Sant Pere i Sant Pau
29 de juny de 2017
Fets
12,1-11; Salm 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19
Pere el capdavanter en la confessió de la fe i Pau el
qui la posa a plena llum. Dues maneres de no conèixer res més que
Jesucrist, i encara crucificat. Pere és dels primers cridats per Jesús a
seguir-lo. Caminant vora al llac de Galilea Jesús veié dos germans, eren
pescadors i estaven ocupats en tirar les xarxes, Jesús els cridà i ells deixant-ho
tot el seguiren. Un d’ells era Pere, l’apòstol de les incerteses, aquell que en
veure a Jesús com un fantasma caminar sobre les aigües tot acostant-se a la
barca dels deixebles, a l’Església, es tirà a l’aigua i s’enfonsa perquè la
seva fe encara no era plena i cridà a Jesús “salva’m” i amb ell crida tota la
humanitat. El mateix Pere que vol estalviar-li al mestre la passió dient-li “a
tu tot això no et passarà” i a qui Jesús apartà com si fos Satanàs. El Pere que
fou present al Tabor i a Getsemaní, que es veié deixant-ho tot per Jesús i que
a la fi el negà i en adonar-se’n del que havia fet plorà amargament. El Pere
que preguntà quantes vegades hem de perdonar i que avui respon a la pregunta que
Jesús ens fa a cadascun de nosaltres, la pregunta central de la nostra fe “Qui
dius que soc jo?”
L’Evangeli de Mateu ens mostra el paper central de
Pere com el primer dels apòstols, la pedra fundacional de l’Església de Crist, el
posseïdor de les claus del regne del cel i aquell qui lligant i deslligant a la
terra lliga i deslliga al cel. Feia prop de dos anys que seguia a Jesús, que ho
havia deixat tot per Ell quan la seva resposta ressonà com un tro des del més
profund de la seva ànima per confessar que Jesús és el Messies, el Fill de Déu
viu. La resposta de Jesús el desconcertà, Pere l’humil pescador havia
d’esdevenir la pedra sobre la que s’aixecaria l’Església. Pedra feble i
bellugadissa entre els aiguamolls de la seva incertesa, que s’enfonsà un cop i
un altre en les seves pors i les seves negacions. Sols amb l’experiència de la
resurrecció del Fill i la vinguda de l’Esperit la feble roca s’enfortirà per
resistir les onades dels dubtes i esdevenir clau de volta de l’Església en la
que Crist es fa present per mitjà de l’Esperit.
Pau
en canvi és la fermesa feta home, tot i ser el darrer dels apòstols, aquell qui
de ferm perseguidor esdevingué perseguit per mantenint-se ferm seguidor de
Crist, aquell qui portà l’Evangeli arreu. El qui arribà a Jesús passant per
l'Església d’una manera peculiar. Perquè va trobar l'Església abans de trobar a
Jesús però aquest encontre li va provocar un rebuig violent i un afany
perseguidor. L'adhesió de Pau a l'Església es va realitzar per la intervenció
directa de Crist, qui en revelar-se-li en el camí de Damasc, es va identificar
amb la seva Església i li va fer comprendre que perseguir-la era perseguir-lo a
ell, a Crist. Llavors, Pau es va convertir, al mateix temps, a Crist i a
l'Església i aquesta va passar a ser el centre del seu pensament, del seu cor i
de la seva activitat. Pau ens dóna a entendre que no només existeix una
pertinença de l'Església a Crist, sinó una identificació de l'aquesta amb Crist
mateix. La grandesa i la noblesa de l'Església, és a dir, de tots els qui en formem
part, deriva del fet que som membres de Crist, com una extensió de la seva presència
personal al món. Aquí s’arrela el nostre deure a viure realment de conformitat
amb Crist. Com Pau que te ben clar el valor fonamental i fundant de Crist i de
la Paraula que l’anunciava. Pau sabia que no només no s'arriba a ser cristià
per coerció, sinó que en la configuració interna de la nova comunitat el
component institucional estava inevitablement vinculat a la Paraula viva, a
l'anunci del Crist viu. La paraula encarnada que té per centre la creu i la
resurrecció de Crist, misteri en el qual les Escriptures han trobat ple
acompliment. El misteri pasqual, que va provocar el viratge de la seva vida en
el camí de Damasc, està al centre de la predicació de l'Apòstol per
excel·lència; misteri, anunciat en la paraula que hem de fer realitat en la
caritat cristiana.
Pau
presenta a l'Església com l’esposa de Crist utilitzant una antiga metàfora
profètica, que considerava al poble d'Israel com l'esposa del Déu de l'aliança
així posa en relleu la gran intimitat de les relacions entre Crist i la seva
Església, què és objecte del més tendre amor per part del seu Senyor; perquè
l'amor ha de ser recíproc, i també nosaltres, com a membres de l'Església, hem
de demostrar-li una fidelitat apassionada.
Pere
compartí camí i vida amb Jesús. Pau tampoc no coneix a Jesús com un personatge
del passat, certament coneix la gran tradició sobre la seva vida, les seves paraules,
la seva mort i resurrecció; però ho viu com a realitat d’un Jesús viu. Per a Pau,
les paraules i les accions de Crist no pertanyen al temps històric, al passat. Per
l’apòstol com per a nosaltres Jesús viu i parla ara i aquí, en la seva Església
i viu per a la seva Església. Aquesta és la veritable forma de conèixer a Jesús
i d'acollir-lo. També nosaltres hem d'aprendre a conèixer a Jesús, no segons la
carn, com una persona del passat, sinó com el nostre Senyor i germà, que està
avui amb nosaltres i ens mostra com viure i com morir. De Pere i Pau rebé
l’Església el primer missatge salvador. Pere coneix i segueix al Jesús viu, amb
Ell camina vers Jerusalem, vers la Pasqua definitiva i única; Pau el
darrer de tots, com a un que neix fora de temps, també el coneix quan se li
apareix, a ell el més petit dels apòstols que ni tan sols mereix que l’anomenin
com a tal, ja que va perseguir l'Església de Déu.
Pere i Pau, pilars de l’Església de Crist, els qui arribats al moment de desfer
les amarres i de deixar el port, després de lluitar en el noble combat de la fe
i acabada la cursa es mantingueren fidels i el Senyor els guardà pel seu regne,
els alliberà veritablement perquè oferiren la seva vida per Jesucrist. Pere i
Pau fonaments de la nostra Església, capdavanters en la confessió de la fe que
posaren a plena llum.