dissabte, 20 d’abril del 2019

Dona, per què plores? Qui busques? Joan 20 La tomba buida


Dona, per què plores? Qui busques?
Joan 20 La tomba buida
Conferència del Dissabte Sant
Poblet 20 d'abril de 2019

Preparar la Pasqua tot rellegint el relat de la Resurrecció de Jesús segons l'evangeli de Joan.
Sala de conferències del Palau de l'Abat.

Molt bon matí de Dissabte Sant.

Escoltàvem ahir al final de la lectura de la Passió segons sant Joan: 

«Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.» (Jn 19,38-42) Fixem-nos en l’expressió «després d’això», s’obre el després, ja no pot ser com abans, com diu el llibre de l’Apocalipsi «les coses d'abans han passat» (Ap 21,4). 

Som al matí del Dissabte Sant, és l’hora del silenci, un silenci adolorit, torbat, afeixugat per tants esdeveniments com ens ha fet viure la litúrgia en les darreres hores: l’entrada triomfal a Jerusalem , el complot, el darrer sopar i el rentament de peus, la traïció, la detenció, la negació de Pere, el procés i la mort de Jesús a la creu, traït, negat i abandonat. Podríem comparar-ho, tots hem viscut a hores d’ara situacions similars, a quan mor un familiar o un amic, després del neguit d’acompanyar-lo en la malaltia o la sorpresa de la seva mort i quan ja hem vetllat i sepultat el seu cos, quan s’apaga el murmuri dels qui ens han acompanyat durant el tràngol, es fa el silenci i l’absència pren tot el seu sentit. Aquest deuria ser el sentiment dels apòstols, el sentiment dels deixebles, el sentiment de les dones i sobretot el sentiment de Maria aquell dissabte en el que malgrat ser solemne ells no estaven per masses festes. Com pair tot el brogit i la cridòria de les darreres hores; aquell matí del dissabte; com va viure per exemple Pere aquell dissabte? Les paraules que havia dit a Jesús, el seu compromís de defensar-lo i no abandonar-lo mai i el cop d’espasa a Malcus li deurien ressonar un cop i un altre al cap tot revivint la seva negació; el record del mestre i la vergonya de la seva covardia l’acompanyaven. Aquell matí de dissabte sembla que tot ha acabat i no pas bé. Per a d’altres, pels qui volen que la figura de Jesús i el seu missatge s’oblidin el més aviat possible, s’ha tancat un incident més en la història; i encara rai que sols ha calgut que morís un i no hi ha hagut més víctimes entre el poble, que ves a saber que haurien fet els romans si aquells crits aclamant al nou rei d’Israel haguessin anat a més. 

En els darrers versets de la Passió segons sant Joan no hi ha grans personatges, són tant sols dos modestos deixebles, Josep d’Arimatea i Nicodem, porucs però que malgrat la seva por treuen forces per demanar el cos del mestre i posar-lo, amb preses i amb la feina d’amortallar-lo a mig fer, en un sepulcre nou. Malgrat la por no han pogut permetre que el cos del mestre restés a la creu, com era el costum, potser els pesa no haver estat més a prop de Jesús en el seu sofriment, no haver-lo defensat amb més fermesa davant del Sanedrí, no haver-ne estat testimonis; però malgrat tots els remordiments no es queden palplantats, van a trobar a Pilat, demanen el cos i el sepulten. 

El sepulcre és nou, mai ningú abans hi ha estat enterrat; perquè la mort de Jesús també és nova, no és una mort com les altres, amb Ell qui mor és la mateixa mort i qui neix és l’esperança. El seu regne, són pocs els que ho han entès, és un nou regne; per això també va entrar a Jerusalem muntat sobre un pollí que mai ningú abans havia muntat. En Jesús i per Jesús tot és nou.

Tot aquest dolor, aquest silenci del dissabte no és en va. Potser tant sols Maria, la mare, sap que no és en va. No sap pas com ni quan, però sap que no tot ha acabat a la creu sinó que en ella comença tot. El silenci d’aquell dissabte és un silencia adolorit però alhora esperançat. Déu reposa el setè dia de l’obra de la redempció, com va reposar el setè dia després de la creació.

Una homilia antiga sobre el Sant i Gran Dissabte ens diu: «Què és això? Avui hi ha un gran silenci a la terra; un gran silenci i una gran solitud. Un gran silenci perquè el rei dorm; la terra està esbalaïda i no gosa moure’s, perquè el Déu fet home s’ha adormit i ha despertat als qui dormien feia segles. El Déu fet home ha mort, i ha baixat a desvetllar els de la regió dels morts.»

Sembla que tot hagi acabat i no ha fet sinó començar. El silenci envaeix Getsemaní, el Sanedrí, el Pretori i el calvari; sembla que la injustícia i l’odi s’han imposat de nou. Hi ha una presència absent, el cos de Jesús reposa dins el sepulcre protegit per una gran llosa, vigilat pels soldats enviats per Pilat, no fos que els seus s’enduguessin el cos i la impostura fos encara més gran. Però malgrat la llosa i la guàrdia unes dones sols esperen el nou dia per anar-hi i amorosir el cos de Jesús, del mestre. 

Després del darrer dia de la setmana, el dissabte, ve el primer dia de la setmana, el diumenge. Després de la mort de crist ve la seva resurrecció.

Voldria centrar la nostra atenció avui al capítol 20 de l’Evangeli de sant Joan. Aquest capítol és segurament un dels que té una unitat més ben delimitada de tot l’Evangeli de Joan; té una unitat narrativa en si mateix, apareix com un desplegament del capítol 19 i és, de fet, la conclusió de l’Evangeli de Joan, amb un colofó o epíleg. Capítol cabdal on arriba a terme el camí que l’evangelista ha volgut compartir amb el lector, de la crida dels primers deixebles a la fe en la resurrecció[1], de l’actitud del deixeble estimat, que veu i creu, a la incredulitat de Tomàs; de la torbació de Maria Magdalena a la inintel·ligibilitat de Pere. Ens diu el text:

«El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu:
--S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.
Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. I els dos deixebles se'n tornaren a casa.
Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre. Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre i veié dos àngels vestits de blanc, asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús, l'un al cap i l'altre als peus. Ells li diuen:
--Dona, per què plores?
Ella els respon:
--S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat.
Així que acabà de dir aquestes paraules, es girà enrere i veié Jesús allà dret, però no s'adonava que fos ell.
Jesús li diu:
--Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon:
--Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré.
Li diu Jesús:
--Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:
-- Rabuni —que vol dir «mestre».
Jesús li diu:
--Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu."
Maria Magdalena anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.»
També els va contar el que ell li havia dit.
Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir:
--Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.
Llavors va alenar damunt d'ells i els digué:
--Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó.
Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir:
--Hem vist el Senyor.
Però ell els contestà:
--Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!
Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
--Pau a vosaltres.
Després diu a Tomàs:
--Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient.
Tomàs li va respondre:
--Senyor meu i Déu meu!
Jesús li diu:
--Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.»

Acabada l’acció dramàtica del capítol 19, la vigília del darrer dia de la setmana i al capvespre, el narrador ens situa en un nou escenari, el primer dia de la setmana, i una nova situació, a punt de fer-se de dia. L’evangelista clou el capítol dirigint-se al lector amb un estil directe, - «han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom»[2].

El capítol 20 ens presenta tres espais temporals. Si el capítol 19 acaba en el verset 42 situant l’escena en un dia concret - «com que per als jueus era el dia de la preparació», el capítol 20 s’inicia amb una referència temporal - «el primer dia de la setmana (...) de bon matí quan encara era fosc» - canvi de dia però encara en la foscor, però ara a punt de sortir la llum del sol. La segona escena està situada en una altre referència temporal «al capvespre d’aquell mateix dia, que era el primer de la setmana», l’acció d’aquest primer dia de la setmana, de la nova creació, i d’una nova concepció de la vida, té un segon moment al capvespre. Finalment «al cap de vuit dies», de nou en el primer dia de la setmana, se situa la tercera escena.

El primer escenari és el sepulcre situat en un hort prop del calvari, si el capítol 19 acaba en el verset 42 situant l’escena en un espai concret - «i el sepulcre es trobava a prop» - l’acció del capítol 20 s’inicia en l’espai on ho ha deixat el narrador - «se’n va anar al sepulcre». El jardí a nivell antropològic és l’àmbit de la naturalesa ordenada, l’ordre enfront del caos, i la col·locació de l’escena en un jardí podria relacionar-se amb el jardí del paradís on Déu creà l’home, ara en un altra jardí assistiríem a la nova creació. Tot el dramatisme de l’acció dels capítols 18 i 19 conclou amb la col·locació del cos de Jesús al sepulcre un cop ha estat detingut, condemnat, crucificat i ha mort en la creu. Diguem que l’escena clou tot l’aspecte humà de l’existència de Jesús de Natzaret i obre als personatges i al lector al gran esdeveniment. És important també que el text assenyali que els deixebles entren dins del sepulcre -«va entrar al sepulcre» -, és un fet remarcable que un jueu entri dins d’un sepulcre, dins la terra com Jonàs dins la balena, per qüestions d’incórrer en impuresa.
El segon i el tercer escenari són el mateix - «els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig» -, separant l’acció vuit dies - «al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes»; destaca en l’escena el fet en si mateix de la reunió dels deixebles, en un lloc o casa que no ens diu quina és, i d’altra banda la seva por, mostrada en el text directament i per la referència a les portes tancades i com malgrat això Jesús s’hi presenta enmig.

El centre és el sepulcre buit, dipositat el dia abans el cos de Jesús al sepulcre l’acció se centra en aquest cos de Jesús, el relat ens mostra en la primera part com ha desaparegut del sepulcre i les diferents reaccions dels personatges. L’acció es realitza en dos moviments, en primer lloc el sepulcre obert, tal com el troba Maria Magdalena, en segon lloc el sepulcre buit com el veuen Pere, el deixeble estimat i la mateixa Maria Magdalena. El primer personatge que apareix i marca l’acció desplaçant-se amunt i avall és Maria Magdalena que va al sepulcre i en veure la pedra retirada va a cercar als apòstols, el relat sembla situar aquests ja de camí al sepulcre, es pot creure que Maria Magdalena hi torna amb ells, tot i que el text no ho diu, ja que en la següent escena resta plorant vora el sepulcre. En la primera part d’aquesta escena vora el sepulcre hi ha una evidència, el sepulcre buit i el llençol d’amortallar aplanat i el mocador que segueix lligat, però sense el cos. En la segona part de l’acció prop del sepulcre apareix Jesús però Maria Magdalena no el reconeix fins que aquest se li dirigeix pel seu nom i en parlar-li li comunica la seva missió - «Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu»; com en el cas de la pedra del sepulcre Maria Magdalena torna a anar a trobar als deixebles per comunicar-los el que li ha succeït.

En la segona part del relat Jesús es mostra als deixebles – que «s'alegraren de veure el Senyor», que en aquest cas no tenen cap problema per reconèixer-lo i els hi confia la seva missió - «com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres» - i encara més els hi dona l’Esperit - «rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó». També hi ha dos temps en l’acció separats per una setmana entre una i altre aparició, com ha succeït el l’anada al sepulcre. 

La darrera part del relat està dedicada sols a la incredulitat de Tomàs, mirant de reüll al lector del text que forma part dels qui no han vist i han cregut i que per tant són feliços. Diverses escenes ens remeten a la percepció o la no percepció de la resurrecció.

El Senyor

Apareix en la primera part del relat com el protagonista, en un primer moment per l’absència del seu cos del lloc on hauria d’haver estat, i esdevé el referent bàsic, la seva mort en la creu ha deixat desolats als seus. Primer apareix un fet desconcertant, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia estat dipositat feia poques hores; en un primer moment el relat ens fa adonar que la pedra ha estat treta de l’entrada, de moment no hi ha cap més element narratiu; poc després Pere i el deixeble estimat ens aporten la visió de la tomba buida, amb el llençol i el mocador sense el cos; aquest ha desaparegut del sepulcre on havia estat dipositat.

Després Jesús es deixa veure per Maria Magdalena, que ja ha vist la tomba buida, però aquesta no el reconeix fins que li diu pel nom, Ell li parla, no es deixa tocar i li comunica la seva pujada al Pare.

En la segona part apareix un Jesús que travessa portes tancades i es posa al mig de l’assemblea, parla amb els deixebles. Jesús envia als deixebles, els hi confia la seva missió i els dona l’Esperit Sant[3]. Si a Maria Magdalena li ha confiat la seva pujada al Pare, ara als deixebles els envia i els hi dona el poder de perdonar els pecats; una  missió molt important que sols pot ser rebuda en rebre alhora l’Esperit. Per Brown son tres els elements: la missió, la insuflació de l’Esperit i la potestat de perdonar els pecats, essent resultat d’una adaptació a la teologia general de l’Evangeli[4]. En la segona trobada es dirigeix directament a Tomàs a qui convida a tocar-lo però aquest amb la invitació ja en té prou per creure.

Maria Magdalena

No pot més i marxa encara fosc cap al sepulcre, versemblantment els dos deixebles es dirigeixen cap al sepulcre poc després que ella. Quan hi arriba veu la pedra del sepulcre treta i corre a dir-ho als deixebles, torna i veu a dos àngels quan guaita dins del sepulcre als qui respon sense massa sorpresa de la seva presència. Aleshores creient que era l’hortolà veu un home que, com els àngels, li pregunta per què plora en contestar-li i respondre-li Jesús pel seu nom el reconeix amb un apel·latiu íntim - «Rabuní»[5] - i en rebre el missatge de Jesús torna a marxar a cercar als apòstols[6]. És el personatge més dinàmic del relat: camina vers el sepulcre, corre a trobar als apòstols, s’ajup per mirar dins del sepulcre, mira, plora en creure que el cos de Jesús ha estat robat, és gira un cop i un altre, el primer en creure parlar amb l’hortolà, el segon en sentir el seu nom, vol tocar-lo però no la deixa, escolta a Jesús i finalment se’n torna a trobar als deixebles i altre cop i els hi explica la seva experiència. Podria ser també l’itinerari del creient que li cal explicar la seva experiència. Situar l’anada de Maria Magdalena al sepulcre encara fosc podria significar com una situació personal de foscor, perquè encara no creu i l’acció de girar-se podria significar conversió, en girar-se per segon cop deuria quedar d’esquena al sepulcre, a la mort, i de cara a Jesús, a la nova vida. En voler retenir-lo es pot intuir un intent per palpar la realitat, una nova realitat inversemblant per la raó.

Els àngels

Apareixen dins del sepulcre al cap i als peus d’on havia estat posat el cos de Jesús i li pregunten a María per què plora. No hi eren quan Pere i el deixeble estimat havien guaitat dins i ja no tenen més presència, és com si fos una preparació introductòria a l’aparició de Jesús, els anunciadors de la seva presència. Podrien significar els custodis de la nova arca de la aliança, Jesús, com guardaven l’antiga al temple.

Els deixebles

Pere apareix en un lloc important, com si estes investit de certa autoritat ja que tot i arribar el segon al lloc és el primer en entrar al sepulcre però i tot i veure com està buit encara no creu, probablement es desconcerta i segurament, tot i que el relat no ho explica, encara més en sentir posteriorment el relat de Maria Magdalena.

El deixeble estimat[7] és un personatge molt important, no sols perquè va amb Pere, arriba primer i veu des de fora per finalment entrar dins del sepulcre, és important perquè - «ho veié i cregué» -; amb ell clou el cicle narratiu de l’Evangeli de Joan, possiblement un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; el deixeble que escolta de Jesús - «veniu i ho veureu» - ara - «ho veié i cregué».

La resta dels deixebles estant reunits en un lloc tancat, tenen por però s’han reunit i un cop reunits reben a Jesús que es posa enmig d’ells i els confia la missió tot alenant-los l’Esperit. Una setmana després tornen a estar reunits, encara amb les portes tancades., tot un símbol de la reunió comunitària setmanal.

Tomàs és el protagonista de la segona part del relat, l’absent, l’incrèdul i el qui representa aquells que no han vist i per això dubten. Pere no ha entès, el deixeble estimat si, i Tomàs dubte i creu quan veu.

Hi ha hagut commoció per la detenció, procés, judici i mort de Jesús; tota esperança dels qui anaven amb Jesús de veure instaurat el regne, aquí i ara, ha quedat en una gran frustració i una gran por per no ser els propers en patir el mateix procés, actuen amb prudència. El capítol 19 acabava en fer-se fosc al sepulcre, el capítol 20 comença camí del sepulcre i encara fosc; poc després sortirà la llum de la nova vida que cadascú dels personatges experimentarà de manera individual.

Apareixen junts com en altres fragments de l’Evangeli de Joan, Pere i el deixeble estimat però en aquest passatge concret queda manifesta la situació de preeminència de Pere sobre Joan, aquest tot i arribar primer s’atura, tot i veure-hi dins del sepulcre no hi entra fins que Pere ha arribat i hi ha entrat; hi ha però una diferència clara i és que el deixeble estimat veu i creu i Pere tot i veure encara no creu. Pot ser-hi present el conflicte entre grups eclesials[8] i que el text vulgui destacar el caràcter apostòlic de la comunitat. El capítol subsegüent, el 21, encara refermarà més aquesta idea en l’episodi de les tres afirmacions d’amor de Pere a Jesús però tenint present que el deixeble estimat estableix una relació molt especial amb Jesús[9]. Pere ha negat a Jesús, el deixeble estimat ha romàs als peus de la creu; l’amor del deixeble estimat és patent, Pere ha de ser ajudat a confessar-lo[10].

Si Mateu[11] parla de dues dones, Marc[12] de tres i Lluc[13] d’unes altres tres a les que n’afegeix més en divulgar la notícia; l’autor del quart Evangeli destaca en solitari a Maria Magdalena, tot i que els altres relats la situen a ella en primer lloc; sembla que l’autor vol remarcar la importància de les dones en el cristianisme primitiu. 

El deixeble estimat apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència[14], tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és sols el seu testimoni, una mínima part de la vida de Jesús[15], per mitjà d’ell la presència de Jesús restarà en el seu testimoni[16] fins Jesús torni al final dels temps. En el capítol 20 Pere resta per sota el deixeble estimat, en el capítol 21 se li confia a Pere la tasca de pastor i confirma el seu amor a Jesús[17], Pere finalment arribarà a veure a Jesús quan l’estimi, el deixeble estimat[18] i Maria Magdalena ja hi ha arribat abans.

El deixeble estimat que veu i creu troba en la intuïció la clau del problema. La intuïció[19] relega en certa manera el pensar, el sentir i el percebre. La intuïció aporta primer de tot la imatge o la evidència de referències o relacions que no es podrien obtenir d’altra manera, una imatge que té el valor de certs coneixements que afavoreixen l’obrar i segons Jung en aquest cas l’adaptació física es basa quasi exclusivament en intuïcions.

Maria Magdalena té en el sentiment una funció auxiliar que l’ajuda però tot i això li costa arribar a reconèixer a Jesús[20]. Un element fonamental en Maria Magdalena és l’amor per Jesús. 

Pere representaria el pensament seria la seva funció auxiliar; un pensament que s’alimenta d’una banda en fonts subjectives[21], és a dir inconscients, i de l’altra de dades objectives transmeses per les percepcions sensibles. A Pere el superen els esdeveniments, ha negat al mestre, ara descobreix el seu sepulcre buit i encara no ha entès que la clau està en l’Escriptura. Ha vist indicis, ha sentit testimonis, el de Maria Magdalena, però fins que no cregui no veurà a Jesús, haurà de fer-ho amb els ulls de la fe. En el relat apareix l’experiència de fe com quelcom intransferible, no per sentir-ho d’un altre es pot creure, cal una acció personal i en Pere de fet no arribarà fins al capítol 21 quan estarà preparat per seguir Jesús de nou[22]. Tomàs tindria en la sensació un exponent d’un inferioritat que té en el «Senyor meu i Déu meu»[23] l’abast de la plenitud.

El deixeble estimat interioritza la seva experiència, Maria Magdalena la fa ben pública, corre, plora, no es pot estar d’anar a buscar als deixebles quan descobreix el sepulcre buit o d’explicar que ha vist al Senyor. El deixeble estimat calla, s’ho guarda per ell mateix, la seva ha estat la primera experiència de la resurrecció en un deixeble. Pere és el deixeble extravertit, a voltes tossut que no mostra fàcilment els seus sentiments, no hi ha cap reacció davant la tomba buida, però ha plorat en negar a Jesús, i no serà fins al diàleg amb Jesús quan reaccionarà, al final del seu procés personal, demostrant fins i tot tristesa en repetir-li Jesús la pregunta sobre el seu amor per ell[24]. Tomàs necessita tocar, percebre la realitat pels mitjans tangibles; extravertit.

Maria, la seva mare, la gran absent.

Però en tot aquest reguitzell de personatges, on és Maria, la mare? Maria ha anat seguint, ja des l’anunciació, el que seria la vida de Jesús; segur que moltes vegades li ha costat o no ha aconseguit d’entendre de que anava tot plegat, però sempre ha confiat en Ell i en la voluntat de Déu.  Ha tingut al seu fill mort en braços arribant al moment culminant del seu dolor. Fixem-nos que l’evangelista Joan situa a Maria al peu de la creu amb el deixeble estimat, però ja cap altre relat ens en parla d’ella, llevat dels Fets dels Apòstols que la situen vivint amb la primitiva comunitat de Jerusalem. Com és que Jesús no es va aparèixer un cop ressuscitat a Maria, la seva mare? Com és que Maria no està entre les dones que van al sepulcre el primer dia de la setmana per ungir el cos de Jesús? Com és que Jesús no diu a les dones o als deixebles que comuniquin a la seva mare que ha ressuscitat? No cal, no fa cap falta, Maria sap des del primer dia que el seu fill ressuscitarà, que ha vingut a fer la voluntat del Pare, com ella mateixa va fer, per això no cal dir-se res més, mare i fill estan en comunió. Això no treu l’immens dolor de Maria com a mare, deuria pensar en veure al seu fill a la creu si calia tot allò, si no hagués pogut portar a terme la seva missió sense fer-la patir tant i patint fins a l’extrem Ell mateix. Maria és la imatge de l’esperança, una esperança certa, convençuda; no sap ben bé com anirà tot plegat però sap que a la creu no tot ha acabat.

Un capítol enormement ric en contingut. En primer lloc tenim l’enigma de la tomba buida, un fet que queda ben clar en veure Maria Magdalena la pedra treta i després Pere, el deixeble estimat i la mateixa Maria Magdalena que el cos ja no hi és a dins del sepulcre on l’havien dipositat. És l’evidència física, el cos de Jesús ha desaparegut del lloc on havia d’estar. A partir d’aquí tenim l’experiència de fe de cadascun dels personatges. Maria Magdalena primer creu que ha estat robat, el seu procés personal la porta a reconèixer al Senyor quan  aquest i sol quan aquest la crida pel seu nom, en el món jueu el nom i saber el nom d’algú representa molt més que un simple coneixement, és signe de relació directe. El deixeble estimat[25] sols en veure la tomba buida creu, tot i que encara no ha lligat caps amb l’Escriptura, tant aquí com al capítol 21 és el primer en creure. Pere[26] no acaba de veure-ho clar, està desconcertat davant les evidències. Tres camins personals de fe, experiències de fe que poden representar la de cadascun dels lectors del relat.

Però també en la primera escena hi ha un altre element molt important, Jesús confia a Maria Magdalena la seva missió personal, tornar al Pare alhora que transmet la filiació al tots els seus, ara Déu és Pare que tots. Una confessió l’anunci de la qual ha estat encomanada a una dona. Maria Magdalena no sols té una experiència que comunicar als deixebles, haver vist i reconegut al Senyor, sinó també un encàrrec clar, comunicar que ara tots són fills de Déu.

Després de l’experiència personal tenim l’experiència comunitària, eclesial. La comunitat es troba reunida el primer dia de la setmana, junts amb les portes tancades. És quan la comunitat està reunida quan Jesús s’hi fa present enmig[27], és allà amb el seus, i el que no hi és, Tomàs, no creu, potser volent remarcar que qui no forma part de la comunitat qui no hi participa, no pot creure o si més no ho té bastant més difícil. Una reunió en la que Jesús fa tres comunicacions importants, en primer lloc la missió que el Pare l’hi havia confiat, Pare que ara ho és de tots; en segon lloc per a complir aquesta missió alena l’Esperit Sant sobre ells i això els dona finalment la potestat de perdonar i retenir els pecats. És per l’Esperit Sant que la comunitat rep les forces necessàries per acomplir la missió encomanada i per té poder suficient per perdonar els pecats. Un altre tema seria com és que si els deixebles ja han rebut l’Esperit el tornaran a rebre en la Pentecosta o perquè l’autor del quart evangeli els situa de nou en el capítol 21 en tasques quotidianes i no acomplint la seva missió, podria ser que manqués definir el paper de Pere, seria una hipòtesi.

Experiència personal i experiència comunitària dos marcs per la fe, però és realment quan l’experiència de fe és comunitària quan es rep l’Esperit Sant i es reben dons com el de poder perdonar els pecats.

La conclusió o epíleg és ric en contingut, l’autor del text ha deixat constància de diversos fets perquè els qui ho llegeixin creguin en Jesús com el Messies[28], el Fill de Déu, tal com han cregut els deixebles, cadascun en la seva pròpia experiència personal i tots junts en experiència comunitària. 

Ara els qui sense haver vist hauran de creure tenen la paraula, aquests som nosaltres.


[1] «No cabe duda que los evangelistas pensaban que el cuerpo de Jesús no quedó en el sepulcro, sino que fue elevado a la gloria. Sin embrago, a pesar de que mediante la exegesis comparativa podamos seguir la pista de esta idea hasta los primeros tiempos, no podemos probar que esta convicción cristiana corresponda a lo que realmente ocurrió. Ahí ya entramos en el terreno de la feR.E. BROWN, El Evangelio según Juan, 1271

[2] «Con la mirada puesta en la generación futura de los cristianos que, sin apariciones del Resucitado, deberán creer en el testimonio de los primeros discípulos, el evangelista ha encontrado una conclusión adecuada a los relatos pascuales». R. SCHNACKENBURG, El Evangelio según san Juan, vol 3, 415
[3] «Tras el envío sigue la donación del Espíritu. La señal externa es el acto de insuflar (literalmente “soplar”) unido a las palabras: “Recibid el Espíritu Santo”, que es una representación única en el NT» R. SCHNACKENBURG, El Evangelio según san Juan, vol 3, 401
[4] R.E. BROWN, El Evangelio según Juan, 1345-1347
[5] «Se ha  supuesto que Rabbuni ha de tener una significación especial, ya que en otras ocho ocasiones Juan utiliza el simple Rabbi. Sin embargo el mismo Juan traduce Rabbuni al griego como “maestro”, igual que hizo a propósito de Rabbi, lo que supone que el autor no da a sus lectores ningún indicio de que haya aquí una nota especial de afecto.» R.E. BROWN, El Evangelio según Juan, 1301
[6] «María Magdalena y no Pedro es la primera que ve al Jesús resucitado y la primera que proclama la resurrección.» R.E. BROWN, La comunidad del discípulo amado, 147
[7] «Il semble bien en effet que le “disciple que Jésus aimait” soit donné dans le IVe évangile comme le prototype de la communauté constituée dans l’agapè». J. Colson, L’énigme du disciple que Jésus aimait, 16-17
[8] «La clave para esta cuestión es el constante y deliberado contraste entre Pedro y el discípulo amado, el héroe de la comunidad juánica». R.E. BROWN, La comunidad del discípulo amado, 80
[9] «Senyor, i d'aquest, què en serà? Jesús li respon: Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir? Tu segueix-me». (Jn 21,21-22)
[10] Jn 21,15-19
[11] «Passat el dissabte, quan clarejava el diumenge, Maria Magdalena i l'altra Maria anaren a visitar el sepulcre». (Mt 28,1)
[12] «Passat el repòs del dissabte, Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, i Salomé van comprar olis aromàtics per anar a ungir el cos de Jesús». (Mc 16,1)
[13] «Eren Maria Magdalena, Joana i Maria, mare de Jaume. També les altres que anaven amb elles ho explicaven als apòstols». (Lc 24,10)
[14] «Si aceptamos que 20,30-31 es la conclusión de la forma original del evangelio, advertimos que entre todos los evangelistas sólo Juan tiene una conclusión que valora lo escrito y sus finalidades.» R.E. BROWN, El Evangelio según Juan, 1377
[15] «Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. 31 Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.» (Jn 20,30.31)
[16] «Si vull que es quedi fins que jo vinguí, què hi tens a dir?» Jn 21,23
[17] Cal recordar però que Pere veu que és el Senyor quan el deixeble estimat li diu «És el Senyor» (Jn 21,7). De nou el deixeble estimat ha vist abans que ningú la seva presència.
[18] «A Pedro se le dice que el Señor tiene en mente algo especial para aquel discípulo, cosa que él debe respetar. Tras estas palabras no hay por qué sospechar ningún enfrentamiento entre los seguidores de Pedro y el círculo joánico» R. SCHNACKENBURG, El Evangelio según san Juan, vol. 3, 457
[19] C.G. JUNG, Tipos psicológicos, 408-410
[20] Ibíd, 395-397
[21] C.G. JUNG, Tipos psicológicos, 380-385
[22] «Jesús, fixant en ell la mirada, li digué: Tu et diràs Cefes –que vol dir pedra» (Jn 1,42), «Segueix-me» (Jn 21,19)
[23] Jn 20,28
[24] «Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l’estimava» (Jn 21,17)
[25] «Però Joan en coneix un que cregué en e Senyor ressuscitat fins i tot abans d’una aparició, amb una perspicàcia provinent de l’amor» R.E. BROWN, Un Crist ressuscitat en temps de Pasqua, 66
[26] «el deixeble cregué, però res no es diu per indicar que Pere va creure» Ibíd, 66
[27] «perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Mt 18,20)
[28] «Ell els pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc? Simó Pere li respongué: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (Mt 16, 15-16)