Presentació de
Dia vindrà
Antologia poètica de mossèn Ramon
Muntanyola
Edició a cura de Joan Maria Pujals
L’Espluga 27 de juliol de 2017
Il·lm. senyor alcalde, Il·lm.
Senyor President de la Diputació, honorable senyor Joan Maria Pujals,
espluguines i espluguins, senyores i senyors,
Presentar un llibre és sempre un
goig, una nova obra veu la llum i ja queda incorporada al patrimoni
bibliogràfic del país. Aquest llibre que avui presentem aquí a l’Espluga esdevé
ja a partir d’ara una obra imprescindible pel coneixement de la persona i
l’obra de mossèn Ramon Muntanyola; per la seva fantàstica introducció, per la
seva acurada bibliografia i sobretot per la acurada selecció dels seus textos;
un treball magnífic d’en Joan Maria Pujals.
«La data ritual d’un centenari
pot ésser commemorada de maneres molt diferents. En alguns casos es tracta
senzillament de reconèixer una obra acomplida, en un cert sentit acabada i fins
i tot limitada per les circumstàncies de temps i de lloc que la determinaren.
Commemorar un centenari així equival a elevar un monument funerari, aere perennius si és possible, i
tanmateix destinat a fixar en la memòria activitats que, com llur autor,
pertanyen al passat. En altres casos, però, un centenari és quelcom de molt més
viu, d’incomparablement més actual: és l’ocasió providencial de fer reviure una
figura que ha mantingut íntegre el seu valor de mestratge i tota la seva
beneficiosa capacitat d’influir. Llavors, el centenari és la revitalització
d’un passat que mai no ha deixat d’ésser present. I alhora una crida adreçada a
les generacions d’avui per la continuació d’una obra, malauradament
interrompuda però dotada d’una vigència punyent d’actualitat.» Aquestes
paraules escrites per Ramon Sugranyes de Franch com a pròleg a la primera edició
de la que és segurament l’obra en prosa més emblemàtica de mossèn Ramon
Muntanyola, El cardenal de la pau, adquireixen
aquí de nou tot el seu sentit. Celebrem el centenari de mossèn Ramon Muntanyola
perquè la seva obra és viva, és actual, ha mantingut íntegre el seu valor de
mestratge i tota la seva beneficiosa capacitat d’influir. L’obra de mossèn
Ramon Muntanyola no ha passat, no ha deixat d’estar present mai. El llibre que
avui presentem és un clar exemple de l’actualitat de l’obra i de la persona de mossèn
Ramon Muntanyola. En commemorar-se el centenari del seu naixement aquí a
l’Espluga i a 44 anys de la seva prematura mort, diversos actes i publicacions
tenen un objectiu comú fer de nou present entre nosaltres la seva persona a
través de la seva obra.
Aquest espluguí exemplar
sintetitza, com escriu Joan Maria Pujals en la introducció, un dels grans
corrents intel·lectuals, vitals i fins i tot polítics que travessen la
Catalunya del segle XX: el catalanisme cristià. La vida d’aquest testimoni de
reconciliació, com el definí el seu biògraf Eufemià Fort, està marcada per les
relacions personals amb veïns, amics, companys i figures eclesiàstiques i
socials del segle XX. Permetin-me destacar-ne quatre.
P. Bernat Morgades
La primera el P. Bernat Morgades,
espluguí i monjo de Poblet. Ramon Muntanyola, a instàncies de la seva família,
entrà al noviciat del convent de Bellpuig dels pares Paüls, als seus els feia
basarda que el seu caràcter bellugadís no aguantés al Seminari. Els pares Paüls
no eren uns desconeguts per a ell, a casa seva hi feien parada ben sovint els
paüls del convent de l’Espluga. La revolta militar de 1936 però el sorprengué
de vacances a la Seu d’Urgell i després d’algunes vicissituds, amb estada a la
presó i al famós vaixell Segre al port de Tarragona, aconseguí en la primavera
de 1937 de fugir a França. Ho explica Miquel Coll i Alentorn quan relata com es
presentà a casa seva un paül acompanyat d’un jove esprimatxat i disminuït que
també volia participar en l’expedició de sortida. El paül era el també espluguí
P. Manuel Morgades, el jove era el seminarista Ramon Muntanyola. El P. Morgades
esdevindria la primera vocació a Poblet després del retorn de la vida monàstica
el novembre de 1940 de la mà de quatre monjos italians, on prengué el nom de
Bernat, anys a venir patiria el que en Miquel Coll anomena el seu calvari,
essent obligat a exiliar-se de Poblet on sols tornaria per morir el setembre de
1963; deu anys després quasi dia per dia moriria mossèn Muntanyola. Dues
figures emblemàtiques del catolicisme fortament arrelat al país que visqueren
plegades un dels moments més tràgics del segle XX.
El cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer
La segona figura és el cardenal
Francesc d’Assis Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, un personatge
central en la vida de mossèn Muntanyola. Hi tingué primer que tot la relació
deguda entre un seminarista i el seu arquebisbe, en un període difícil. Ramon
Muntanyola l’any 1932 aniria Mallorca al noviciat de la Congregació de la
Missió i finalment a l’estiu de 1933 entrà al seminari de Tarragona, seu de la
que aleshores era arquebisbe el cardenal Francesc d’Assis Vidal i Barraquer.
Allí es destapà ja com a poeta i literat, abans d’interrompre la seva formació
com a conseqüència de la guerra civil. Aquesta comportà una tragèdia dins la
seva família, el seu pare i el seu germà gran moririen víctimes de la violència
d’aquells moments. La seva havia estat una vida bàsicament fruit o producte
d’una labor domèstica, inspirada en la fe com a principi i norma, i actuada per
l’exemple viu, intel·ligent i coherent, d’uns pares conscients i responsables;
els seus pares foren els seus primers educadors que posaren els basaments sobre
els quals es fonamentà la fermesa de tota la seva vida. D’aquí el fort impacte
del que la guerra civil suposà a nivell familiar per a mossèn Muntanyola. Ja
res seria igual, també molts preveres de la diòcesis perdrien la vida i el
pastor exiliat per força el juliol de 1936, després d’haver-se refugiat
imprudentment a Poblet, veuria impedit pels vencedors el seu retorn a la seu
tarragonina. Ramon Muntanyola acabà refugiat a Mallorca, corsecat d’enyorament
per Catalunya, on aviat s’adonà que tot havia canviat veient-se obligat a
escriure fins i tot la seva correspondència particular en castellà. A finals de
setembre de 1939 tornà al Seminari de Tarragona, aspirant a ser un sacerdot de
l’església de Tarragona, d’una església catalana que havia hagut de patir tant
durant tota la guerra que semblava poder esperar de l’experiència que li havia
tocat viure poder caminar pels camins dreturers, assenyadament iniciats per
alguns sectors del clergat encapçalats per l’arquebisbe de Tarragona. Res no
seria com ho esperava Ramon Muntanyola, el 20 de juny de 1940 aprofitant
l’estada a l’Espluga d’un bisbe paül del Perú, rebia la tonsura clerical i
finalment el dia 1 de març de 1942 a la catedral de Tortosa de mans del bisbe
Fèlix Bilbao rebia l’ordenació sacerdotal. De fet doncs cursà el seus estudis
eclesiàstics i fou ordenat de prevere essent arquebisbe el cardenal Vidal i
Barraquer.
La relació entre mossèn
Muntanyola i el cardenal Vidal i Barraquer esdevindria més forta a partir del
creixent interès del primer per la figura del segon. Permetin-me dir que per a
mi mossèn Muntanyola és abans que cap altra cosa el biògraf del cardenal de la
pau, com ell mateix l’anomenaria. Perquè arrel del centenari del naixement del
cardenal es publicà l’any 1969 a l’editorial Estela la primera edició de la
biografia, uns anys després, l’any 1976, es publicaria a Publicacions de
l’Abadia de Montserrat i ara, també amb motiu d’aquest centenari, és d’esperar
que es publiqui una nova edició revisada.
Una biografia que confessava en
la introducció a la primera edició l’anà colpint el cervell dia darrera dia
durant molts anys, un personatge pel que sentia veneració i estima. «Ell, ni
que físicament separat de la seva seu, n’era l’únic pastor i preceptor. Els
seus capellans, els seus seminaristes, els seus diocesans l’estimaven, no hi ha
dubte, però no gosaven ni anomenar-lo sinó a mitja veu, o a cau d’orella, amb
una mena de precaució enutjosa com si flotés en l’aire el dubte que
l’arquebisbe absent hagués pogut perpetrar una pèssima acció, capaç
d’avergonyir la família eclesial que el tenia per pare», escrivia mossèn Ramon
i ell vindicà la figura del cardenal proscrit escrivint-ne la biografia i el
poema que recull aquesta antologia:
El que no han dit
l’ocell i l’ona,
l’Amor ho canti a
plena veu:
El Cardenal de
Tarragona
retornarà a la
seva seu!
Aquest poema no és tant sols una
elegia, és una vindicació i sobretot una proclama. El cardenal Vidal i
Barraquer és el mirall, la figura en la que el mossèn Muntanyola sacerdot
s’emmiralla des de bon començament, escriu en Joan Maria Pujals en la
introducció d’aquesta antologia i és ben cert. La voluntat de Déu farà però que
mossèn Muntanyola mori cinc abans del retorn de les despulles del cardenal de
la pau a la seva seu per reposar-hi definitivament, aquelles despulles que ell
havia visitat i davant les quals havia pregat a la cartoixa de la Valsainte.
Anys
a venir, vindrien dos pontificats amb els quals mossèn Muntanyola, especialment
amb un, tingué els seus problemes per causa de la llengua catalana essent
apartat de qualsevol responsabilitat important. El cas es que va publicar un
full parroquial en català, La veu de la Parròquia, estès per tota la
diòcesi, que fou suprimit mentre ell va ser destinat com a capellà adjunt a la
Casa d'Exercicis de la Selva del Camp on va romandre vint anys aprofitant
l’escassa activitat per escriure poesia fins que el febrer del 1960 va ser nomenat ecònom de Salou, on va restar tretze anys fins a la
seva mort.
L’arquebisbe Josep Pont i
Gol
La
providència feu que moris sota el pontificat del tercer personatge, l’arquebisbe Josep Pont i Gol que arribà a
Tarragona l’any 1971 i uns anys després seria l’artífex del retorn de les
despulles del cardenal per a ser soterrat a la seva seu 35 anys després de la
seva mort, el missatge d’aquell retorn seria la pau i alhora el record al bisbe
auxiliar l’avui beat Manuel Borràs. Els unia una llarga coneixença, des dels
anys quarantes, més constant la relació en els anys immediatament preconciliars
fins a esdevenir una amistat planera i fonda que els feia coincidir en neguits i
esperances. El Dr. Pont i Gol definia mossèn Muntanyola com un home de
conceptes clars, que sabia la feina que calia fer en cada moment, la meta del
qual era clara i sense ombres, que fou sempre el mateix. Un home vitalment
creient, que se sentia plantat a la vora de Crist, del qual rebia llum i vida;
un home fidel a l’Evangeli, que mai no es desdigué, la fe del qual li omplí tota
la vida; un cristià sincer, un ciutadà responsable, un poeta apassionat, un
prevere que predicava amb fort contingut social, que se sentia germà de tots,
fill del seu poble, que vivia el sacerdoci de manera concreta, constant, fins
al darrer alè; sempre a punt de col·laborar en qualsevol iniciativa que fos
enraonada a favor del país, tant en circumstàncies fàcils com en les no tant
fàcils; amb una espiritualitat profunda que no ofegava sinó que il·luminava;
amb unes profundes raons de fe que feia vibrants per l’inefable enigma de la
poesia, gràcies al do que Déu li havia atorgat.
Entre 1973 i 1974, en pocs mesos
moriren dos dels més insignes poetes i eclesiàstics de la diòcesis: mossèn Ramon
Muntanyola i mossèn Miquel Melendres. L’arquebisbe Pont i Gol escrivia una
glosa memorable sota el títol Se’ns moren
els poetes. Hi deia: «En quatre mesos, he hagut de plorar amb la meva
Arxidiòcesi Primada de les Espanyes el traspàs dolorós, però esperançat, dels
dos sacerdots-poetes que enarbolaven ben alta la senyera tarragonina de la
nostre fe i del nostre bell dir (...) Plorem tots els nostres dos sacerdots.
Plorem tots els nostres dos poetes. Trobarem a faltar la popularitat, el bon
seny, la fe robusta de mossèn Muntanyola. I la mística, la brasa roent i encesa
de l’amor eclesial de mossèn Melendres. (...) He intentat asserenar-me d’aquest
cop tant fort. També ho vaig intentar a Salou, quan el traspàs de mossèn
Muntanyola. Vull remarcar que, totes dues vegades, he trobat la serenor molt a
prop, molt més del que esperava. És cert que de la mort, el cristià en sap tot
el sentit, el qual no és pas totalment fosc. La fe ens duu a l’esperança i l’esperança
a la serenor. Però aquest camí sol ésser llarg. En el cas dels nostres dos
sacerdots-poetes no l’hi he trobat tant. Serà que ja ells l’havien fet, i ens
l’havien il·luminat amb la seva obra? (...) El poeta, i en aquest cas el
sacerdot poeta, veu enllà, molt enllà del misteri, el viu i ho revela amb
llenguatge transformat pel foc de la frase i la bellesa de la dicció.
Acostar-nos-hi és comprendre’n la singularitat. No tothom és poeta. Els
il·luminats no són pas legió»
Joan Maria Pujals i Vallvé
En el centenari del seu naixement
és ara en Joan Maria Pujals, el quart personatge del nostre recorregut, qui ens
presenta aquesta antologia poètica de mossèn Ramon Muntanyola, una obra a
partir d’ara imprescindible per conèixer-lo. Amb una molt bona introducció ens
presenta la vida i l’obra trenada de l’autor, amb unes referències
imprescindibles com són mossèn Cinto Verdaguer i evidentment el cardenal Vidal
i Barraquer, destacant el caràcter conciliador de l’obra del poeta i del prevere,
alimentant amb paraules i amb silencis, amb poemes i biografies, recorrent un
país que estimava i cantant-lo; parlant, escrivint, predicant, ajudant i vivint
en l’època que li tocà viure. Inclou una bibliografia exhaustiva i acurada, molt
útil i treballada. Val a dir que el seu editor, prou conegut per tots, va
néixer a Vila-seca, és llicenciat en filologia catalana per
la Universitat de Barcelona, fou alcalde de Vila-seca (1983-91) i president de
la Diputació de Tarragona des del juliol del 1988 al desembre de 1992, quan fou
nomenat conseller d’ensenyament de la Generalitat de Catalunya i al juny del
1996 fou nomenat conseller de Cultura, essent la Llei de Normalització
Lingüística, una de les fites del seu pas per la conselleria de Cultura. Dirigí
també l’Institut Ramon Llull entre el 2002 i el 2004 i ha escrit, diversos
llibres especialment d’assaig.
Enamorat de l’obra i la persona de
mossèn Ramon Muntanyola ens ofereix aquesta antologia poètica. Calia aquesta
obra i ens hem de felicitar tots plegats per que aquest centenari del naixement
de l’espluguí, prevere i poeta ens deixi aquest preciós llegat; tant sols per
això haurà valgut la pena celebrar-ne el centenari.
Perquè mossèn Muntanyola fou com
un farell de la punta de Salou, que girant girant sense moure’s del seu lloc,
il·lumina en distintes direccions, ha il·luminat i continuarà il·luminant molts
que, per distintes rutes, fan via pels viaranys del món; precisament per això,
perquè resta ben afermat i immòbil en el seu centre ancorat en la seva fe
senzilla i clara. La seva és una poesia que ens resta com a testimoni d’un
temps, d’un corrent de pensament, de vida on Catalunya i la fe són els eixos,
com destaca Joan Maria Pujals. Aquest és l’itinerari que ens proposa l’editor,
un recorregut pel país de Salses a Guardamar un camí pel país i per la fe. La
mateixa figura de mossèn Muntanyola en certa manera no serà a partir d’ara la
mateixa; com la del cardenal Vidal i Barraquer canvià amb la biografia de
mossèn Ramon. Aquesta antologia ens l’apropa, ens el fa més nostre i ens el
mostra en tota la seva profunditat espiritual. Aimant de Catalunya i de la seva
gent, enamorat d’aquestes terres i sobretot de Crist al qui servi fins al
darrer alè de la seva vida no podia ser estudiat i compendiat sinó per algú com
en Joan Maria Pujals que estima i sent aquestes comarques nostres on mossèn
Muntanyola deixà petjada, fou estimat i estimà.
Els convido a endinsar-se en
l’obra de mossèn Ramon Muntanyola tot assaborint aquesta antologia poètica que
ha preparat amb cura, coneixement i estima en Joan Maria Pujals. Els convido a
deixar-se tocar per l’obra poètica de mossèn Ramon, a recórrer amb ell aquests
carrers, que foren els seus, com aquesta:
Placeta d’En Canós,
antiga i rònega
(...)
Placeta d’En Canós,
talment una olla
o bé un perol galdós:
coïes l’escudella casolana
en el racó més típic de la Llar
que em nodrirà, fins al captard,
del somni.
El meu somni d’infant,
menut i ros
en l’espluguina Placeta d’En Canós.
Felicitar a l’editor per l’encert
i qualitat de l’obra i a la Diputació de Tarragona i a l’Ajuntament de
l’Espluga per la seva publicació i la seva iniciativa de celebrar aquest any
Muntanyola.
Moltes gràcies, enhorabona de nou
Joan Maria i moltes gràcies per aquesta obra i molt bona festa major a tots,