Dissabte de la setmana VII de Pasqua

Dissabte de la setmana VII de Pasqua

19 de maig de 2018

Ermita dels Torrents de Vimbodí i Poblet. Eucaristia amb motiu de la benedicció de la imatge de Santa Anna, celebrant Santa Maria Verge com a Reina dels Apòstols.

Fets 1, 12-14; 2, 1-4; Salm 86; Jo 19, 25-27

Arribada la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts, els apòstols juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i amb els germans d'ell; tots eren constants i unànimes en la pregària. De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts; se'ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaren sobre cada un d'ells i tots van quedar plens de l'Esperit Sant. També de sobte en un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David, se li havia presentat l’àngel Gabriel; la noia es deia Maria i recuperada del desconcert queda plena de l’Esperit Sant. 

Déu actua de sobte en la vida dels apòstols, en la vida de Maria, una noia de Natzaret que de sobte va veure com tot en la seva existència canviava i amb la d’ella també la nostra. Déu l’havia escollit per ser mare de Jesús, el Crist, per portar en les seves entranyes al salvador del món. Déu actua de sobte i amb senzillesa. Maria era filla de Joaquim i d’Anna; ens diu l’evangeli apòcrif del pseudo Mateu que Anna, casada amb Joaquim, plorava la seva esterilitat, considerada una maledicció o un càstig de Déu en l’antiguitat, al jardí de casa seva dient a Déu “Tu saps, Senyor, que al començament del meu matrimoni vaig fet el vot que, si em concedies un fill o una filla, te l’oferiria en el teu sant temple”; mentre deia això un àngel del senyor se li aparegué i li digué “No tinguis por, Anna, perquè Déu ha decidit que surti de tu un plançó. El fruit que naixerà de tu serà l’admiració per tots els segles fins a la fi”. Després de tot això al cap de nou mesos, Anna donà a llum una filla i li va posar de nom Maria. El relat ens vol mostrar així la mà de Déu en l’embaràs d’Anna i el naixement de Maria; com Sara mare d’Isaac, Raquel mare de Josep i Benjamí, Anna mare del profeta Samuel, Elisabet mare de Joan Baptista.

Maria ha estat predestinada des de sempre per ser la Mare de Déu, per engendrar-lo, infantar-lo i acompanyar-lo en la infantesa i la joventut, fins als peus de la creu. Cinc cops en l’Evangeli de Joan d’avui hem sentit la paraula “mare”, perquè és la que millor defineix a Maria, ella és la mare de Jesús i per extensió la nostre mare, la mare de Crist, de l’Església, de la divina gràcia, puríssima, castíssima, sempre verge immaculada, amable i admirable. Alhora és la dona, la nova Eva, la que l’escriptura ens presenta com aquella dona per la qual la salvació va entrar al món, mentre que per Eva havia entrat el pecat. Però tot això es refereix a una noieta de Natzaret, filla de Joaquim i d’Anna, que rebé la gràcia de l’Esperit Sant i per ella entra en la història de la salvació com a peça fonamental. 

A Canà i al calvari Jesús li diu a Maria “dona” perquè per Jesús Maria és la dona associada al nou Adam. Als peus de la creu Jesús lliura a la seva mare al deixeble més estimat per Ell, la personificació del deixeble perfecte, fidel i creient. Però més enllà dels personatges concrets reunits al peu de la creu, Jesús confia a la seva mare la seva Església, a tots nosaltres. La filla de Joaquim i d’Anna esdevé així mare de tota la humanitat. Maria és alhora imatge i mare de l’Església, mare de Jesús i mare espiritual de tots nosaltres; imatge de la maternitat. Maria, forta en el propòsit, temprada en el silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió, en paraules de sant Bernat. Mentre pregaven amb Maria els apòstols reberen l’Esperit Sant, preguem avui també nosaltres al senyor perquè davalli l’Esperit sobre la seva Església i així l’enforteixi i envigoreixi, i que Maria Mare de l’Església juntament amb sant Joaquim i santa Anna ens hi ajudin per rebre’l amb disponibilitat i obrint-li els nostres cors.