Dissabte de la setmana VII de Pasqua
19 de maig de 2018
Ermita dels Torrents de Vimbodí i Poblet. Eucaristia amb motiu de la benedicció de la imatge de
Santa Anna, celebrant Santa
Maria Verge com a Reina dels Apòstols.
Fets 1, 12-14; 2, 1-4;
Salm 86; Jo 19, 25-27
Arribada la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots
junts, els apòstols juntament amb algunes dones, amb Maria, la mare de Jesús, i
amb els germans d'ell; tots eren constants i unànimes en la pregària. De sobte,
com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí
tota la casa on es trobaven asseguts; se'ls van aparèixer unes llengües com de
foc, que es distribuïen i es posaren sobre cada un d'ells i tots van quedar
plens de l'Esperit Sant. També de sobte en un poble de Galilea anomenat
Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia
Josep i era descendent de David, se li havia presentat l’àngel Gabriel; la noia
es deia Maria i recuperada del desconcert queda plena de l’Esperit Sant.
Déu actua de sobte en la vida dels apòstols, en la vida de
Maria, una noia de Natzaret que de sobte va veure com tot en la seva existència
canviava i amb la d’ella també la nostra. Déu l’havia escollit per ser mare de
Jesús, el Crist, per portar en les seves entranyes al salvador del món. Déu
actua de sobte i amb senzillesa. Maria era filla de Joaquim i d’Anna; ens diu
l’evangeli apòcrif del pseudo Mateu que Anna, casada amb Joaquim, plorava la
seva esterilitat, considerada una maledicció o un càstig de Déu en
l’antiguitat, al jardí de casa seva dient a Déu “Tu saps, Senyor, que al
començament del meu matrimoni vaig fet el vot que, si em concedies un fill o
una filla, te l’oferiria en el teu sant temple”; mentre deia això un àngel del
senyor se li aparegué i li digué “No tinguis por, Anna, perquè Déu ha decidit
que surti de tu un plançó. El fruit que naixerà de tu serà l’admiració per tots
els segles fins a la fi”. Després de tot això al cap de nou mesos, Anna donà a
llum una filla i li va posar de nom Maria. El relat ens vol mostrar així la mà
de Déu en l’embaràs d’Anna i el naixement de Maria; com Sara mare d’Isaac, Raquel
mare de Josep i Benjamí, Anna mare del profeta Samuel, Elisabet mare de Joan
Baptista.
Maria ha estat predestinada des de sempre per ser la Mare de
Déu, per engendrar-lo, infantar-lo i acompanyar-lo en la infantesa i la
joventut, fins als peus de la creu. Cinc cops en l’Evangeli de Joan d’avui hem
sentit la paraula “mare”, perquè és la que millor defineix a Maria, ella és la
mare de Jesús i per extensió la nostre mare, la mare de Crist, de l’Església,
de la divina gràcia, puríssima, castíssima, sempre verge immaculada, amable i
admirable. Alhora és la dona, la nova Eva, la que l’escriptura ens presenta com
aquella dona per la qual la salvació va entrar al món, mentre que per Eva havia
entrat el pecat. Però tot això es refereix a una noieta de Natzaret, filla de
Joaquim i d’Anna, que rebé la gràcia de l’Esperit Sant i per ella entra en la
història de la salvació com a peça fonamental.
A Canà i al calvari Jesús li diu a Maria “dona” perquè per
Jesús Maria és la dona associada al nou Adam. Als peus de la creu Jesús lliura
a la seva mare al deixeble més estimat per Ell, la personificació del deixeble
perfecte, fidel i creient. Però més enllà dels personatges concrets reunits al
peu de la creu, Jesús confia a la seva mare la seva Església, a tots nosaltres.
La filla de Joaquim i d’Anna esdevé així mare de tota la humanitat. Maria és
alhora imatge i mare de l’Església, mare de Jesús i mare espiritual de tots
nosaltres; imatge de la maternitat. Maria, forta en el propòsit, temprada en el
silenci, prudent en la interrogació, justa en la confessió, en paraules de sant
Bernat. Mentre pregaven amb Maria els apòstols reberen l’Esperit Sant, preguem
avui també nosaltres al senyor perquè davalli l’Esperit sobre la seva Església
i així l’enforteixi i envigoreixi, i que Maria Mare de l’Església juntament amb
sant Joaquim i santa Anna ens hi ajudin per rebre’l amb disponibilitat i
obrint-li els nostres cors.