Diumenge de Pasqua: la Resurrecció
del Senyor
1 d’abril de 2018
Fets 10,34a.37-43; Salm 117,1-2.6ab-17.22-23; Col
3,1-4; Jo 20,1-9
El lloc és el mateix però aquest matí tot és
diferent. El divendres la nit queia, el matí del diumenge la foscor s’esvaeix i
la llum esclata. El sepulcre que l’evangelista situava el Divendres Sant en un
espai concret quan deia «i el sepulcre es trobava a prop» és ara també l’espai
on s’inicia l’escena, cap on es dirigeix Maria Magdalena, «se’n va anar al
sepulcre» ens diu el relat. El jardí és l’àmbit de la naturalesa ordenada,
l’ordre enfront del caos, com el jardí del paradís on Déu creà l’home, ara en
un altra jardí assistim a la nova creació. Tot el dramatisme de la passió
conclou amb la col·locació del cos de Jesús al sepulcre un cop ha estat
detingut, condemnat, crucificat i ha mort en la creu. Diguem que l’escena conclou
tot l’aspecte humà de l’existència de Jesús de Natzaret i obre als creients al
gran esdeveniment.
El gran protagonista del relat d’avui i de sempre és
el Senyor que centre l’atenció per l’absència del seu cos del lloc on hauria
d’haver estat, i si la seva mort en la creu ha deixat desolats als seus; ara
apareix un fet desconcertant, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia
estat dipositat feia poques hores. En un primer moment el relat ens fa adonar
que la pedra ha estat treta de l’entrada; poc després Pere i el deixeble
estimat ens aporten la visió de la tomba buida, amb el llençol i el mocador
sense el cos; és cert el cos de Jesús ha desaparegut del sepulcre on havia
estat dipositat, al tomba és buida. Poc després Jesús es deixa veure per primer
cop a una dona Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida, però que no el
reconeix fins que li diu pel seu nom. Ell li parla, no es deixa tocar i li
comunica la seva pujada al Pare. Maria Magdalena no
ha pogut esperar més i se n’ha anat encara fosc cap al sepulcre, els dos
deixebles s’hi dirigeixen poc després que ella, Pere i Joan s’han situat
sempre, amb Jaume ara absent del relat, en el primer pla de l’escena en els
moments més importants com la transfiguració o a l’hort de Getsemaní. Quan hi
arriba veu la pedra treta i corre a dir-ho als deixebles, torna i veu a dos
àngels quan guaita dins del sepulcre als qui respon sense massa sorpresa de la
seva presència. Aleshores creient que era l’hortolà veu un home que, com els
àngels, li pregunta per què plora en contestar-li i respondre-li Jesús i
anomenar-la pel nom el reconeix amb un apel·latiu íntim «Rabuní» i en rebre la revelació del mateix Jesús corre a
anunciar-ho als apòstols. Maria Magdalena camina vers el sepulcre, corre a
trobar als apòstols, s’ajup per mirar dins, mira, plora en creure que el cos de
Jesús ha estat robat, és gira un cop i un altre, el primer en creure parlar amb
l’hortolà, el segon en sentir el seu nom, el reconeix, vol tocar-lo però no la
deixa, l’escolta i finalment se’n torna a trobar als deixebles un altre cop i
els hi explica la seva experiència. Aquest és també l’itinerari del creient;
caminem a les tenebres, com l’anada de Maria Magdalena al sepulcre es produeix
en una situació personal de foscor, perquè encara no creu i l’acció de girar-se
representa la conversió, en girar-se per segon cop queda d’esquena al sepulcre,
a la mort, i de cara a Jesús, a la nova vida. En voler retenir-lo hi ha un
intent per palpar la realitat, una nova realitat inversemblant per la raó, que
no es pot tocar. Pere apareix en un lloc important, investit d’autoritat ja que
tot i arribar en segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però quan el veu
buit, perquè ell sí «va entrar al sepulcre», encara no creu,
probablement es desconcerta i segurament, encara més en sentir el relat de
Maria Magdalena. Finalment el deixeble estimat va amb Pere, arriba primer i veu
des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, «ho veié i cregué»;
amb ell clou el cicle narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement és un dels deixebles cridats davant
Joan Baptista; el deixeble que escolta de Jesús «veniu i ho veureu» ara «ho veié i cregué». El deixeble estimat
apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni privilegiat amb
la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell
pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de
Jesús, per mitjà d’ell la presència de Jesús restarà en el seu testimoni fins que
Jesús torni al final dels temps. Perquè hi
ha qui en dóna testimoni, aquell qui ho veié. La seva paraula és digna
de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també nosaltres creguem. El
deixeble estimat és el qui veu i creu. Maria Magdalena té en el sentiment una
ajuda però tot i això li costa arribar a reconèixer a Jesús, tot i que el seu
fort és l’amor per Ell. A Pere el superen els esdeveniments, ha negat al
mestre, ara descobreix el seu sepulcre buit i encara no ha entès que la clau
està en l’Escriptura. Ha vist indicis, ha sentit testimonis, com el de Maria
Magdalena, però fins que no cregui no veurà a Jesús, perquè li caldrà fer-ho
amb els ulls de la fe. En el relat de la resurrecció apareix l’experiència de
fe com quelcom intransferible, no per sentir-ho d’un altre es pot creure, cal
una acció personal, com en Pere de fet no arribarà fins que estarà preparat per
seguir Jesús de nou. Cadascú reacciona a la seva manera després d’experimentar
a Crist ressuscitat. Maria Magdalena la fa ben pública, corre, plora, no es pot
estar d’anar a buscar als deixebles quan descobreix el sepulcre buit o
d’explicar que ha vist al Senyor. El deixeble estimat calla, s’ho guarda per
ell mateix, tot i que la seva ha estat la primera experiència de la resurrecció
en un deixeble. Pere l’extravertit, a voltes tossut que no mostra fàcilment els
seus sentiments, no té cap reacció davant la tomba buida, però ha plorat en
negar a Jesús, i no serà fins al diàleg amb el ressuscitat mateix quan
reaccionarà, al final del seu procés personal, demostrant fins i tot tristesa
en repetir-li Jesús la pregunta sobre el seu amor per ell.
Davant la tomba buida no hi pot haver indiferència,
és un fet tant fonamental, tant real, tant rupturista que cadascú hi reacciona
a la seva manera. Davant la notícia de la resurrecció també nosaltres l’hem
d’entomar d’una manera o una altre, no ens podem quedar indiferents perquè
realment el Senyor ha ressuscitat.