diumenge, 4 de juny del 2017

Pentecosta




Pentecosta
4 de juny de 2017


Fets 2,1-11; Salm 103; 1C 12,3b-7,12-13; Jo 20,19-23



El davallament de l’Esperit Sant sobre els apòstols, quan es trobaven tots junts en un mateix lloc asseguts, dona un nou sentit a la història de la salvació. La resurrecció, la passió, el baptisme i l’encarnació adquireixen un sentit ple. L’Esperit és el gran do de la Pasqua, sense Ell la resurrecció esdevindria una mena de recompensa a l’obediència de Jesús crucificat, Crist és el Senyor des del començament dels temps però en la Pentecosta passa de ser el destinatari i posseïdor de l’Esperit a ser el seu principal comunicador. 

L’acompliment de la nostra salvació mira enrere amb la vida històrica de Jesús, en la seva humanitat de l’encarnació a la resurrecció i mira endavant en l’Esperit de la veritat. L’Esperit il·lumina la nostra fe, no veiem en Jesús de Natzaret el Senyor, el salvador sinó és per un do de l’Esperit Sant. Era el mateix diumenge quan apareix un Jesús que travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea i parla amb els deixebles. Jesús envia als deixebles, els hi confia la seva missió i els dona l’Esperit Sant.

Si a Maria Magdalena li ha confiat la seva pujada al Pare, ara als deixebles els envia i els hi dona el poder de perdonar els pecats; una  missió molt important que sols pot ser rebuda en rebre alhora l’Esperit. Són tres els elements: la missió, la insuflació de l’Esperit i la potestat de perdonar els pecats. 

Estem davant d’una l’experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la comunitat està reunida quan Jesús s’hi fa present enmig, és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat qui no hi participa, no pot creure o si més no ho té bastant més difícil. Una reunió en la que Jesús fa tres comunicacions importants, en primer lloc la missió que el Pare l’hi havia confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc per a complir aquesta missió alena l’Esperit Sant sobre ells i això els dona finalment la potestat de perdonar i retenir els pectats. És per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i té poder suficient per perdonar els pecats. 

Experiència personal i experiència eclesial dos marcs per la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit Sant i es reben dons com el de poder perdonar els pecats. És la plenitud del misteri pasqual, l’Esperit que unifica l’Església, que és una en Crist, «des d'ara ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incircumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots.»  (Col 3,11). 

L’Esperit Sant fa catòlica l’Església, en un sentit extensiu i intensiu; perquè l’Esperit obre l’església a la universalitat seguint el manament de Jesús «com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Però la catolicitat significa també que l’Esperit obre les nostres ments i els nostres cors a la totalitat de la veritat. 

L’Esperit fa apostòlica la seva Església que rep de l’Escriptura, dels apòstols i de la tradició l’experiència de la fe, els sagraments de la gràcia i el ministeri fidel a Crist. L’Esperit és fidelitat i novetat, fidelitat a l’experiència apostòlica fundacional de l’Església i novetat per la seva renovació incessant.

Què l’Esperit Sant davalli sobre la nostra assemblea aplegada en nom de Crist, sobre l’Església hereva i continuadora de la comunitat apostòlica i ens doni la força necessària a per mantenir-nos fidels en la fe. 

L’Esperit que dona vida, que és Déu i que per això els qui l’adoren ho fan en Esperit i en veritat.