Tots els
Sants que Serviren Déu sota la Regla
del Nostre
Pare Sant Benet
15 de
novembre de 2018
Capítol
General de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó
Is 61,9-11, Sl 99,2-5 i Jo 15,1-8
«Sense mi, no podríeu fer res» ens diu avui Jesús. Ser cristià és
ser de Crist, dir si a Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que
cal renovar en cada paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha
de ser cada cop més ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior
fins a fondre’s en Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui visc; és Crist
qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de
Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi.» (Ga 2,20). Nosaltres
compartim l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos i
monges, els consagrats formem part del món, vivim en una època i en una
societat determinada; som participants també de l’aventura cristiana perquè la
professió de vots no ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és
aliè; però els monjos i les monges vivim amb particular intensitat l’aventura
monàstica, que ens és pròpia, és la manera que tenim de viure l’Evangeli.
Fer-se monja o monjo, consagrat a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de
sentir-se cridat a viure el cristianisme essent més conscient de la vocació
universal a la santedat. El consagrat segueix essent un simple cristià, un
cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial,
però un simple cristià a la fi. Potser fins i tot més feble que d’altres,
perquè hem de viure el nostre camí en comunitat, alimentat o regat constantment
per la Paraula, en un ambient que ens faciliti avançar cada dia una mica més en
el nostre camí vers Crist. Qui esdevé monjo o monja, qui consagra la seva vida
a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els altres erra el camí.
El consagrat és aquell qui ha radicalitzat el seu compromís baptismal, l’ha
concretat en una de les múltiples formes de fer-ho, l’ha radicalitzat en
descobrir que ha estat cridat, com a cristià, a obrar guiat per l’Esperit Sant
amb una vida on renuncia a algunes coses a les que la resta de cristians no
renuncien i ho fa per viure més lliurament i estretament els seu compromís amb
Crist. No anteposant res absolutament al
Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna, com ens diu sant Benet.
Alguns d’aquests cridats
han vist com han estat mudats amb vestits de victòria, han estat coberts amb
mantells de felicitat. Han estat sarments que han donat bon fruit; han restat
amb el Senyor. Han seguit un model de servidor, un model de vida i aquest model
és Crist. Ell els ha ensenyat com servir, a qui servir i per quin motiu servir.
«Com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a
donar la seva vida com a rescat per tothom.»
(Mc 10,45) El sentit últim del servei és i ha de ser sempre
l’amor; un amor a Déu que cal expressar en l’amor als germans. Estimar vol dir
servir i el servei ha de respondre a la raó última de l’amor. Crist va estimar
als seus fins a l’extrem, fins al límit, més enllà de qualsevol barem humà i ho
va fer fins i tot morint a la creu, abandonat, calumniat, blasmat i lliurat a
les mans dels seus botxins. La raó darrera de la seva vida, la raó per la qual
Déu ha enviat al seu Fill al món per ser com un de nosaltres, llevat del pecat;
ha estat per ensenyar-nos a estimar fins a l’extrem perquè també nosaltres
estimem. L’amor i el servei guiaren als
nostres germans i germanes que avui recordem com a sants. La crida a la
santedat és universal, ser sant no comporta ser superior als altres; per
contra, el sant pot ser molt feble, i comptar amb nombrosos errors en la seva
vida. La santedat és el contacte profund amb Déu. «No anteposar res a
l'amor de Crist», en això consisteix la santedat i això feren els nostres
germans i germanes que avui recordem i celebrem, que no volgueren que els
anomenessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els hi ho poguessin
dir amb veritat (Cf. RB 4,62).
A
això també ehi estem convidats nosaltres, és el que estem cridats a fer; diu el
Papa Francesc: «Moltes vegades tenim la temptació de pensar que la santedat
està reservada tant sols als qui tenen la possibilitat de prendre distància de
les ocupacions ordinàries, per dedicar molt temps a l'oració. No és pas així.
Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge
en les ocupacions de cada dia, allí on cadascun es troba. Ets consagrada o
consagrat? Sigues sant vivint amb alegria el teu lliurament.» (Gaudete et exultate, 14).
No
per ser monjos o monges ho tindrem més fàcil, però si que el Senyor ens podrà
demanar més, perquè ens ha donat instruments suficients de les bones obres per
saber-ne el camí. «quina pàgina o quina paraula d'autoritat divina de l'Antic i
del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? O bé, quin
llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de
córrer per arribar de dret al nostre Creador?» (RB 73,3-4). Tenint, si més no,
una honestedat de costums o un començ de vida monàstica, tenim assenyalat el
camí (Cf. RB 73,1).
Avui
recordem a aquells qui seguint la Regla del Nostre Pare sant Benet donaren el
millor fruit, el de la santedat, perquè estaven amb Crist, no se separaren de
Crist i han entrat davant del Senyor amb crits d’alegria. Demanem al Senyor,
per la intercessió de sant Benet i de tots aquells sants que seguiren la seva
Regla, que aprenguem a cercar-lo per damunt de tot i que meresquem també
nosaltres un dia de ser omplerts de les riqueses del seu amor.