, encara amb el regust de la
celebració del Cos i la Sang de Crist entre nosaltres, el sagrari és aquell
tabernacle on Déu es troba amb l’home.
Com
també la pregària és lloc de trobada, de conversa entre Déu i l’home. En
l'oració, el veritable protagonista és Déu. El protagonista és Crist, que ens
condueix cap a la llibertat, la glòria dels fills de Déu. Protagonista ho és també
l'Esperit Sant, que ve en ajuda de la nostra feblesa, com diu l’apòstol. Quan nosaltres
comencem a pregar ho fem amb la impressió de que és una iniciativa nostra, de
que som nosaltres els qui cridem a Déu perquè ens miri amb amor; en canvi, és
sempre una iniciativa de Déu que ve vers nosaltres, no es cansa mai
d’acostar-se a nosaltres, d’apropar-se. Déu pren la iniciativa i prenent-la ens
reintegra en la nostra veritable humanitat, en la imatge de Déu perduda per
l’home i restaurada en Crist, ens reintegra en la nostra especial dignitat de
Fills, de pedres vives de la seva Església. Ell ens ha cridat del país de les
tenebres a la seva llum admirable. Deixem que Ell faci de nosaltres un temple
espiritual, un sacerdoci sant, acceptables a Déu per Jesucrist.