dissabte, 6 d’abril del 2019

Sant Joan Baptista de La Salle III Centenari de la seva Pasqua


Sant Joan Baptista de La Salle
III Centenari de la seva Pasqua
Col·legi La Salle de Tarragona
6 d’abril de 2019
Lectura de 2 Tim 4,1-5 i Mt 18, 1-5
Què és el més important? Aquesta pregunta ens l’hem de fer tots i cadascun de nosaltres en un moment o altre de la nostra vida, més d’hora o més tard. La societat ens empeny a pensar que el més important en aquesta vida és guanyar i tenir diners, posseir coses; en definitiva poder ser causa d’enveja, sana o no tant sana. Davant d’això hi ha tot un altre barem; és el que Jesús vingué a portar al món. Ens ho va dient al llarg de tot l’Evangeli, qui vulgui ser el primer ha de ser el darrer, i ho demostra amb fets al llarg de tota la seva vida pública, provocant l’escàndol dels qui es creien en possessió de la veritat i pretenien que aquesta era la voluntat de Déu. Però de tant en tant n’hi ha alguns que es deixen tocar per la Paraula de Déu, capten el seu sentit més profund i aleshores trenquen amb tots els esquemes i es deixen endur per la bogeria de Déu, no seguint els propis capricis, ni cercant que els afalaguin les orelles sinó essent sobris, suportant els sofriments, treballant per l’Evangeli.
Avui recordem a algú que va entendre molt bé que els més menuts, els més petits, són els més importants en el Regne del cel. Escriu el Papa Francesc en la seva darrera Exhortació Apostòlica sobre el Sínode dedicat als joves que «Advertim que a Jesús no li queia bé que les persones adultes miressin despectivament als més joves o els tinguessin al seu servei de manera despòtica. Al contrari, Ell deia que: «el més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove» (Lc 22,26). Per a Ell l'edat no establia privilegis, i que algú tingués menys anys no significava que valgués menys o que tingués menor dignitat.» (CV, 14).
Sant Joan Baptista de La Salle ho tenia tot per a ser feliç segons els valors de la seva època, que no són massa diferents als de la nostra, un bon lloc en el clergat amb una canongia, un bon patrimoni familiar, bones relacions socials; però no havia descobert encara que tot això no era important, sinó que el que ho era vertaderament és cercar en els més petits la imatge de Déu, perquè Déu està sobretot en el qui passa fam, en el qui no té ni per vestir-se, en el qui està a la presó, en el qui ha de marxar del seu país perquè la necessitat l’empeny tot i que aquesta fugida li costi sovint la vida.
Durant el regnat esplendorós del rei Lluís XIV, a França el sol no brillava igual per a tothom; sant Joan Baptista de La Salle ho veié i convençut de que tant sols una bona educació dona els mitjans per alliberar-se, endegà una tasca, que semblava forassenyada, per crear escoles i educar als qui no tenien cap possibilitat de ser educats. No li fou fàcil, al llarg de la seva vida fou incomprès, perseguit, tingué problemes amb la justícia i tantes altres dificultats; però tot ho porta amb paciència perquè estava segur de fer la voluntat de Déu, de seguir la crida de Jesucrist.
Celebrem el tercer centenari de la seva mort, de la seva Pasqua, perquè morint fou convidat pel mateix Crist a participar de la seva resurrecció. Han passat tres segles però encara ens parla, encara és present entre nosaltres ara i aquí, com al llarg d’aquests dies en tants altres llocs del món; perquè nosaltres som avui els seus testimonis. El seu llegat és viu en nosaltres, en els germans, en tantes escoles, en els que sou o hem estat formats en els centres que segueixen la seva petjada.
Perquè avui com fa tres segles vivim en un món injust on els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres, a nivell mundial, en les nostres ciutats i al nostre costat. Com a  cristians no podem restar impassibles o veure això com quelcom inevitable. El camí que començaren homes i dones com sant Joan Baptista de La Salle, no pot quedar interromput, en aquest camí hi som cridats cadascun de nosaltres, d’una manera o d’una altre; perquè l’esperança de l’Església està sobretot a les mans dels més joves. És cert que no som perfectes, que sempre hi haurà qui farà mal als altres i a la mateixa Església, però malgrat tot no hem de perdre mai l’esperança ni la voluntat de fer un món millor, si més no d’intentar-ho.
Ens diu el Papa Francesc en la seva Exhortació als joves que: «L'Església de Crist sempre pot caure en la temptació de perdre l'entusiasme perquè ja no escolta la crida del Senyor a arriscar-se per la fe, a donar-ho tot sense mesurar els perills, i torna a buscar falses seguretats mundanes. Són precisament els joves els qui poden ajudar-la a mantenir-se jove, a no caure en la corrupció, a no aturar-se, a no enorgullir-se, a no convertir-se en una secta, a ser més pobra i testimonial, a estar prop dels darrers i dels menyspreats, a lluitar per la justícia, a deixar-se interpel·lar amb humilitat. Ells poden aportar a l'Església la bellesa de la joventut quan estimulen la capacitat «d'alegrar-se amb el que comença, de donar-se sense recompensa, de renovar-se i de partir de nou per a noves conquestes.» (CV, 37)
En el Senyor hi ha la nostra força, confiem en Ell sense por, com ho feu sant Joan Baptista de La Salle.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.