Pentecosta
4 de juny de 2017
Fets 2,1-11; Salm 103; 1C 12,3b-7,12-13; Jo
20,19-23
El davallament de l’Esperit Sant sobre els
apòstols, quan es trobaven tots junts en un mateix lloc asseguts, dona un nou
sentit a la història de la salvació. La resurrecció, la passió, el baptisme i
l’encarnació adquireixen un sentit ple. L’Esperit és el gran do de la Pasqua,
sense Ell la resurrecció esdevindria una mena de recompensa a l’obediència de
Jesús crucificat, Crist és el Senyor des del començament dels temps però en la
Pentecosta passa de ser el destinatari i posseïdor de l’Esperit a ser el seu
principal comunicador.
L’acompliment de la nostra salvació mira enrere amb
la vida històrica de Jesús, en la seva humanitat de l’encarnació a la
resurrecció i mira endavant en l’Esperit de la veritat. L’Esperit il·lumina la
nostra fe, no veiem en Jesús de Natzaret el Senyor, el salvador sinó és per un
do de l’Esperit Sant. Era el mateix diumenge quan apareix un Jesús que travessa
portes tancades i es posa al mig de l’assemblea i parla amb els deixebles.
Jesús envia als deixebles, els hi confia la seva missió i els dona l’Esperit
Sant.
Si a Maria Magdalena li ha confiat la seva pujada
al Pare, ara als deixebles els envia i els hi dona el poder de perdonar els pecats;
una missió molt important que sols pot
ser rebuda en rebre alhora l’Esperit. Són tres els elements: la missió, la
insuflació de l’Esperit i la potestat de perdonar els pecats.
Estem davant d’una l’experiència comunitària,
eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb
les portes tancades. És quan la comunitat està reunida quan Jesús s’hi fa
present enmig, és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser
volent remarcar que qui no forma part de la comunitat qui no hi participa, no
pot creure o si més no ho té bastant més difícil. Una reunió en la que Jesús fa
tres comunicacions importants, en primer lloc la missió que el Pare l’hi havia
confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc per a complir aquesta missió
alena l’Esperit Sant sobre ells i això els dona finalment la potestat de
perdonar i retenir els pectats. És per l’Esperit Sant que la comunitat rep les
forces necessàries per acomplir la missió encomanada i té poder suficient per
perdonar els pecats.
Experiència personal i experiència eclesial dos
marcs per la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan
es rep l’Esperit Sant i es reben dons com el de poder perdonar els pecats. És
la plenitud del misteri pasqual, l’Esperit que unifica l’Església, que és una
en Crist, «des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís,
bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en
tots.» (Col 3,11).
L’Esperit Sant fa catòlica l’Església, en un sentit
extensiu i intensiu; perquè l’Esperit obre l’església a la universalitat
seguint el manament de Jesús «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a
vosaltres». Però la catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres
ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat.
L’Esperit fa apostòlica la seva Església que rep de
l’Escriptura, dels apòstols i de la tradició l’experiència de la fe, els
sagraments de la gràcia i el ministeri fidel a Crist. L’Esperit és fidelitat i
novetat, fidelitat a l’experiència apostòlica fundacional de l’Església i
novetat per la seva renovació incessant.
Què l’Esperit Sant davalli sobre la nostra
assemblea aplegada en nom de Crist, sobre l’Església hereva i continuadora de
la comunitat apostòlica i ens doni la força necessària a per mantenir-nos
fidels en la fe.
L’Esperit que dona vida, que és Déu i que per això
els qui l’adoren ho fan en Esperit i en veritat.