Sant Joan Baptista de La
Salle
III Centenari de la seva
Pasqua
Col·legi La Salle de
Tarragona
6 d’abril de 2019
Lectura de 2 Tim 4,1-5 i Mt
18, 1-5
Què és el més important? Aquesta
pregunta ens l’hem de fer tots i cadascun de nosaltres en un moment o altre de
la nostra vida, més d’hora o més tard. La societat ens empeny a pensar que el
més important en aquesta vida és guanyar i tenir diners, posseir coses; en
definitiva poder ser causa d’enveja, sana o no tant sana. Davant d’això hi ha
tot un altre barem; és el que Jesús vingué a portar al món. Ens ho va dient al
llarg de tot l’Evangeli, qui vulgui ser el primer ha de ser el darrer, i ho
demostra amb fets al llarg de tota la seva vida pública, provocant l’escàndol
dels qui es creien en possessió de la veritat i pretenien que aquesta era la
voluntat de Déu. Però de tant en tant n’hi ha alguns que es deixen tocar per la
Paraula de Déu, capten el seu sentit més profund i aleshores trenquen amb tots
els esquemes i es deixen endur per la bogeria de Déu, no seguint els propis
capricis, ni cercant que els afalaguin les orelles sinó essent sobris,
suportant els sofriments, treballant per l’Evangeli.
Avui recordem a algú que va entendre
molt bé que els més menuts, els més petits, són els més importants en el Regne
del cel. Escriu el Papa Francesc en la seva darrera Exhortació Apostòlica sobre
el Sínode dedicat als joves que «Advertim que a Jesús no li queia bé que les
persones adultes miressin despectivament als més joves o els tinguessin al seu
servei de manera despòtica. Al contrari, Ell deia que: «el més important entre
vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove» (Lc 22,26). Per a Ell l'edat no
establia privilegis, i que algú tingués menys anys no significava que valgués
menys o que tingués menor dignitat.» (CV, 14).
Sant Joan Baptista de La Salle ho
tenia tot per a ser feliç segons els valors de la seva època, que no són massa
diferents als de la nostra, un bon lloc en el clergat amb una canongia, un bon
patrimoni familiar, bones relacions socials; però no havia descobert encara que
tot això no era important, sinó que el que ho era vertaderament és cercar en
els més petits la imatge de Déu, perquè Déu està sobretot en el qui passa fam,
en el qui no té ni per vestir-se, en el qui està a la presó, en el qui ha de
marxar del seu país perquè la necessitat l’empeny tot i que aquesta fugida li
costi sovint la vida.
Durant el regnat esplendorós del rei
Lluís XIV, a França el sol no brillava igual per a tothom; sant Joan Baptista
de La Salle ho veié i convençut de que tant sols una bona educació dona els
mitjans per alliberar-se, endegà una tasca, que semblava forassenyada, per
crear escoles i educar als qui no tenien cap possibilitat de ser educats. No li
fou fàcil, al llarg de la seva vida fou incomprès, perseguit, tingué problemes
amb la justícia i tantes altres dificultats; però tot ho porta amb paciència
perquè estava segur de fer la voluntat de Déu, de seguir la crida de Jesucrist.
Celebrem el tercer centenari de la
seva mort, de la seva Pasqua, perquè morint fou convidat pel mateix Crist a
participar de la seva resurrecció. Han passat tres segles però encara ens
parla, encara és present entre nosaltres ara i aquí, com al llarg d’aquests
dies en tants altres llocs del món; perquè nosaltres som avui els seus
testimonis. El seu llegat és viu en nosaltres, en els germans, en tantes
escoles, en els que sou o hem estat formats en els centres que segueixen la seva
petjada.
Perquè avui com fa tres segles vivim
en un món injust on els rics són cada cop més rics i els pobres cada cop més
pobres, a nivell mundial, en les nostres ciutats i al nostre costat. Com a cristians no podem restar impassibles o veure
això com quelcom inevitable. El camí que començaren homes i dones com sant Joan
Baptista de La Salle, no pot quedar interromput, en aquest camí hi som cridats
cadascun de nosaltres, d’una manera o d’una altre; perquè l’esperança de
l’Església està sobretot a les mans dels més joves. És cert que no som
perfectes, que sempre hi haurà qui farà mal als altres i a la mateixa Església,
però malgrat tot no hem de perdre mai l’esperança ni la voluntat de fer un món
millor, si més no d’intentar-ho.
Ens diu el Papa Francesc en la seva
Exhortació als joves que: «L'Església de Crist sempre pot caure en la temptació
de perdre l'entusiasme perquè ja no escolta la crida del Senyor a arriscar-se
per la fe, a donar-ho tot sense mesurar els perills, i torna a buscar falses
seguretats mundanes. Són precisament els joves els qui poden ajudar-la a
mantenir-se jove, a no caure en la corrupció, a no aturar-se, a no
enorgullir-se, a no convertir-se en una secta, a ser més pobra i testimonial, a
estar prop dels darrers i dels menyspreats, a lluitar per la justícia, a
deixar-se interpel·lar amb humilitat. Ells poden aportar a l'Església la
bellesa de la joventut quan estimulen la capacitat «d'alegrar-se amb el que
comença, de donar-se sense recompensa, de renovar-se i de partir de nou per a noves
conquestes.» (CV, 37)
En el Senyor hi ha la nostra força,
confiem en Ell sense por, com ho feu sant Joan Baptista de La Salle.