Dijous setmana XXXI durant l’any
Eucaristia en sufragi dels difunts de la Germandat de
Poblet
Monestir de Valldonzella
Dijous 8 de novembre de 2018
Fl 3,3-8a; Salm 104; Lc 15,1-10
Al cel hi ha alegria per
cadascun de nosaltres que hi arriba, perquè la misericòrdia del Senyor és
immensa, Ell vol la nostra salvació. Recordem avui als nostres difunts, als germans
que al llarg d’aquest darrer any ens han deixat. Per què recordar-los? En
primer lloc per una raó ben humana, perquè això ens aporta consol en la nostra
tristesa, en la nostra enyorança, ens fa sentir-los prop nostre. En segon lloc
i més important perquè la nostra fe es basa, té per fonament la resurrecció del
Senyor. Creiem que el Fill de Déu es feu home, igual en tot a nosaltres llevat
del pecat, que patí, morí i al tercer dia fou ressuscitat. No succeí pas tot
això per que Déu tingués cap necessitat de provar la fidelitat del seu Fill,
succeí per amor, perquè Déu ens estima i estima tant la humanitat que volgué
compartir-la fins a l’extrem, fins a la mort. Però no per deixar-nos en la mort
sinó per donar-nos l’esperança d’una vida plena. Crist és tot misericòrdia, és
tot amor i ens ha mostrat que aquest és el camí, que no n’hi ha ni n’hi pot
haver d’altre.
Déu no vol que les ovelles
es perdin, no vol que se’n perdi ni una, surt a cercar-nos per joiós
retornar-nos sobre la seva espatlla, no vol que tot acabi en la mort, perduts,
Ell vol reunir tot el seu ramat en una mateixa pleta, la vida eterna, i per
això surt al nostre encontre. Déu no només cerca i troba, sinó que va més
enllà, perdona, quan troba l’ovella no li pregunta per què va marxar, per què
s’apartà del ramat, per què caigué; la porta amb les altres, en fa una més,
sense distincions, sense retrets. L’alegria, la joia de Déu no és la mort sinó
la vida, l’alegria pel perdut en la mort que ha estat trobat retrobat en la
vida eterna.
L’encarnació és el misteri
punt de partida de la redempció, Déu fent-se un de nosaltres surt al nostre
encontre per portar-nos a la pleta, símbol de la participació de la seva
victòria sobre la mort, de la seva resurrecció.
Nosaltres ens gloriem en Jesucrist, ens diu l’apòstol, en el valor que
té poder conèixer Jesucrist, el nostre Senyor, aquell qui morint guanyà per a
tots la vida vertadera i eterna. No són tant sols paraules, no es tracta d’una
manera d’autoconsolar-nos, és una realitat, és la realitat de Déu. Diu el Papa
Francesc que «Tots ens sentim petits i indefensos davant del misteri de la
mort. Però quina gràcia si davant d’aquest misteri custodiem la flama de la
fe.»
La incertesa del concret,
del com quan i on passarà tot això ens fa basada, ens angoixa. Davant la mort
no hi ha demostracions, hi ha certeses que sols per la fe podem tenir. Tenim
però un indici de per on pot anar tot plegat, com deia sant Joan de la Creu ens
examinaran en l’amor, la mesura serà l’amor, aquell amor que Crist mateix portà
fins a l’extrem de donar la vida. Però l’amor tampoc no és quelcom eteri, un
cúmul de bones intencions, l’amor són obres concretes, fets.
Diu el Papa Francesc que «La
fe que professem en la resurrecció ens porta a ser homes d'esperança i no de
desesperació, homes de la vida i no de la mort, perquè ens consola la promesa
de la vida eterna arrelada en la unió a Crist ressuscitat. Aquesta esperança,
renascuda en nosaltres per la Paraula de Déu, ens ajuda a assumir una actitud
de confiança enfront de la mort: de fet, Jesús ens ha demostrat que la mort no
té l'última paraula, sinó que l'amor misericordiós del Pare ens transfigura i
ens fa viure la comunió eterna amb Ell.»
Confiem avui els nostres
germans difunts a la misericòrdia de Déu, perquè som homes i dones d’esperança,
i per això li demanem al Senyor que hagi sortit al seu encontre i que sobre les
seves espatles els hagi conduit a aquella pleta on la mirada de Déu, on la llum
de Déu tot ho omple. Déu no ens oblida mai, no ens abandona mai. Confiats en
l’amor de Déu per tots i cadascun dels nostres difunts demanem-li que els
aculli a ells ara i a nosaltres quan sigui l’hora.