Funeral de fra Ricard
Miró
5 de novembre de 2018
Jb 19,1.23-27a, Salm 26; Rm 8,31b-35.37-39 i Lc 12,35-40
Estimada comunitat, estimats familiars i amics de
fra Ricard, germans i germanes.
«Arribar davant vostre és el que vull» escriu el salmista.
La meta de la vida de tot cristià és arribar a la
presència de Déu. Tant més nosaltres monjos que avancem en la vida monàstica i
en la fe, mentre es va eixamplant el nostre cor i es corre per la via dels
manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor, no decantant-nos mai del
mestratge de Crist i perseverant fins a la mort alhora que participem dels seus
sofriments amb la paciència mentre cerquem d’aconseguir el seu Regne, no
anteposant-li res absolutament, perquè ens dugui així tots junts a la vida
eterna; com diu sant Benet a la Regla que maldem per seguir.
Quan arribem davant del Senyor, si en som
mereixedors, si Crist el nostre testimoni ens fa costat, contemplarem Déu cara
a cara i gaudirem d’una vida nova, perquè el veurem amb els nostres propis ulls
i no amb els d’un altre, com ens diu el llibre de Job. No és el desig d’un dia,
un anhel fugisser o passatger, sinó l’objectiu de tota una vida. La del nostre
germà Ricard ha estat així, una vida no pas curta, ell que creia que arribant
al monestir hi trobaria aviat la mort, durant setanta anys ha cercat Déu, s’ha
preparat per aquest moment fruint de l’estima del Senyor i vetllant pel seu
temple.
Diu el salmista: «Una cosa he
demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l'ànima: poder viure a la casa del Senyor
tots els dies de la vida.»
Desitjar al Senyor, delir-se per Ell. La crida del
Senyor a una vocació és quelcom difícil d’explicar. El perquè «la gran salvació
de Déu entrà a casa dintre meu», com escrivia fra Ricard, deixant el lloc on
vivia, el seu enyorat Belltall, la seva estimada família; sols es pot explicar
perquè el Senyor li feu sentir dintre seu la seva crida, el seu immens amor. La
vocació se centra en un goig immens que tant sols Déu i el cridat poden
experimentar. Fra Ricard escrivia que en el seu cas alguns creien que s’havia
tornat boig i d’altres que era quelcom de passatger i que ja tornaria a
Belltall. Però la seva vida, en la vida de tot cridat, havia actuat Déu i allò
que fra Ricard creia que seria un momentet al monestir de Poblet han estat molts
anys de vida consagrada al Senyor i de servei generós a la seva comunitat.
«N'estic cert, fruiré en el país de la vida de la bondat que
em té el Senyor»,
diu el Salm.
Tenir confiança, fe en el Senyor, de que si tenim
Déu a favor nostre, res no pot aturar-nos. Certament cal valentia, perquè el
nostre cor no defalleixi. Jesucrist, el qui va morir, més encara el qui ressuscitant va vèncer la mort i que ara seu
a la dreta del Pare intercedeix per nosaltres. Amb Ell al costat ni pors, ni persecucions,
ni fam, ni nueses, ni perills, ni morts sagnants poden res si tenim l’ajut
d’aquell qui ens estima. «És el desig del Senyor que dona tal convicció i la fe
en el seu amor, que treu fora tot temor. Tal com diu l’Escriptura, Déu salva la
criatura.» escrivia el mateix fra Ricard, que fou un enamorat de la Paraula de
Déu.
Estar a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos,
vetllant perquè tant bon punt el Senyor truqui a la nostra porta obrir-li per
seure a taula i poder participar del convit celestial. Per això, perquè està
amatent a la seva vinguda, el salmista pot aixecar el cap triomfant, aixecar-se
per sobre de les dificultats, com a símbol de victòria perquè llur confiança en
el Senyor ha valgut la pena i el Senyor no l’ha decebut. «Buscar-vos per
trobar-vos i agradar-vos fent la vostra voluntat» escrivia fra Ricard fa tot
just quatre anys.
«Sigues valent! Que el teu cor no defalleixi! Espera en el
Senyor!», escriu
el salmista.
Creure
en Crist ressuscitat és saber escoltar des del més profund del nostre ésser la
seva veu que ens diu aquestes paraules: «Sigues valent».
No tenir por a la mort, perquè Crist ressuscitat viu ara d’una manera nova,
infonent en nosaltres la seva força, impulsant les nostres vides cap a la
plenitud final, aquella plenitud que demanem a Déu concedeixi al nostre germà
Ricard. Crist va vèncer la mort i és Ell qui porta la nostra pobre vida vers el
darrer destí, la participació de la filiació divina. Ell que és el primer
d’entre els morts amb qui s’inicia la nostra resurrecció, qui ens obre la porta
de la vida perdurable, aquella en la que no hi ha ni dolor, ni mal, ni fi. No
és la mort la qui té la darrera paraula, és Déu aquell qui ens farà conèixer la
vida en plenitud, que ara i aquí no podem viure. La resurrecció de Crist és
font i estímul per apartar la tristesa i omplir-nos d’esperança. No estem sols,
no caminem esmaperduts, la vida és molt més que aquesta vida, aquí tant sols
hem fet un tast de la vertadera vida.
Aquells qui aquí han viscut amb generositat,
compromesos amb els altres, estimant, fent el bé, no moren per anar cap a la
foscor, el buit, el no-res; confiats en l’amor de Déu la seva vida va més enllà
quan aquesta d’aquí cau derrotada per la mort. Crist vencent la mort ens ha
obert les portes de l’eternitat i vol fer-nos-en participar. Esperar en el
Senyor és creure en la seva Paraula i en la seva bondat i misericòrdia. Fra
Ricard va creure en la Paraula, va
comunicar amb la seva vida aquesta Paraula, es va refiar i confiar de la
Paraula del Senyor, la Paraula fou el centre de la seva vida. Enfortit per la
Paraula de Déu visqué en la certesa de l’encontre final amb Aquell per qui va
viure, en qui va creure i a qui va esperar; una trobada, és cert, que no arribà
pas quan ell volia sinó quan volgué Déu, a l'hora menys pensada. Preguem al Senyor
que li hagi estat desvetllat per sempre al nostre germà Ricard el rostre
estimat del Pare, acomplint així el seu desig i la voluntat de Déu i introduint-lo
en el banquet etern amb el Fill que ens l’ha revelat, perquè és la Paraula feta
carn.
Escrivia fra Ricard:
«Us estimo Senyor i voldria que tothom us estimés.
Us estimo en nom de tots en general i cada un en particular. Demanar-vos perdó
per tot el mal que hem fet i fem. Per tot el bé que hem deixat de fer i deixem
de fer. Pel poc interès i esforç en buscar-vos, per trobar-vos i agradar-vos
fent la vostra voluntat. Pel poc agraïment pels grans favors que ens heu fet i
ens esteu fent.»
Demanem al Senyor que faci el gran favor al nostre
germà Ricard de gaudir del seu Regne i de poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la
vida, per fruir-hi de l'estima del Senyor i vetllar pel seu temple; aquella
casa i aquell temple que no han construït mà d’home sinó Déu mateix.