San
Bernat, religiós, Maria i Gràcia, màrtirs
Alzira 23 de juliol 2017
Sav. 3,1-9; Salm 1123; 1Pe 3,14-17; Lc 6,17.20-23
«Val més sofrir per haver
fet el bé que no per haver fet el mal» ens diu l’apòstol sant Pere. Ben Ahmet
Almanzor, als ulls dels insensats sembla que morís, al seva mort fou tinguda
per molts com un mal, aparentment era un fracàs. Però a ell i a les seves germanes
el Senyor vingué a visitar-los. Un jove príncep ben situat, amb una vida còmode
per a l’època fou cridat pel Senyor; un jove que tenia un gran èxit com a
diplomàtic aconseguint del Comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, fundador del
Monestir de Poblet, una pau digna. Però els camins del Senyor són
incomprensibles sovint per als homes; el jove Ben Ahmet tornant de Lleida de
visitar una seva tia passà vora el Monestir de Poblet i se sentí cridat per
Déu, els cants dels monjos foren l’instrument del que es valgué Déu per
convertir-lo del príncep Ben Ahmet en el monjo fra Bernat. Preferí ser pobre a
totes les riqueses que tenia; perquè dels pobres és el Regne del cel. Preferí
passar fam a seure a les taules dels poderosos; perquè als famolencs Déu els saciarà.
Preferí plorar que seguir rient en una vida buida; perquè els qui ploren riuran
al Regne de Déu. Preferí ser odiat, rebutjat i insultat per causa del Fill de
l’home a tota la seva joventut, riquesa i intel·ligència; perquè va saber que
la seva recompensa seria gran en el cel. Una nit de tempesta la seva vida
canvià; aparentment fou una decisió desassenyada, a la fi com sant Pau, com
sant agustí i tants d’altres la seva fou una conversió per una crida directe de
Déu, fou tocat per la Paraula de Déu.
Escriu Ramon Llull: «Digué
un dels tres savis: “Si el gentil, que durant molt de temps ha romàs en
l’error, rebé tant gran devoció per donar gràcies a Déu que diu que no dubtarà
en patir qualsevol tribulació, turment o fins i tot la mort per causa de Déu;
com més nosaltres, que des de fa tant de temps tenim coneixement de Déu hauríem
de tenir gran devoció i fervor per lloar-lo»[1]. Ramon Llull afrontava en
la seva obra “El gentil i els tres savis” una innovadora perspectiva de les
relacions entre religions per a la seva època; en un temps de guerres entre
musulmans i cristians i de marginament, quan no de persecució, del poble
d’Israel repartit en la diàspora. Ell plantejava el diàleg interreligiós a
partir del coneixement mutu i de la raó. Sempre com afirmava Benet XVI a
Ratisbona «la raó i la fe cal que avancin juntes»[2]. El martiri té la seva
raonabilitat, els causants sovint cauen en el sense sentit de la violència per
la violència.
En tot temps hi ha manca de
diàleg, manca d’amor, en tot temps hi ha martiri. Crist amb la seva paraula i
sobretot amb el seu exemple marcà la ruta dels màrtirs de tot moment. Al màrtir
no el fa pena el mal que se li infringeix, sinó la causa que el motiva i la
causa del martiri és l’odi a la seva fe en Crist, a la seva fidelitat i al seu
amor a Crist i a la Paraula. El martiri està sempre lligat a la missió del
cristià, on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la
fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i
aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels
testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist.
El màrtir té però al seu
davant dues temptacions. Una és cercar voluntàriament, diríem que provocar el
martiri; però el martiri no se cerca, el martiri és un regal de Déu per als que
Ell creu que són prou forts per aquesta prova, cercar el martiri de manera
voluntària i imprudent seria com voler passar per davant de Déu i ser així
infidel a la missió de la Paraula. Als màrtirs també se’ls presenta quasi
sempre una altra temptació, la de fer-se enrere, la de l’apostasia. Les
autoritats del imperi romà oferien als primers cristians la vida a canvi del
reconeixement del culte als déus; els musulmans la vida a canvi de la
conversió, durant el segle XX els perseguidors oferien la vida a canvi de la
negació de la fe; però de fet cap d’ells no oferia la vida sinó la mort, ja que
la vertadera vida és la del qui dona la vida per Crist; «Si el Senyor no hagués
estat a favor nostre quan uns homes intentaven assaltar-nos, ens haurien
engolit de viu en viu, tant gran era la fúria que portaven»[3] diu el Salmista.
Els cristians som burxats
ara i aquí, com en els altres èpoques, per una tercera temptació que ens fa
plantejar a vegades si ens hem de deixar matar, si no seria millor reaccionar a
la persecució amb la força, ull per ull i dent per dent, fugint de la riuada
que amenaça en passar-los més amunt del coll[4] Però Jesús no defugí el
seu destí martirial i digué en el moment culminant a Pere «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare
m'ha donat?[5]».
Els mitjans propis del Regne de Déu no són ni la força ni el vessament de sang;
són l’amor i el testimoni fins al final. «Si heu de sofrir pel fet de ser
justos, feliços de vosaltres[6]» ens diu la primera carta
de sant Pere. La nostra arma ha de ser sempre l’amor «Estimeu
els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen[7]», ens diu el Senyor. Mai
més no podem esdevenir perseguidors, hem de convèncer, no imposar, convertir
els cors no matar-los.
Avui molts cristians de
totes les confessions també són perseguits, han d’abandonar llurs cases i
països i fins i tot donar la vida per Crist. És l’ecumenisme del martiri que
construeix la vertadera unitat de l’Església; el poble de Déu format per la
sang dels seus màrtirs sigui quina sigui la seva confessió cristiana. Avui el
testimoniatge de la Paraula uneix als cristians en una sola Església, la de
Crist, la d’aquells que es mantenen ferms fins a la fi i se salven.[8] El pecat de la desunió és
rentat amb la sang dels màrtirs. El martiri és l’exaltació de la perfecta
humanitat[9] i de la vertadera vida de
la persona. L’exemple dels màrtirs, com sant Bernat i santa Maria i santa
Gràcia, és la manifestació de la vida transfigurada pel resplendor de la veritat
que ens fa realment lliures, Crist.
Déu vol la unió dels homes,
no la seva divisió ni la mort d’uns a mans d’altres, Déu vol la conversió dels
cors de tots els homes. Aquesta és l’esperança de la humanitat, obra de Déu, i
els màrtirs són testimonis i llavor d’esperança regada amb la seva sang. A ells
Déu els posà a prova, els trobà dignes, els acceptà com a víctimes ofertes en
holocaust i a al fi resplendeixen com les espurnes que corren pel rostoll. Els
màrtirs són els qui tenen posada la confiança en el Senyor, comprenen la
veritat i estant al seu costat[10]. Per això Déu els
elegeix, reben la gràcia i la misericòrdia, tenen l’esperança segura de la
immortalitat i troben la pau. Són missatgers de pau perquè el Senyor ha estat a
favor d’ells.
Que els sants Bernat, Maria
i Gràcia ens consolin, augmentin el vigor de la nostra fe, ens omplin de goig i
no ens manqui mai la seva intercessió davant de Déu perquè reconeguem en els
nostres cors que Crist és el Senyor i estiguem sempre promptes a donar testimoni
de la nostra fe que és la nostra esperança[11].
[1]
Llull, Ramon, El gentil i els tres savis,
epíleg.
[2]
Discurs de Benet XVI al Universitat de Ratisbona el 13 de setembre de 2006.
[3]
Salm 123.
[4]
Cf. Salm 123.
[5]
Jn 18,11.
[6]
1Pe 3,14.
[7]
Mt 5,44.
[8]
«el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà» Mt 10, 22.
[9]
Cf. VS 93.
[10]
Cf. Sav 3,1-9
[11]
Cf. 1Pe 3,14-17