Dona, per què plores? Qui busques?
Joan 20 La tomba buida
Conferència del Dissabte Sant
|
Poblet 20 d'abril de 2019
Preparar la Pasqua tot rellegint el relat de la
Resurrecció de Jesús segons l'evangeli de Joan.
Sala de conferències del Palau de l'Abat.
|
Molt bon matí de Dissabte
Sant.
Escoltàvem ahir al final de
la lectura de la Passió segons sant Joan:
«Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però
d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el
seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la
creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia
visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent
lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol,
juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els
jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort
un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus
era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi
Jesús.» (Jn 19,38-42) Fixem-nos en l’expressió «després d’això», s’obre el
després, ja no pot ser com abans, com diu el llibre de l’Apocalipsi «les coses d'abans han passat» (Ap 21,4).
Som al matí del Dissabte
Sant, és l’hora del silenci, un silenci adolorit, torbat, afeixugat per tants
esdeveniments com ens ha fet viure la litúrgia en les darreres hores: l’entrada
triomfal a Jerusalem , el complot, el darrer sopar i el rentament de peus, la
traïció, la detenció, la negació de Pere, el procés i la mort de Jesús a la
creu, traït, negat i abandonat. Podríem comparar-ho, tots hem viscut a hores
d’ara situacions similars, a quan mor un familiar o un amic, després del neguit
d’acompanyar-lo en la malaltia o la sorpresa de la seva mort i quan ja hem vetllat
i sepultat el seu cos, quan s’apaga el murmuri dels qui ens han acompanyat
durant el tràngol, es fa el silenci i l’absència pren tot el seu sentit. Aquest
deuria ser el sentiment dels apòstols, el sentiment dels deixebles, el
sentiment de les dones i sobretot el sentiment de Maria aquell dissabte en el
que malgrat ser solemne ells no estaven per masses festes. Com pair tot el
brogit i la cridòria de les darreres hores; aquell matí del dissabte; com va
viure per exemple Pere aquell dissabte? Les paraules que havia dit a Jesús, el
seu compromís de defensar-lo i no abandonar-lo mai i el cop d’espasa a Malcus
li deurien ressonar un cop i un altre al cap tot revivint la seva negació; el
record del mestre i la vergonya de la seva covardia l’acompanyaven. Aquell matí
de dissabte sembla que tot ha acabat i no pas bé. Per a d’altres, pels qui
volen que la figura de Jesús i el seu missatge s’oblidin el més aviat possible,
s’ha tancat un incident més en la història; i encara rai que sols ha calgut que
morís un i no hi ha hagut més víctimes entre el poble, que ves a saber que
haurien fet els romans si aquells crits aclamant al nou rei d’Israel haguessin
anat a més.
En els darrers versets de la Passió segons sant Joan no hi ha grans personatges, són tant sols dos modestos deixebles, Josep d’Arimatea i Nicodem, porucs però que malgrat la seva por treuen forces per demanar el cos del mestre i posar-lo, amb preses i amb la feina d’amortallar-lo a mig fer, en un sepulcre nou. Malgrat la por no han pogut permetre que el cos del mestre restés a la creu, com era el costum, potser els pesa no haver estat més a prop de Jesús en el seu sofriment, no haver-lo defensat amb més fermesa davant del Sanedrí, no haver-ne estat testimonis; però malgrat tots els remordiments no es queden palplantats, van a trobar a Pilat, demanen el cos i el sepulten.
El sepulcre és nou, mai ningú abans hi ha estat enterrat; perquè la mort de Jesús també és nova, no és una mort com les altres, amb Ell qui mor és la mateixa mort i qui neix és l’esperança. El seu regne, són pocs els que ho han entès, és un nou regne; per això també va entrar a Jerusalem muntat sobre un pollí que mai ningú abans havia muntat. En Jesús i per Jesús tot és nou.
En els darrers versets de la Passió segons sant Joan no hi ha grans personatges, són tant sols dos modestos deixebles, Josep d’Arimatea i Nicodem, porucs però que malgrat la seva por treuen forces per demanar el cos del mestre i posar-lo, amb preses i amb la feina d’amortallar-lo a mig fer, en un sepulcre nou. Malgrat la por no han pogut permetre que el cos del mestre restés a la creu, com era el costum, potser els pesa no haver estat més a prop de Jesús en el seu sofriment, no haver-lo defensat amb més fermesa davant del Sanedrí, no haver-ne estat testimonis; però malgrat tots els remordiments no es queden palplantats, van a trobar a Pilat, demanen el cos i el sepulten.
El sepulcre és nou, mai ningú abans hi ha estat enterrat; perquè la mort de Jesús també és nova, no és una mort com les altres, amb Ell qui mor és la mateixa mort i qui neix és l’esperança. El seu regne, són pocs els que ho han entès, és un nou regne; per això també va entrar a Jerusalem muntat sobre un pollí que mai ningú abans havia muntat. En Jesús i per Jesús tot és nou.
Tot aquest dolor, aquest
silenci del dissabte no és en va. Potser tant sols Maria, la mare, sap que no
és en va. No sap pas com ni quan, però sap que no tot ha acabat a la creu sinó
que en ella comença tot. El silenci d’aquell dissabte és un silencia adolorit
però alhora esperançat. Déu reposa el setè dia de l’obra de la redempció, com
va reposar el setè dia després de la creació.
Una homilia antiga sobre el
Sant i Gran Dissabte ens diu: «Què és això? Avui hi ha un gran silenci a la
terra; un gran silenci i una gran solitud. Un gran silenci perquè el rei dorm;
la terra està esbalaïda i no gosa moure’s, perquè el Déu fet home s’ha adormit
i ha despertat als qui dormien feia segles. El Déu fet home ha mort, i ha
baixat a desvetllar els de la regió dels morts.»
Sembla que tot hagi acabat i
no ha fet sinó començar. El silenci envaeix Getsemaní, el Sanedrí, el Pretori i
el calvari; sembla que la injustícia i l’odi s’han imposat de nou. Hi ha una
presència absent, el cos de Jesús reposa dins el sepulcre protegit per una gran
llosa, vigilat pels soldats enviats per Pilat, no fos que els seus
s’enduguessin el cos i la impostura fos encara més gran. Però malgrat la llosa
i la guàrdia unes dones sols esperen el nou dia per anar-hi i amorosir el cos
de Jesús, del mestre.
Després del darrer dia de la
setmana, el dissabte, ve el primer dia de la setmana, el diumenge. Després de
la mort de crist ve la seva resurrecció.
Voldria centrar la nostra
atenció avui al capítol 20 de l’Evangeli de sant Joan. Aquest capítol és
segurament un dels que té una unitat més ben delimitada de tot l’Evangeli de
Joan; té una unitat narrativa en si mateix, apareix com un desplegament del
capítol 19 i és, de fet, la conclusió de l’Evangeli de Joan, amb un colofó o
epíleg. Capítol cabdal on arriba a terme el camí que l’evangelista ha volgut
compartir amb el lector, de la crida dels primers deixebles a la fe en la
resurrecció[1],
de l’actitud del deixeble estimat, que veu i creu, a la incredulitat de Tomàs;
de la torbació de Maria Magdalena a la inintel·ligibilitat de Pere. Ens diu el
text:
«El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre
de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de
l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre
deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:
--S'han endut el Senyor fora del
sepulcre i no sabem on l'han posat.
Pere i l'altre deixeble van sortir
cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere
i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol
d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia,
i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador
que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que
continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia
arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès
que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. I els
dos deixebles se'n tornaren a casa.
Maria es va quedar plorant a fora, a
la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié
dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de
Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen:
--Dona, per què plores?
Ella els respon:
--S'han endut el meu Senyor i no sé
on l'han posat.
Així que acabà de dir aquestes
paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell.
Jesús li diu:
--Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l'hortolà,
li respon:
--Si te l'has emportat tu, digues-me
on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré.
Li diu Jesús:
--Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua
dels hebreus:
-- Rabuni —que vol dir «mestre».
Jesús li diu:
--Deixa'm anar, que encara no he
pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu
Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu."
Maria Magdalena anà a trobar els
deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.»
També els va contar el que ell li
havia dit.
Al capvespre d'aquell mateix dia,
que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes
del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i
el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha
enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d'ells i
els digué:
--Rebeu l'Esperit Sant. A qui
perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li
quedaran sense perdó.
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels
Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:
--Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
--Si no li veig a les mans la marca
dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el
costat, jo no creuré pas!
Al cap de vuit dies, els deixebles
es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant
tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
Després diu a Tomàs:
--Porta el dit aquí i mira'm les
mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues
creient.
Tomàs li va respondre:
--Senyor meu i Déu meu!
Jesús li diu:
--Perquè m'has vist has cregut?
Feliços els qui creuran sense haver vist!
Jesús va fer en presència dels seus
deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest
llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el
Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.»
Acabada l’acció dramàtica
del capítol 19, la vigília del darrer dia de la setmana i al capvespre, el
narrador ens situa en un nou escenari, el primer dia de la setmana, i una nova
situació, a punt de fer-se de dia. L’evangelista clou el capítol dirigint-se al
lector amb un estil directe, - «han estat escrits perquè cregueu que Jesús és
el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom»[2].
El capítol 20 ens presenta tres
espais temporals. Si el capítol 19 acaba en el verset 42 situant l’escena en un
dia concret - «com que per als jueus era el dia de la preparació», el capítol
20 s’inicia amb una referència temporal - «el primer dia de la setmana (...) de
bon matí quan encara era fosc» - canvi de dia però encara en la foscor, però
ara a punt de sortir la llum del sol. La segona escena està situada en una
altre referència temporal «al capvespre d’aquell mateix dia, que era el primer
de la setmana», l’acció d’aquest primer dia de la setmana, de la nova creació,
i d’una nova concepció de la vida, té un segon moment al capvespre. Finalment
«al cap de vuit dies», de nou en el primer dia de la setmana, se situa la
tercera escena.
El primer escenari és el
sepulcre situat en un hort prop del calvari, si el capítol 19 acaba en el
verset 42 situant l’escena en un espai concret - «i el sepulcre es trobava a
prop» - l’acció del capítol 20 s’inicia en l’espai on ho ha deixat el narrador
- «se’n va anar al sepulcre». El jardí a nivell antropològic és l’àmbit de la
naturalesa ordenada, l’ordre enfront del caos, i la col·locació de l’escena en
un jardí podria relacionar-se amb el jardí del paradís on Déu creà l’home, ara
en un altra jardí assistiríem a la nova creació. Tot el dramatisme de l’acció
dels capítols 18 i 19 conclou amb la col·locació del cos de Jesús al sepulcre
un cop ha estat detingut, condemnat, crucificat i ha mort en la creu. Diguem
que l’escena clou tot l’aspecte humà de l’existència de Jesús de Natzaret i
obre als personatges i al lector al gran esdeveniment. És important també que
el text assenyali que els deixebles entren dins del sepulcre -«va entrar al
sepulcre»
-, és un fet remarcable que un jueu entri dins d’un sepulcre, dins la terra com
Jonàs dins la balena, per qüestions d’incórrer en impuresa.
El segon i el tercer
escenari són el mateix - «els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les
portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig» -,
separant l’acció vuit dies - «al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra
vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes»;
destaca en l’escena el fet en si mateix de la reunió dels deixebles, en un lloc
o casa que no ens diu quina és, i d’altra banda la seva por, mostrada en el
text directament i per la referència a les portes tancades i com malgrat això
Jesús s’hi presenta enmig.
El centre és el sepulcre
buit, dipositat el dia abans el cos de Jesús al sepulcre l’acció se centra en
aquest cos de Jesús, el relat ens mostra en la primera part com ha desaparegut
del sepulcre i les diferents reaccions dels personatges. L’acció es realitza en
dos moviments, en primer lloc el sepulcre obert, tal com el troba Maria
Magdalena, en segon lloc el sepulcre buit com el veuen Pere, el deixeble
estimat i la mateixa Maria Magdalena. El primer personatge que apareix i marca
l’acció desplaçant-se amunt i avall és Maria Magdalena que va al sepulcre i en
veure la pedra retirada va a cercar als apòstols, el relat sembla situar
aquests ja de camí al sepulcre, es pot creure que Maria Magdalena hi torna amb
ells, tot i que el text no ho diu, ja que en la següent escena resta plorant
vora el sepulcre. En la primera part d’aquesta escena vora el sepulcre hi ha
una evidència, el sepulcre buit i el llençol d’amortallar aplanat i el mocador
que segueix lligat, però sense el cos. En la segona part de l’acció prop del
sepulcre apareix Jesús però Maria Magdalena no el reconeix fins que aquest se
li dirigeix pel seu nom i en parlar-li li comunica la seva missió - «Pujo al meu
Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu»;
com en el cas de la pedra del sepulcre Maria Magdalena torna a anar a trobar
als deixebles per comunicar-los el que li ha succeït.
En la segona part del relat
Jesús es mostra als deixebles – que «s'alegraren de veure el Senyor»,
que en aquest cas no tenen cap problema per reconèixer-lo i els hi confia la
seva missió - «com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a
vosaltres» - i encara més els hi dona l’Esperit - «rebeu
l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no
els perdoneu, li quedaran sense perdó». També hi ha dos temps en
l’acció separats per una setmana entre una i altre aparició, com ha succeït el
l’anada al sepulcre.
La darrera part del relat
està dedicada sols a la incredulitat de Tomàs, mirant de reüll al lector del
text que forma part dels qui no han vist i han cregut i que per tant són
feliços. Diverses escenes ens remeten a la percepció o la no percepció de la
resurrecció.
El Senyor
Apareix en la primera part
del relat com el protagonista, en un primer moment per l’absència del seu cos
del lloc on hauria d’haver estat, i esdevé el referent bàsic, la seva mort en
la creu ha deixat desolats als seus. Primer apareix un fet desconcertant, el
cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia estat dipositat feia poques
hores; en un primer moment el relat ens fa adonar que la pedra ha estat treta
de l’entrada, de moment no hi ha cap més element narratiu; poc després Pere i
el deixeble estimat ens aporten la visió de la tomba buida, amb el llençol i el
mocador sense el cos; aquest ha desaparegut del sepulcre on havia estat
dipositat.
Després Jesús es deixa veure
per Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida, però aquesta no el reconeix
fins que li diu pel nom, Ell li parla, no es deixa tocar i li comunica la seva
pujada al Pare.
En la segona part apareix un
Jesús que travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea, parla amb
els deixebles. Jesús envia als deixebles, els hi confia la seva missió i els
dona l’Esperit Sant[3].
Si a Maria Magdalena li ha confiat la seva pujada al Pare, ara als deixebles
els envia i els hi dona el poder de perdonar els pecats; una missió molt important que sols pot ser rebuda
en rebre alhora l’Esperit. Per Brown son tres els elements: la missió, la
insuflació de l’Esperit i la potestat de perdonar els pecats, essent resultat
d’una adaptació a la teologia general de l’Evangeli[4]. En la segona trobada es
dirigeix directament a Tomàs a qui convida a tocar-lo però aquest amb la
invitació ja en té prou per creure.
Maria Magdalena
No pot més i marxa encara
fosc cap al sepulcre, versemblantment els dos deixebles es dirigeixen cap al
sepulcre poc després que ella. Quan hi arriba veu la pedra del sepulcre treta i
corre a dir-ho als deixebles, torna i veu a dos àngels quan guaita dins del
sepulcre als qui respon sense massa sorpresa de la seva presència. Aleshores
creient que era l’hortolà veu un home que, com els àngels, li pregunta per què
plora en contestar-li i respondre-li Jesús pel seu nom el reconeix amb un
apel·latiu íntim - «Rabuní»[5] - i en rebre el missatge
de Jesús torna a marxar a cercar als apòstols[6]. És el personatge més
dinàmic del relat: camina vers el sepulcre, corre a trobar als apòstols, s’ajup
per mirar dins del sepulcre, mira, plora en creure que el cos de Jesús ha estat
robat, és gira un cop i un altre, el primer en creure parlar amb l’hortolà, el
segon en sentir el seu nom, vol tocar-lo però no la deixa, escolta a Jesús i
finalment se’n torna a trobar als deixebles i altre cop i els hi explica la
seva experiència. Podria ser també l’itinerari del creient que li cal explicar
la seva experiència. Situar l’anada de Maria Magdalena al sepulcre encara fosc
podria significar com una situació personal de foscor, perquè encara no creu i
l’acció de girar-se podria significar conversió, en girar-se per segon cop
deuria quedar d’esquena al sepulcre, a la mort, i de cara a Jesús, a la nova
vida. En voler retenir-lo es pot intuir un intent per palpar la realitat, una
nova realitat inversemblant per la raó.
Els àngels
Apareixen dins del sepulcre
al cap i als peus d’on havia estat posat el cos de Jesús i li pregunten a María
per què plora. No hi eren quan Pere i el deixeble estimat havien guaitat dins i
ja no tenen més presència, és com si fos una preparació introductòria a
l’aparició de Jesús, els anunciadors de la seva presència. Podrien significar
els custodis de la nova arca de la aliança, Jesús, com guardaven l’antiga al
temple.
Els deixebles
Pere
apareix en un lloc important, com si estes investit de certa autoritat ja que
tot i arribar el segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però i tot i
veure com està buit encara no creu, probablement es desconcerta i segurament,
tot i que el relat no ho explica, encara més en sentir posteriorment el relat
de Maria Magdalena.
El
deixeble estimat[7]
és
un personatge molt important, no sols perquè va amb Pere, arriba primer i veu
des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, és important perquè - «ho veié i
cregué»
-; amb ell clou el cicle narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement un dels deixebles cridats davant Joan
Baptista; el deixeble que escolta de Jesús - «veniu i ho veureu» - ara - «ho
veié i cregué».
La
resta dels deixebles estant reunits en un lloc tancat, tenen por però s’han
reunit i un cop reunits reben a Jesús que es posa enmig d’ells i els confia la
missió tot alenant-los l’Esperit. Una setmana després tornen a estar reunits,
encara amb les portes tancades., tot un símbol de la reunió comunitària
setmanal.
Tomàs és
el protagonista de la segona part del relat, l’absent, l’incrèdul i el qui
representa aquells que no han vist i per això dubten. Pere no ha entès, el
deixeble estimat si, i Tomàs dubte i creu quan veu.
Hi
ha hagut commoció per la detenció, procés, judici i mort de Jesús; tota
esperança dels qui anaven amb Jesús de veure instaurat el regne, aquí i ara, ha
quedat en una gran frustració i una gran por per no ser els propers en patir el
mateix procés, actuen amb prudència. El capítol 19 acabava en fer-se fosc al
sepulcre, el capítol 20 comença camí del sepulcre i encara fosc; poc després
sortirà la llum de la nova vida que cadascú dels personatges experimentarà de
manera individual.
Apareixen
junts com en altres fragments de l’Evangeli de Joan, Pere i el deixeble estimat
però en aquest passatge concret queda manifesta la situació de preeminència de
Pere sobre Joan, aquest tot i arribar primer s’atura, tot i veure-hi dins del
sepulcre no hi entra fins que Pere ha arribat i hi ha entrat; hi ha però una
diferència clara i és que el deixeble estimat veu i creu i Pere tot i veure
encara no creu. Pot ser-hi present el conflicte entre grups eclesials[8] i que el text vulgui
destacar el caràcter apostòlic de la comunitat. El capítol subsegüent, el 21,
encara refermarà més aquesta idea en l’episodi de les tres afirmacions d’amor
de Pere a Jesús però tenint present que el deixeble estimat estableix una
relació molt especial amb Jesús[9]. Pere ha negat a Jesús, el
deixeble estimat ha romàs als peus de la creu; l’amor del deixeble estimat és
patent, Pere ha de ser ajudat a confessar-lo[10].
Si
Mateu[11] parla de dues dones, Marc[12] de tres i Lluc[13] d’unes altres tres a les
que n’afegeix més en divulgar la notícia; l’autor del quart Evangeli destaca en
solitari a Maria Magdalena, tot i que els altres relats la situen a ella en
primer lloc; sembla que l’autor vol remarcar la importància de les dones en el
cristianisme primitiu.
El
deixeble estimat apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni
privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència[14], tot i reconèixer que el
que ell pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la
vida de Jesús[15],
per mitjà d’ell la presència de Jesús restarà en el seu testimoni[16] fins Jesús torni al final
dels temps. En el capítol 20 Pere resta per sota el deixeble estimat, en el
capítol 21 se li confia a Pere la tasca de pastor i confirma el seu amor a
Jesús[17], Pere finalment arribarà
a veure a Jesús quan l’estimi, el deixeble estimat[18] i Maria Magdalena ja hi
ha arribat abans.
El deixeble estimat que veu
i creu troba en la intuïció la clau del problema. La intuïció[19] relega en certa manera el
pensar, el sentir i el percebre. La intuïció aporta primer de tot la imatge o
la evidència de referències o relacions que no es podrien obtenir d’altra
manera, una imatge que té el valor de certs coneixements que afavoreixen
l’obrar i segons Jung en aquest cas l’adaptació física es basa quasi
exclusivament en intuïcions.
Maria Magdalena té en el
sentiment una funció auxiliar que l’ajuda però tot i això li costa arribar a
reconèixer a Jesús[20]. Un element fonamental en
Maria Magdalena és l’amor per Jesús.
Pere representaria el
pensament seria la seva funció auxiliar; un pensament que s’alimenta d’una
banda en fonts subjectives[21], és a dir inconscients, i
de l’altra de dades objectives transmeses per les percepcions sensibles. A Pere
el superen els esdeveniments, ha negat al mestre, ara descobreix el seu
sepulcre buit i encara no ha entès que la clau està en l’Escriptura. Ha vist
indicis, ha sentit testimonis, el de Maria Magdalena, però fins que no cregui
no veurà a Jesús, haurà de fer-ho amb els ulls de la fe. En el relat apareix
l’experiència de fe com quelcom intransferible, no per sentir-ho d’un altre es
pot creure, cal una acció personal i en Pere de fet no arribarà fins al capítol
21 quan estarà preparat per seguir Jesús de nou[22]. Tomàs tindria en la
sensació un exponent d’un inferioritat que té en el «Senyor meu i Déu meu»[23] l’abast de la plenitud.
El deixeble estimat
interioritza la seva experiència, Maria Magdalena la fa ben pública, corre,
plora, no es pot estar d’anar a buscar als deixebles quan descobreix el
sepulcre buit o d’explicar que ha vist al Senyor. El deixeble estimat calla,
s’ho guarda per ell mateix, la seva ha estat la primera experiència de la
resurrecció en un deixeble. Pere és el deixeble extravertit, a voltes tossut
que no mostra fàcilment els seus sentiments, no hi ha cap reacció davant la
tomba buida, però ha plorat en negar a Jesús, i no serà fins al diàleg amb
Jesús quan reaccionarà, al final del seu procés personal, demostrant fins i tot
tristesa en repetir-li Jesús la pregunta sobre el seu amor per ell[24]. Tomàs necessita tocar,
percebre la realitat pels mitjans tangibles; extravertit.
Maria, la seva mare, la gran
absent.
Però en tot aquest
reguitzell de personatges, on és Maria, la mare? Maria ha anat seguint, ja des
l’anunciació, el que seria la vida de Jesús; segur que moltes vegades li ha
costat o no ha aconseguit d’entendre de que anava tot plegat, però sempre ha
confiat en Ell i en la voluntat de Déu.
Ha tingut al seu fill mort en braços arribant al moment culminant del seu
dolor. Fixem-nos que l’evangelista Joan situa a Maria al peu de la creu amb el
deixeble estimat, però ja cap altre relat ens en parla d’ella, llevat dels Fets
dels Apòstols que la situen vivint amb la primitiva comunitat de Jerusalem. Com
és que Jesús no es va aparèixer un cop ressuscitat a Maria, la seva mare? Com
és que Maria no està entre les dones que van al sepulcre el primer dia de la
setmana per ungir el cos de Jesús? Com és que Jesús no diu a les dones o als
deixebles que comuniquin a la seva mare que ha ressuscitat? No cal, no fa cap
falta, Maria sap des del primer dia que el seu fill ressuscitarà, que ha vingut
a fer la voluntat del Pare, com ella mateixa va fer, per això no cal dir-se res
més, mare i fill estan en comunió. Això no treu l’immens dolor de Maria com a
mare, deuria pensar en veure al seu fill a la creu si calia tot allò, si no
hagués pogut portar a terme la seva missió sense fer-la patir tant i patint
fins a l’extrem Ell mateix. Maria és la imatge de l’esperança, una esperança certa,
convençuda; no sap ben bé com anirà tot plegat però sap que a la creu no tot ha
acabat.
Un capítol enormement ric en
contingut. En primer lloc tenim l’enigma de la tomba buida, un fet que queda
ben clar en veure Maria Magdalena la pedra treta i després Pere, el deixeble
estimat i la mateixa Maria Magdalena que el cos ja no hi és a dins del sepulcre
on l’havien dipositat. És l’evidència física, el cos de Jesús ha desaparegut
del lloc on havia d’estar. A partir d’aquí tenim l’experiència de fe de cadascun
dels personatges. Maria Magdalena primer creu que ha estat robat, el seu procés
personal la porta a reconèixer al Senyor quan
aquest i sol quan aquest la crida pel seu nom, en el món jueu el nom i
saber el nom d’algú representa molt més que un simple coneixement, és signe de
relació directe. El deixeble estimat[25] sols en veure la tomba
buida creu, tot i que encara no ha lligat caps amb l’Escriptura, tant aquí com
al capítol 21 és el primer en creure. Pere[26] no acaba de veure-ho
clar, està desconcertat davant les evidències. Tres camins personals de fe,
experiències de fe que poden representar la de cadascun dels lectors del relat.
Però també en la primera
escena hi ha un altre element molt important, Jesús confia a Maria Magdalena la
seva missió personal, tornar al Pare alhora que transmet la filiació al tots
els seus, ara Déu és Pare que tots. Una confessió l’anunci de la qual ha estat
encomanada a una dona. Maria Magdalena no sols té una experiència que comunicar
als deixebles, haver vist i reconegut al Senyor, sinó també un encàrrec clar,
comunicar que ara tots són fills de Déu.
Després de l’experiència
personal tenim l’experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba
reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la
comunitat està reunida quan Jesús s’hi fa present enmig[27], és allà amb el seus, i
el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part
de la comunitat qui no hi participa, no pot creure o si més no ho té bastant
més difícil. Una reunió en la que Jesús fa tres comunicacions importants, en
primer lloc la missió que el Pare l’hi havia confiat, Pare que ara ho és de
tots; en segon lloc per a complir aquesta missió alena l’Esperit Sant sobre
ells i això els dona finalment la potestat de perdonar i retenir els pecats.
És per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir
la missió encomanada i per té poder suficient per perdonar els pecats. Un altre
tema seria com és que si els deixebles ja han rebut l’Esperit el tornaran a
rebre en la Pentecosta o perquè l’autor del quart evangeli els situa de nou en
el capítol 21 en tasques quotidianes i no acomplint la seva missió, podria ser
que manqués definir el paper de Pere, seria una hipòtesi.
Experiència personal i
experiència comunitària dos marcs per la fe, però és realment quan
l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit Sant i es reben dons
com el de poder perdonar els pecats.
La conclusió o epíleg és ric
en contingut, l’autor del text ha deixat constància de diversos fets perquè els
qui ho llegeixin creguin en Jesús com el Messies[28], el Fill de Déu, tal com
han cregut els deixebles, cadascun en la seva pròpia experiència personal i
tots junts en experiència comunitària.
Ara els qui sense haver vist
hauran de creure tenen la paraula, aquests som nosaltres.
[1] «No cabe duda que los
evangelistas pensaban que el cuerpo de Jesús no quedó en el sepulcro, sino que
fue elevado a la gloria. Sin embrago, a pesar de que mediante la exegesis
comparativa podamos seguir la pista de esta idea hasta los primeros tiempos, no
podemos probar que esta convicción cristiana corresponda a lo que realmente
ocurrió. Ahí ya entramos en el terreno de la fe.» R.E. BROWN, El Evangelio
según Juan, 1271
[2] «Con la
mirada puesta en la generación futura de los cristianos que, sin apariciones del
Resucitado, deberán creer en el testimonio de los primeros discípulos, el
evangelista ha encontrado una conclusión adecuada a los relatos pascuales». R.
SCHNACKENBURG, El Evangelio según san
Juan, vol 3, 415
[3] «Tras
el envío sigue la donación del Espíritu. La señal externa es el acto de
insuflar (literalmente “soplar”) unido a las palabras: “Recibid el Espíritu
Santo”, que es una representación única en el NT» R. SCHNACKENBURG, El Evangelio según san Juan, vol 3, 401
[4] R.E. BROWN, El Evangelio según Juan, 1345-1347
[5] «Se
ha supuesto que Rabbuni ha de tener una significación especial, ya que en otras
ocho ocasiones Juan utiliza el simple Rabbi.
Sin embargo el mismo Juan traduce Rabbuni
al griego como “maestro”, igual que hizo a propósito de Rabbi, lo que supone que el autor no da
a sus lectores ningún indicio de que haya aquí una nota especial de afecto.»
R.E. BROWN, El Evangelio según Juan, 1301
[6] «María
Magdalena y no Pedro es la primera que ve al Jesús resucitado y la primera que
proclama la resurrección.» R.E. BROWN, La comunidad del discípulo amado, 147
[7] «Il semble bien en effet que le “disciple que Jésus
aimait” soit donné dans le IVe évangile comme le prototype de la
communauté constituée dans l’agapè». J. Colson, L’énigme du disciple que Jésus aimait, 16-17
[8] «La clave para esta cuestión
es el constante y deliberado contraste entre Pedro y el discípulo amado, el
héroe de la comunidad juánica». R.E. BROWN, La
comunidad del discípulo amado, 80
[9] «Senyor, i
d'aquest, què en serà? Jesús li respon: Si vull que es quedi fins que jo
vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me». (Jn 21,21-22)
[10] Jn 21,15-19
[11] «Passat el dissabte, quan clarejava
el diumenge, Maria Magdalena i l'altra Maria anaren a visitar el sepulcre». (Mt 28,1)
[12] «Passat el repòs del dissabte,
Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per
anar a ungir el cos de Jesús». (Mc 16,1)
[13] «Eren Maria Magdalena, Joana i
Maria, mare de Jaume. També les altres que anaven amb elles ho explicaven als
apòstols». (Lc 24,10)
[14] «Si aceptamos que 20,30-31 es la conclusión de la
forma original del evangelio, advertimos que entre todos los evangelistas sólo
Juan tiene una conclusión que valora lo escrito y sus finalidades.» R.E. BROWN, El Evangelio según
Juan, 1377
[15] «Jesús va fer en presència dels seus deixebles
molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre.
31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el
Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.» (Jn 20,30.31)
[17] Cal recordar però que Pere veu que és el Senyor quan
el deixeble estimat li diu «És el Senyor» (Jn 21,7). De nou el deixeble estimat ha vist abans que
ningú la seva presència.
[18] «A Pedro se le dice que el
Señor tiene en mente algo especial para aquel discípulo, cosa que él debe
respetar. Tras estas palabras no hay por qué sospechar ningún enfrentamiento
entre los seguidores de Pedro y el círculo joánico» R. SCHNACKENBURG, El Evangelio según san Juan, vol. 3, 457
[20] Ibíd, 395-397
[22] «Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: Tu et diràs Cefes –que vol
dir pedra» (Jn 1,42), «Segueix-me» (Jn 21,19)
[23] Jn 20,28
[25] «Però Joan en coneix un que cregué en e Senyor ressuscitat fins i tot
abans d’una aparició, amb una perspicàcia provinent de l’amor» R.E. BROWN, Un Crist ressuscitat en temps de Pasqua,
66
[28] «Ell els pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc? Simó
Pere li respongué: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (Mt 16, 15-16)