Commemoració de tots els difunts
que serviren Déu sota la Regla
del Nostre Pare
Sant Benet
14 de
novembre de 2018
Rm 8,14-23, Sl 102,8 i 10.13-14.15-16.17-18 i Jo
12,23-28
Sant
Benet, sota la Regla del qual servim a Déu, no parla pas de la mort amb els
eufemismes que ho fa avui la nostra societat; la presenta com la meta a la que
cal arribar-hi havent fet la cursa amb regularitat, pas a pas, dia a dia. El
monjo és aquell qui orienta la seva vida vers allò que no passa, Déu; el monjo
és aquell qui espera amb joia l’hora en que serem plenament fills, quan el
nostre cos serà redimit; com ens diu l’apòstol. Així sant Benet entén la vida
com aquell temps en el qual encara ens vaga mentre som en aquest cos per tal de
complir els manaments del Senyor a la llum del seu esguard, tenint present cada
dia la mort davant els ulls (Cf, RB 4,47).
Entrem
al monestir no pas per renunciar a la vida sinó perquè lliures de
condicionaments puguem a la fi viure per aquell absolut que és Déu, gaudint de
l’alegria que no acaba i que Déu vol que compartim amb Ell i els germans.
Guardant la nostra vida per a la vida eterna, fent-nos servidors de Crist i
seguint-lo. En aquesta vida hi ha coses ben fugisseres, ens ho diu el salmista,
la vida de l’home dura com l’herba, desapareix quan hi passa la ventada i ni és
coneix el lloc on era. Així passen les nostres migrades ambicions, les nostres
cabòries, els nostres neguits; mentrestant potser ni ens n’adonem de que aquesta
vida que ara tenim se’ns escapa i cada dia som més a prop de poder ser
alliberats d’aquesta manera absurda de viure.
No
hem de perdre l’esperança d’obtenir la vertadera llibertat que és la
glorificació dels fills de Déu. Tots els sofriments del món present no són res
comparats amb la felicitat que Déu ens ha reservat si som capaços
d’aconseguir-la, mantenint-nos-hi fidels. Aquesta esperança no ha de ser pas
entesa com defugir de les responsabilitats de la vida present, ans al contrari,
ens ha d’estimular en l’acompliment de les bones obres, portant a terme tot el
necessari per aconseguir avançar en la vida monàstica i en la fe, corrent per
la via dels manaments com ens diu sant Benet.
Si
entenem la vida, si aconseguim entendre-la sota aquesta perspectiva ens podrem
alliberar de tantes limitacions que ens posem i imposem als altres, i serem
capaços de mirar més enllà de nosaltres mateixos, més enllà de la foscor del
nostre egoisme, per veure la llum al final del camí, per intuir-hi a Déu. La
nostra ha de ser una vida de servei a Déu, no pas autoreferencial, amb un únic
i ben definit objectiu: cercar a Déu per damunt de tot i fer-ho amb els ulls
fits en la vida vertadera; perquè Jesús morint i ressuscitant ha transformat la
mort en vida, la nostra pròpia mort en vida eterna.
Escrivia
l’abat Maur Esteve «Avui, més que pregar pels monjos difunts, nosaltres,
carregats de tants errors, amb les mans buides de mèrits, com el primer dia al
monestir, novament demanem: la misericòrdia de Déu i de l’Orde, ara però com un
crit d’auxili dirigit desesperadament vers ells, intercessors nostres, perquè
ara ja estan en condicions de concedir-nos-la més que no pas ho estaven quan
ens acolliren, i perquè ara nosaltres ens trobem encara més en la necessitat de
demanar-los-hi la misericòrdia de Déu i de l’Orde» (18 de setembre de 2003).
Preguem
al senyor que aculli als nostres germans que el serviren seguint la Regla del
Nostre Pare Sant Benet, perquè tal com creiem que Jesús morí i
ressuscità, també creiem que Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort en ell
(Cf. 1Te 41,4). I preguem perquè a nosaltres ens ajudin a
mantenir-nos-hi fidels perquè no anteposant res absolutament al Crist, ens dugui tots
junts a la vida eterna (Cf. RB 72,11-12).