Sant Bernat
20 d‘agost de 2018
Sir 39,8-14; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19
Bernarde ad quid venisti? Bernat
a què has vingut?
Bernat
vingué per ser omplert d’un esperit d’intel·ligència, a abocar com una pluja
paraules de saviesa, a donar encertats consells, a fer conèixer la doctrina.
Així la seva saviesa n’instruí molts. Profundament arrelat en la pietat, Bernat
plasmà i propagà una íntima i afectuosa veneració a la humanitat del Senyor, sense
anteposar res a Crist, Déu i home. Juntament a una altra espiritualitat, potser
més pròpiament mística; l'espiritualitat centrada en el diví espòs que entra i
surt de l'ànima del que està en gràcia. Així la veneració de la humanitat de
Crist i dels seus misteris tendeix tota ella a traduir-se en la unió nupcial de
l'ànima amb la Paraula de Déu. Íntimament relacionada tenim també la devoció mariana
de Bernat. Sense dubtar per res de la posició singular de Crist; veu en Maria
la mediadora entre Crist i l'Església, en el marc de l'única mediació que és la
de Crist; perquè «Jesucrist és el
sobirà mitjancer entre Déu i els homes.» (Sermó del Càntic dels Càntics, II, 3).
Quan enalteix a Maria, ho fa perquè en ella veu realitzat el perfecte seguiment
de Crist en la fe. Maria, per a Bernat, dista tant de trobar-se fora de la
humanitat, que precisament quan ell li atribueix honors singulars, no li
reconeix l'exempció del pecat original. Llur intel·ligència pouà en la doctrina
dels Pares; ell va redescobrir els tresors continguts en ella per a la vida
espiritual; però això no li va impedir beure abundantment, o més aviat
preferentment, en les mateixes fonts que ells; en l’Escriptura. Tot plegat no
li va impedir que, malgrat tenir una forta vinculació amb la tradició, sabes salvar-se
dels perills del tradicionalisme. Perquè ell no transmetia res que no hagués
viscut abans; com afirma el Papa Benet XVI dient «per a Bernat de Claravall, el veritable coneixement de Déu consisteix
en l'experiència personal, profunda, de Jesucrist i del seu amor. I això val
per a tot cristià.» (Audiència general 21 d’octubre de 2009). Bernat recollí i
completà, essent el darrers dels Pares, tot allò que aquests havien establert
abans, no vingué a desautoritzar-los, sinó a completar-los.
Bernarde ad quid venisti? Bernat
a què has vingut?
Bernat vingué
a salvar a l’Església dels seus perills, perquè veia que molts pel seu estil de
viure eren contraris a la creu de Crist, que s’encaminaven a la perdició i que
el Déu que adoraven era el ventre. Reconeixent i rebutjant amb aspres censures
els perills del clericalisme, que veia implícit en certs principis centralistes
de la reforma gregoriana; no es va acontentar amb recordar al Papa Eugeni III,
antic deixeble seu, la seva perenne feblesa o amb estigmatitzar les múltiples
anomalies de l'Església i del clergat i, especialment, de la cúria papal; sinó
que la seva crítica es va dirigir més aviat al fonament dels problemes de
l’Església. «Sabem que la sort de
l’Església no s’amida per les armes, sinó pels seus mèrits.» escriu al Papa
Inocenci (Carta 176). L'Església no és per a Bernat sense més ni més la ciutat
de Déu, o la Jerusalem celestial, que amb els seus innombrables sants es
distingeix per la seva immaculada puresa del món del mal. Bernat s'até a la
imatge de l'Església pelegrina, que en el seu camí no esdevé pas totalment pura;
perquè com ens diu avui l’apòstol nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel i
és d’allà que esperem un Salvador, Jesucrist el Senyor, que transformarà el
nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós.
Bernarde ad quid venisti? Bernat
a què has vingut?
Bernat vingué
a parlar-nos de santedat, que és parlar abans que res d'amor, amor vivificat
per un excés de sentiment, governat per una voluntat heroica que exigeix del
màxim de disciplina, mortificació i despreniment. Una ascètica que a molts va
omplir de por, però que va atreure i va formar desenes de milers de monjos. Per
a Bernat va ser evident que l'home no pot realitzar res útil per a la seva
salvació si no és en la gràcia i per la gràcia; això és, en la fe sobrenatural.
D'aquesta forma va reconèixer que l'home és i roman pecador. En aquest sentit, va
confessar que la seva vida de monjo era inútil. Però al mateix temps, i durant
tota la seva vida fins al final, va exigir-se de si mateix, del monjo i del
cristià en general, una constant col·laboració. Escrivia que «per molt que corris, si no arribes fins a
la mort no rebràs el premi. La corona és Crist. Però si Ell no deixa de córrer
i tu t’atures, enlloc d’apropar-te a Crist t’hi aniràs allunyant» (Carta 254).
La suprema forma de ser cristià va ser para ell la del monjo retirat del món en
un monestir seguint l’esperit de la Regla de sant Benet. Sant Bernat va ser en
molts aspectes una expressió de la síntesi cristiana; fugida del món i força que domina el món; vida
de relació íntima amb Crist, però enterament arrelada a l'Església; santedat amb
una ferma i vivíssima humanitat.
Bernarde ad quid venisti? Bernat
a què has vingut?
Perquè Bernat
vingué a construir el món. L'home que va propugnar la més enèrgica fugida del
món, l'home de l'oració contemplativa, de la més pura interioritat; va arribar
a ser també l'home més obstinat en la construcció del món, l'home de la més
àmplia i profundament eficaç activitat exterior. Bernat fou guia i jutge del
seu segle; fou sal de la terra i llum del món; fou llum posat en un lloc alt
per il·luminar a tots els qui són a l’Església; la seva llum resplendí davant
la gent que veient el bé que obrava glorificà al Pare del cel. Procurà
d’abastar els mèrits celestials amb les seves bones obres, però sense oblidar
mai que els seus mèrits els havia rebut de Déu (Cf. Sermó del Càntic dels Càntics, 68, 69). Bernat complí i ensenyà a
complir als altres la Paraula de Déu; per això és tingut per gran en el Regne
del cel.
Vet aquí a
què vingué Bernat.