Ajuntament d’Alzira
Festes de sant Bernat, Maria i Gràcia
22 de juliol de 2017
Il·lm. Senyor alcalde d’Alzira,
alcaldessa de Carlet, regidores i regidors, membres de la arxiconfraria de sant
Bernat, de les confraries d’Alzira, senyores i senyors,
Venir a Alzira pels monjos de
Poblet representa en una gran mesura sentir-se a casa. Aquesta ciutat té forts
lligams amb el monestir de Poblet, lligams pels personatges que visqueren o
moriren aquí i que també tingueren una forta relació amb Poblet. No fou pas
Alzira en cap moment una possessió o domini de Poblet, potser precisament per
això els lligams s’han mantingut al llarg dels segles amb més força, perquè dos
monjos ens uneixen.
Cal
que parlem primer ací a la conversió i ingrés a Poblet d'un musulmà que morí
màrtir. Reduïda a l'essencial, la tradició diu que Ahmet Ibn al-Mansur, fill del
senyor moro de Carlet, va néixer a l'alqueria de Pintarrafes, de l'esmentat
terme, i visqué a la cort del rei taifa de València, potser el famós rei Llop,
de València i Múrcia (1147-1171), o el governador que aquest tenia a la ciutat
del Túria. Enviat en ambaixada a Catalunya, vers el 1156, anà a Lleida, a veure
una tia seua, també musulmana, que hi residia. De retorn, passà per Poblet i
allí, pel contacte amb els monjos segurament Ahmet ja estava interessat pel
cristianisme, i fins no tindria res d'estrany que la seua mare fos cristiana,
es convertí, i ingressà a la comunitat, en la qual rebé el nom de Bernat. Vers
el 1178, i després d'haver estat cellerer o bosser de la comunitat un temps, anà,
amb l'autorització de l'abat, a Lleida, on aconseguí la conversió de la seua
tia. Tornat a Poblet, exercí l'ofici de porter, que era el que tradicionalment
tenia, entre altres, la missió de repartir les almoines. Vers el 1181, el monjo
Bernat demanà per anar a Carlet i predicar la fe cristiana el seu germà
al-Mansur, que, mort llur pare, l'havia succeït en el domini de la població. A
Carlet, el monjo no trobà més que resistència per part del seu germà, però
aconseguí de convertir les seues dues germanes, Saida i Soraida, les quals
decidiren passar amb ell a la zona cristiana i ingressar en un monestir de
cistercenques. Però al-Mansur, irat, perseguí els tres fugitius i féu matar
Bernat fent-li clavar al front un clau d'amarrar barques, tocant al Xúquer,
prop d'Alzira, car pensava que, mort ell, Saida i Soraida abandonarien
fàcilment llur nova fe. Però havent-lo elles increpat, al-Mansur, irat, les féu
degollar. Els cossos dels tres màrtirs, diu la tradició, foren inhumats pels
mossàrabs de l'indret al lloc mateix on havien sofert el martiri, i, quan Jaume
I entrà a Alzira (1242), els féu edificar una ermita memorial. Aquest relat de
la tradició, lliga molt bé amb el que sabem de les relacions dels musulmans amb
el comtat de Barcelona, especialment en temps del rei Llop, tributari de Ramon
Berenguer IV. Igualment, és coneguda, tant la permanència d'islàmics a les
zones reconquerides, com Lleida, com la fe dels mossàrabs, és a dir, els
cristians residents en terres musulmanes. Què hi ha, però, que confirmi
documentalment, d'una manera positiva, la tradició o almenys, per dir-ho així,
l'acompanyi? De l'edat mitjana, posseïm un testament del segle xiii i una taula gòtica del xv, de valor
considerable.
El
testament és datat el 1262 i fou atorgat per Ferran Pere, que era, un fill de l’ex
rei almohade de València convertit al cristianisme i aliat de Jaume I i alhora
un besnét del primer emperador almohade i emparentat amb el d'aquell moment.
Cristià i senyor de diversos pobles de les comarques del nord i nord-est de
València, en el seu testament, atorgat a la capital, Ferran Pere féu un seguit
de deixes familiars i piadoses. Entre aquestes darreres, llegà una notable suma
de diners per a 1'erecció d'una capella a la Seu valenciana, i quantitats més
petites per a l'obra de Santa Maria del Puig, de Sant Fèlix de Xàtiva i altres
esglésies. Però la que ens és la que atorgà de vint sous reials que mancà donar
per a l'obra de l'església de Sant Bernat d'Alzira. Com que no hi ha cap rastre
d'una església o capella dedicada a sant Bernat de Claravall, a Alzira, ni en
aquesta època ni posteriorment;
cal pensar, doncs, que la frase del testament
de Ferran Pere fa referència a una memòria o esglesiola en la qual era
conservat el cos del monjo de Poblet, a Alzira, venerat com a sant pel seu
martiri. Això, atestat tan pocs anys després de la data tradicional de la seua
mort, és d'un valor difícil d'afeblir. El testament mostra, a més, que el culte
al màrtir era conegut a València en aquell moment, i aquest culte, atestat amb
una proximitat tan considerable de l'època del martiri, és d'una força
probatòria que hom no pot minorar. L'esglesiola designada en el testament de
Ferran Pere devia ser, o bé la que havia manat fer Jaume I, o bé una ampliació
d'aquesta. Segons la tradició, el guardià de l'ermita, més endavant, en un
moment de perill de guerra o de revolta, va amagar els cossos dels màrtirs i,
mort ell, es va perdre el record del lloc on els havia dipositats. Però, si fou
així, la devoció no es perdé pas: ho atesta una bella taula del segle xv,
conservada a la catedral de València, que representa d'una manera absolutament
indiscutible el martiri dels tres germans. Va ser aquesta devoció també la que
va fer que, a Alzira, hom volgués renovar o intensificar el culte al monjo de
Poblet i màrtir local, i hom fundés, el 1558, un convent de Trinitaris que
vetllessin per aquest culte en una capella de llur església, convent que, per
això, fou anomenat dels Trinitaris de sant Bernat. Com que la devoció havia
esdevingut més intensa i el nombre dels fidels havia fet insuficient la
capella, el 1583 hom edificà una església dedicada als màrtirs, independent de
la capella del convent. Fou probablement entorn del fet de ser aixecada aquesta
església que, per la devoció dels fidels i l'interès del trinitari fra Simó de
Rojas, venerat avui com a beat, foren cercades i trobades les restes dels
màrtirs, a Alzira, el 1599. Va ser aleshores que l'abat Tarrós de Poblet es va
preocupar d'obtenir-ne relíquies per al monestir, cosa que aconseguí el seu
successor, l'abat Trilla, poc després. El 2 de setembre del 1603, les relíquies
foren rebudes solemnement a Poblet i, en l'aniversari d'aquest fet, fou
establerta la festa litúrgica dedicada als tres màrtirs, que encara avui se
celebra al monestir el 2 de setembre. Tant a aquí a Alzira, on sant Bernat és
patró de la ciutat, com a Carlet, on a la partida de Pintarrafes hi ha una
ermita dedicada als màrtirs, que fou beneïda el 1666, la devoció és intensa.
Els devots d'Alzira i de Carlet vénen sovint en peregrinació a Poblet, on fou
lliurada pels alzirencs, a l'actual comunitat, una relíquia del monjo màrtir,
puix que les antigues es perderen amb l'exclaustració. Avui la seua memòria ens
ha de servir també de punt d’encontre i de diàleg amb les altres religions. En
aquest aspecte destaca el Papa Francesc la importància de l'educació en la
forma en què ens comprenem uns als altres, sobre la base del respecte mutu. Respecte
significa una actitud d'amabilitat cap a les persones de consideració i estima.
Mutu significa que no es tracta d'un procés unidireccional, sinó d'una cosa que
és compartida per ambdues parts.