Sant Bartomeu
24 d‘agost de 2018
Monestir de Carmelites Descalces de Tarragona
Ap 21,9b-14; Salm 144,10-11.12-13ab.17-18; Jo 1,45-51
«Són molts els cridats i pocs els
escollits», escoltàvem en l’Evangeli d’ahir. El Senyor crida, fa conèixer als
homes i en els homes les seves gestes, ens diu avui el salmista. Actua fins i
tot i sobretot a partir de la humilitat. «En pot sortir res de bo de Natzaret?»
es pregunta Natanael, a qui la tradició identifica amb l’apòstol Bartomeu. Per
a Déu no hi ha res d’impossible, Ell és l’omnipotent, el tot poderós. Per això
de Natzaret, del qui apareix com a fill de Josep, el fuster, i de Maria, en
sortirà el Messies. Déu es fa home, s’encarna, en les entranyes d’una noieta de
Natzaret, l’Esperit actua en ella, en ella fa conèixer als homes les seves
gestes, la magnificència gloriosa del seu regne, un regne que s’estén a tots
els segles, a totes les generacions. Hi tant que en pot sortir quelcom de bo de
Natzaret, en pot sortir la nostra salvació.
També de cadascun de nosaltres en
pot sortir molt de bo. Crist, el Senyor, ens coneix des de sempre; sap si som
homes o dones dignes d’aquest nom, dignes de ser anomenats fills de Déu; a Ell
no l’enganyem, no li podem amagar el que som i com realment som. Però el
coneixement que Ell té de nosaltres cal correspondre-hi, cal completar-lo
apropant-nos-hi, anant i veient. Sols així veurem coses grans, veurem obert el
cel i els àngels pujant i baixant sobre el Fill de l’home. De Bartomeu, d’aquell
israelita digne d’aquest nom; de Teresa de Jesús, aquella noia feble que
s’ensopia vivint a la Encarnación una vida tèbia; també en sortí quelcom de bo;
esdevingueren els fonaments de la muralla, com pedres precioses. De Bartomeu,
de Natanael, Crist en va fer un dels seus apòstols que veié coses grans; veié
com arribava a donar la seva vida per Crist i per l’Evangeli. De Teresa en va
fer la reformadora del Carmel; començant per San José fins a recórrer milers de
quilòmetres fundant i portant-hi a Crist com la núvia, l’esposa de l’anyell, a
aquelles noves comunitats. Teresa, amb la seva especial devoció a sant Josep,
ens mostra el seu ple convenciment de que de Natzaret en pot sortir molt de bo;
d’aquella família humil, treballadora, anònima; de la família del fuster de
Natzaret en pot sortir aquell de qui Joan Baptista, el més gran dels homes, no
és ni digne de deslligar-li les sandàlies.
Déu actua en la senzillesa, en la
petitesa de Maria, en la simple fe de Natanael, en la inquietud de Teresa, en
la migradesa de la nostra fe; si ens confiem a Ell, si l’invoquem, si ho fem
amb sinceritat, serà al nostre costat, prop nostre. Déu escriu certament amb
“renglones torcidos”, com deia Santa Teresa; la seva mà ha de ser ben destra
per poder superar els entrebancs que li posem nosaltres i que ens impedeixen de
veure coses grans, de reconèixer que hem trobat aquell de qui van escriure Moisès i els profetes. Deixem-lo que escrigui en els nostres cors, en la nostra
vida; deixem-li el full dels nostres cors en blanc perquè hi escrigui; i si el
taquem amb la tinta negre de les nostres mancances, tenim la confiança de que
el seu infinit perdó, la seva misericòrdia el farà net de nou. Perquè els
camins del Senyor són camins de bondat, les seves obres són obres d’amor.