Pregó Setmana Santa de Montblanc
Església de Sant Marçal
Dissabte 6 d’abril de 2019
Bona tarda, President de la Congregació de la Puríssima Sang,
senyor Plebà, benvolgut senyor Alcalde d’aquesta Vila, senyores i senyors. En
primer lloc agrair-los la seva amable invitació a pronunciar aquest pregó de la
Setmana Santa de Montblanc.
La meva vivència particular i personal de la Setmana Santa ha
anat canviant un xic al llarg dels anys. De nen el neguit per poder participar
a la processó del Sant Enterrament de al meva ciutat, Tarragona, de jove
significava per a mi sobretot la participació o la contemplació, segons els
anys, de la processó del Divendres Sant a Tarragona; durant molts anys fou
també la intimitat del Viacrucis de la meva Confraria, també anomenada la
Puríssima Sang, que recorre els carrers de la part alta, sortint de la Catedral,
a l’hora en que el sol despunta i comença el matí del Divendres Sant;
després tres anys vaig viure el Tridu Pasqual a Roma, fet que em donà una altre
perspectiva, especialment la bellesa del Viacrucis al Coliseu i la Vetlla
Pasqual a Sant Pere, presidida pel aleshores Papa, l’avui sant Joan Pau II. Des
de que vaig entrar a Poblet la litúrgia ho ha esdevingut tot aquests dies que
iniciant-se amb la benedicció i la processó de Rams finalitza amb la Vetlla
Pasqual. Perquè la Setmana Santa essent sempre la mateixa, l’anem vivint de
maneres diferents al llarg de la nostra vida. Hi ha un fet que crec evident i
és que les celebracions i les manifestacions d’aquests dies sants, sigui perquè
la fe ens hi mou o sigui per mantenir la nostra cultura i tradicions, omple els
nostres carrers amb un ambient que no és l’habitual.
Quan la nit del Divendres Sant comença a omplir de foscor els
carrers de la vida ducal de Montblanc el silenci es trenca pels cops de les
llances dels armats; un so rítmic, compassat que anuncia que pels carrers de la
vila transcorre la processó del Sant Enterrament. Al so dels armats s’uneixen
el dels tabals, les bandes de música i les corals. Som a la nit del Divendres Sant, al bell mig del
Tridu Pasqual. Si seguim el ritme de la litúrgia d’aquests dies sants, de la
nit del Divendres al vespre del Dissabte és el temps del silenci; no pas un
silenci tranquil sinó un silenci expectant, esperançat i alhora adolorit.
Comencem la Setmana Santa amb la joia del Diumenge de Rams, amb
els crits d’Hosanna i de benvinguda al rei d’Israel; la litúrgia ens convida a
reviure-ho als carrers i places, brandant palmes, palmons i branques de llorer
o d’olivera. Però poc a poc, tal com ho visqueren a Jerusalem fa prop de dos
mil anys, els crits de joia deixen pas a les conspiracions de palau i a la fi
als crits demanant la mort del just.
Sis passos i el Sant Crist recorren els carrers de Montblanc
en la nit del Divendres Sant, recollint set escenes concretes, com a set
moments retinguts en els temps al llarg dels segles que ens actualitzen d’una
banda la passió de Crist però també la passió de la humanitat. La processó
demana la nostra atenció, demana el nostre silenci i el ritme compassat de
tambors i llances dels armats ens hi convida, talment com si fossin hereus
d’aquells que participaren en els fets, més per força que de bon grat, soldats
de l’Imperi destinats a terres llunyanes, díscoles i sempre insurgents.
Segurament per aquells soldats fou una execució més, de nou algú s’havia erigit
en cabdill per alliberar aquell poble que mai no podien dominar del tot, perquè
mai el seu desig de llibertat era abandonat. Però aquell a qui portaven a la
creu, aquell a qui havien vexat al pati del pretori, aquell a qui el governador
havia condemnat per tal d’apaivagar els ànims i que les coses no anessin a
pitjor, no era un cabdill més com tants d’altres havien passat o fins i tot
havien mort per la causa. Era el Fill de Déu fet home com nosaltres, per
compartir la mort com nosaltres, però sobretot per alliberar-nos-hi, per
donar-nos la vida vertadera i eterna. Poc en sabien de tot això aquelles
legions de Roma la preocupació fonamental de les quals era segurament poder
obtenir un destí millor, més a prop de Roma i en terres més civilitzades i tranquil·les.
Avui els recordem i és curiosa aquesta tradició que tan arrelada està a la nostra
terra de que un escamot d’armats obri les nostres processons com escoltant de
nou a Jesús, ara pels nostres carrers i places, cap al suplici de la creu i
alhora convidant al silenci respectuós i expectant als qui contemplen les
nostres processons, espectadors cada cop més allunyats de la fe.
La processó del Divendres Sant ens mostra abans que res la
imatge de Jesús angoixat a l’hort de Getsemaní. Jesús es retirava sovint a
pregar en solitud, ens ho relaten els evangelis, però aquest cop es tracta d’una
pregària molt especial, l’angoixa ens mostra la tensió suprema del moment, tal
és l’angoixa que segons el relat de sant Lluc un àngel s’apresta a confortar a
Jesús mentre del seu front brollaven
gotes de sang, la seva suor es va fer com gotes espesses de sang que queien a
terra, ens diu el relat de sant Lluc. Era una pregària solitària, com tants
d’altres cops perquè els seus deixebles més estimats, sempre Pere, Jaume i Joan
presents en tants moments importants de la vida pública de Jesús, a tir de pedra
estant no poden aguantar-se els ulls i cauen adormits. Per tres cops Jesús els
convida a vetllar i a pregar, però ells no poden més de redits com estan i
aliens a la transcendència del moment els cauen les parpelles i deixen al
mestre sol amb el Pare. En aquesta pregària a Getsemaní Jesús agafa forces, no
pot evitar el temor davant del que intueix que se li acosta, però de la
pregària agafa forces suficients per poder acomplir la voluntat del Pare.
Aquesta no és que el just sofreixi sinó que comparteixi la nostra mort per
vèncer-la de manera definitiva.
L’agonia de Jesús a Getsemaní és l’agonia de tantes persones
al món. No per llegir-ho als diaris o per escoltar-ho tant sovint hem de
permetre que els nostres cors s’endureixin davant de tanta angoixa com hi ha al
nostre voltant. Aquells qui veuen com s’acosta el desnonament del seu habitatge
i es quedaran sense sostre i al carrer; els qui veuen com s’apropa un expedient
de regulació i poden quedar sense feina; els qui els hi ha estat diagnosticada
una greu malaltia i veuen per endavant una dura lluita i unes minses
possibilitats de guanyar-la; la dona maltractada un cop i un altre i que encara
dubte si és millor denunciar-ho o seguir esperant el que no te sentit esperar;
els qui valoren si s’ho juguen tot a una carta i empenyorant tot el que tenen
emprenen un incert viatge amb pastera cap a un món que creuen millor sense
saber que es trobaran amb un mur, un centre d’internament o directament amb la
mort; les víctimes d’abusos per part d’aquells qui més que ningú estem obligats
a predicar amb fets i no a dir paraules buides i que durant anys i panys es
turmenten en uns records dolorosos que han marcat la seva vida per sempre; els
qui són a la presó esperant una sentència o complint-la i les seves famílies que els troben a faltar. Jesús a
Getsemaní comparteix tota aquesta angoixa, sap que serà detingut, jutjat,
escarnit, vexat i abandonat per tots i tot injustament perquè no ha vingut a
destruir reialmes sinó a portar la bona nova, la vertadera llibertat.
La contemplació de Jesús a Getsemaní, quan ens passa per
davant dels ulls el “Misteri de l’Hort”,
ens ha de fer pensar en tanta angoixa com hi ha al món, ben a prop nostre,
potser a la porta del costat de casa nostra. Aquesta angoixa de Jesús, que és
l’angoixa de tants, no ens pot deixar indiferents, ens ha d’obrir els ulls i
empeny’ens a la solidaritat, a la comprensió al desig de justícia. L’angoixa
ens toca a tots en un moment o altre de la nostra vida i Jesús vingué, es feu
home, per compartir-la amb nosaltres; però no tant sols per això sinó també
perquè ens hi fixem, perquè hi parem atenció i també nosaltres ens hi
solidaritzem.
La següent escena que se’ns presenta és la imatge d’un Jesús
vexat i castigat amb aspres assots. De nou Jesús està sol, ben sol, tots els
qui eren considerats els seus l’han abandonat, fins i tot un l’ha negat tres
cops i un altre l’ha traït. Tota l’angoixa que ha patit a Getsemaní es veu ara
confirmada, la passió ha començat, ja no hi ha qui ho aturi. Un dels seus l’ha
lliurat i els grans sacerdots cerquen com acabar amb ell, això si respectant la
legalitat vigent i si pot ser sense embrutar-se les mans de sang, carregant el
pes de la condemna al governador romà. La imatge dels misteri de “els Fadrins” ens mostra una imatge ben
crua, la violència ja no s’insinua sinó que s’ha desfermat; Jesús ha estat
despullat dels seus vestits, està ara a la mercè de la fúria dels soldats que
s’hi acarnissen amb assots i insults. Us hi feu fixat que les úniques imatges
d’homes, a part de Jesús, que apareixen en els misteris de la Setmana Santa de
Montblanc són aquestes? No hi ha el cirineu ni Josep d’Arimatea, sols hi ha
aquets botxins encarregats d’afeblir el seu cos i la seva moral per tal de que
arribi a la creu vertaderament anorreat.
Com Jesús molta gent i en molts llocs també avui reben cops,
insults i ultratges; també avui la violència s’utilitza per afeblir els
esperits lliures i imposar determinats objectius. També avui la discrepància és
sovint mal vista i qui la pràctica és reprimit amb durs assots. Tant si val si
la raó és demanar el pa que ens pertoca a tots i cadascun dels homes i dones
que poblem la terra, com si és demanar determinats drets o reclamar determinats
deures. Assots físics i assots virtuals; perquè el món de la comunicació s’ha
desenvolupat d’una manera important; el que passa a un cap de la terra pot ser
vist a l’instant a l’altre cantó. Però també molt sovint això no ens dona temps
a reflexionar, a aturar-nos a pensar si allò que estem veient és realment cert
o si es tracta tant sols d’un muntatge, d’una fake news; però el mal, l’escarni i l’assot ja ha estat donat i
sempre ens quedarà a la ment la idea de que alguna cosa hi deuria haver i ja no
ens interessa massa com acabarà la història i si algú és absolt ocuparà unes
minses línies en algun diari, si pot ser a pàgines secundaries on ningú hi
prestarà massa atenció. Abans d’haver estat condemnat, estant tant sols
detingut al pretori Jesús ja és castigat cruelment i això continua passant als
nostres dies; càstigs físics, econòmics, mediàtics; la nostra societat, i per
tant també nosaltres mateixos en part, no ens cansem de castigar. Jesús ens ho
mostra, com si ens digues, quan contemplem aquest pas, que tal volta ens pot
succeir a nosaltres, que nosaltres mateixos podem ser els assotats o tal volta
els botxins, i no se que és pitjor. Quan passa als nostres ulls aquesta escena
compadim-nos de Jesús però compadim-nos també de tants càstigs injustos com hi
ha al món, lluny de casa nostra i a casa nostra mateix. Jesús es fa solidari de
tots ells per mostrar-nos a nosaltres aquesta realitat i cridar l’atenció de la
nostra consciència. A la creu Jesús demanarà al Pare el perdó dels seus
botxins, perquè de fet quan fem mal no sabem el que fem; no som capaços de
valorar que el nostre comportament, els nostres actes, les nostres paraules i
també el nostre pensament, poden fer mal. La imatge del cos de Jesús nu,
flagel·lat, escarnit, immobilitzat en estar lligat a una columna a mercè dels
seus botxins, ens mostra aquesta realitat del nostre món i ens crida a
solidaritzar-nos-hi a posar-hi fi.
De nou en el pas de “El
Natzaret” Jesús apareix sol, amb la creu al coll empren el camí del
calvari, ens diuen els versets tradicionals del Viacrucis que són els nostres
pecats els que fan tant pesada la creu de Jesús. La pietat popular expressa
així la idea de que continuem carregant creus a les espatlles dels altres, ho
fem amb bastanta lleugeresa i molta naturalitat i ens costa massa ajudar al qui
la porta a coll i ens hi apartem no fos cas que això de la desgràcia fos
encomanadís. Trobem gent amb la seva creu al coll a cada cantonada, per exemple
a les grans ciutats; és la creu de la pobresa, de la marginació, del rebuig, de
la desesperació. Com Jesús van tot sols camí del calvari, molta gent va tota
sola per la vida, una vida que sovint no és vida, de tant amarga com resulta.
A la fi un gest de solidaritat, “La Verònica”. Escriu el vostre President, tot parlant de la
restauració aquest any d’aquest pas, que els rostres de Jesús i de la Verònica
transmeten força, que els seus sentiments es poden veure i corprenen als qui
les observa. La Verònica compassiva eixugà aquell front sagrat, com ens diu la
lletra popular del Viacrucis; les dones surten al pas de Jesús, d’aquest Jesús
abandonat, afeblit, escarnit i esgotat, sols elles no tenen por. És el nostre
deure com a cristians, com a creients i també el nostre deure com a homes i
dones sortir al pas dels qui pateixen, dels de qui ningú se n’ocupa. Són moltes
les organitzacions que ajuden als qui ho necessiten, també a aquells que sovint
no ho demanen per vergonya; organitzacions eclesials i tantes d’altres de
civils. La solidaritat, la compassió, la misericòrdia ben entesa no ha
desaparegut del món, ni tampoc de l’Església. Però habitualment fan més soroll
els assots i les burles que aquesta humil dona que surt al pas de Jesús per
eixugar-li la suor, la pols i la sang del seu rostre. Contemplant aquest misteri, que aquest any
recobra la força de les mirades entre Jesús i la Verònica compassiva, la nostra
solidaritat s’ha de veure remoguda, si aquesta dona va reunir el valor
suficient per saltar-se el cordó de seguretat que acompanyava a Jesús i
apropar-se-li, també nosaltres ho podem fer. Ens ho ha dit Jesús com podem
eixugar els rostres dels nostres germans carregats amb les creus de la
injustícia; donat de menjar al qui té fam, de beure al qui té set; vestint al
qui no té ni per vestir; visitant a la presó al qui hi és pres. Aquests són els
llençols que podem acostar ara, aquí i avui a Jesús perquè Ell està en
l’afamat, l’assedegat, el despullat o el pres.
Arribem al centre de la processó, el Sant Crist de la Congregació de la Puríssima Sang; que ha estat
acompanyat fins al Pla de Santa Barbarà en Viacrucis, que ha presidit les Set
Paraules i ha estat vetllat pels armats a la bella església de Sant Miquel. El
Sant Crist a casa nostra no es portat sobre un gran pas, sinó dret a pes de
braços, quasi arran de terra, és una manera de fer-lo ben proper. Aquest instrument
de torturà és a través del qual Jesús revela la faç de Déu al món, com escriu
el vostre Plebà, Mossèn Simó, al programa d’aquest any. La creu és el nucli
central del misteri de la redempció i forma un únic i màxim símbol amb el
sepulcre i la llum exultant de la resurrecció. Ens diu l’Apòstol, sant Pau, que
Jesucrist es feu obedient fins a la mort i una mort de creu; el que era símbol
d’una mort ignominiosa ha esdevingut símbol de salvació perquè la creu
prefigura la resurrecció i no hi ha resurrecció sense creu. Contemplar-la,
adorar-la en la bellíssima celebració litúrgica del Divendres Sant, és recordar
que aquell dia Jesús mateix fou la víctima, el sacrifici ofert d’una vegada per
sempre, com ens diu la Carta als Cristians Hebreus. Es bo que el Divendres Sant
centrem la nostra mirada en la creu, d’una manera especial; però tinguem sempre
present que pel creient la creu en sí mateixa no té sentit sinó és com a
instrument de redempció. Jesús volgué compartir la mort amb tots nosaltres
certament; però si vingué a compartir-la fou per guanyar-li la partida, perquè
d’ella brollés la font de la vida.
Són moltes les persones que cada dia són crucificades,
algunes per morir-hi i d’altres per perllongar de manera quasi indefinida el
seus sofriments. Nosaltres mateixos patim les nostres creus, fins i tot ho diem
com a expressió popular, però també clavem als altres de manera intencionada o
de manera involuntària, en la creu de la incomprensió, del rebuig o de la
intemperància. Hem de fer un esforç tots plegats per no ser mai causa de que
d’altres siguin clavats a la creu; evitar clavar furients martellades amb les
nostres paraules, amb els nostres gestos, amb els nostres oblits. Hi ha masses creus pel món, creus que no hi
haurien de ser, creus que si ens hi escarrasséssim una mica desapareixerien.
Contemplar Jesús clavat en creu ens ha d’apropar a tant de sofriment, perquè
els qui pateixen angoixa davant tantes dificultats com els porta la vida, els
qui carreguem amb la creu, al final acaben crucificats i fins i tot la mort els
pot ser un alliberament.
Mort Jesús és davallat de la creu i el rep la seva mare en
els seus braços. “la Pietat” ens
mostra per primer i únic cop a la Mare de Jesús, a la Mare de Déu; és la imatge
d’un dels dolors més grans que hi pot haver al món, la pèrdua d’un fill; perquè
si tota mort és motiu de dolor, quan aquesta va contra les lleis de la natura
provoca un dolor encara més fort. Maria ha anat seguint, ja des l’anunciació,
el que seria la vida de Jesús; segur que moltes vegades li ha costat o no ha
aconseguit d’entendre de que anava tot plegat, però sempre ha confiat en Ell i
en la voluntat de Déu. Ara amb el seu
fill mort en braços arriba al moment culminant del seu dolor. Fixem-nos que
l’evangelista Joan situa a Maria al peu de la creu amb el deixeble estimat,
però ja cap altre relat ens en parla d’ella, llevat dels Fets dels Apòstols que
la situen vivint amb la primitiva comunitat de Jerusalem. Com és que Jesús no
es va aparèixer un cop ressuscitat a Maria, la seva mare? Com és que Maria no
està entre les dones que van al sepulcre el primer dia de la setmana per ungir
el cos de Jesús? Com és que Jesús no diu a les dones o als deixebles que
comuniquin a la seva mare que ha ressuscitat? No cal, no fa cap falta, Maria
sap des del primer dia que el seu fill ressuscitarà, que ha vingut a fer la
voluntat del Pare, com ella mateixa va fer, per això no cal dir-se res més,
mare i fill estan en comunió. Això no treu l’immens dolor de Maria com a mare,
deuria pensar en tenir el cos del seu fill a la falda si calia tot allò, si no
hagués pogut portar a terme la seva missió sense fer-la patir tant i patint
fins a l’extrem Ell mateix.
També Maria es fa solidaria del dolor de tantes mares que
veuen com els seus fills moren de fam sense poder-los donar res; que veuen com
la malaltia se’ls endú sense poder fer-hi res, que han d’anar a visitar als
seus fills o filles a la presó i no poden reunir-los a casa, que
veuen caure els seus fills a la droga o a qualsevol altre dependència sense
poder fer-hi res, que pateixen com un dia el seu fill o la seva filla surten de
casa i no tornen mai més víctimes d’un accident, que veuen com les aigües del
mar els ofeguen quan cercant una vida millor es llencen famílies senceres a
l’aventura sobre una insegura pastera. Totes elles són Maria i Maria és totes
elles. Això és el que contemplem en veure la imatge de la pietat i en
contemplar-ho ens ha de moure a nosaltres a la pietat.
A la fi arriba “el Sant
Sepulcre” que és final i inici, final perquè a la fi Jesús reposa, ja no li
poden fer res més, no el poden ja ni torturar, ni insultar, ni crucificar; però
el sepulcre és sobretot el començament de tot, d’una manera diferent de viure,
de la vertadera vida. Ens ho havia dit Jesús en l’Evangeli, si el gra de blat
quan cau a terra no mort queda sol, però si mort dona molt de fruit. De què
hauria servit un Messies triomfant, que arribés en gloria i majestat a la terra
acompanyat de legions d’àngels per proclamar i imposar el seu Regne. Li hauríem
dit durant generacions, “tu rai que com que ets Déu no saps pas que és ser home”.
Jesús, fent-se un home com nosaltres, patint, sofrint, menjant i bevent, rient
també; ens ha mostrat el camí. No tot acaba al sepulcre però el sepulcre és el
símbol màxim de que Jesús compartí la nostra mort i ens convida a compartir la
seva resurrecció.
Estimats montblanquins i montblanquines visqueu amb
intensitat aquets dies, un seguit d’actes culturals i musicals us hi ajuden,
motiven i acompanyen. És bo de mantenir les tradicions i tampoc no és fàcil,
cal treballar i esmerçar-hi hores i esforços. Però no us quedeu en la simple
tradició, aneu a les arrels; no es tracta tant sols de preservar unes
manifestacions seculars de pietat popular ara transformades en sentiment de
poble. Cada imatge que ens passa pel davant dels ulls ens mostra que hi hagué
una vegada un home, que era el Fill de Déu, que fou enviat per compartir els
nostres sofriments i ajudar-nos a vèncer-los. Cada pas d’aquesta processó ens
mostra alhora els patiments de tantes persones ara, aquí al nostre costat; tot
plegat no ens pot deixar indiferents; d’una manera o altre hem de moure’ns per
aportar-hi quelcom; en la mesura de les nostres forces i possibilitats; com
aquella Verònica compassiva que amb un tros de roba eixugà la cara de Crist i
li dona, enmig de tant d’odi, una mica d’amor.
Torna la Setmana Santa, una altre vegada com tantes n’hem
viscut; però en les nostres vides cada una, com en tots els altres
esdeveniments de la nostra existència, és única. Mirem de viure-la amb
intensitat, conscientment i sobretot amb esperança. Tenim una expressió ben
col·loquial que és “fer Pasqua abans de Rams”, perquè no hi ha Pasqua sense
Divendres Sant, però el Divendres, la passió i mort de Jesús, no són l’objectiu
per si mateixos, són un mitjà, privilegiat certament, però tant sols un mitjà;
són un pas, molt important, però tant sols un pas. El vertader centre és la
resurrecció i aquesta significa que per a nosaltres hi ha quelcom més que
misèries, patiments i sofriments. Intentem també de ser un anunci d’aquesta
esperança, mirant de portar quelcom del Regne de Déu ara i aquí, sobretot als
més ho necessiten, als qui més els cal l’esperança.
No són pas temps fàcils els nostres, potser totes les
generacions han dit el mateix, hi ha moltes dificultats, manca diàleg i la
voluntat d’arribar a punts comuns d’enteniment creant marcs o tots puguem
conviure. Si ens tanquem en l’autodefensa cercant de mantenir únicament i
exclusivament els nostres punts de vista no farem gran cosa per millorar el
nostre món, la nostra societat; tot aquest patiment que ens passa pel davant
dels ulls aquests dies no servirà per a res. Per posar esperança ens cal
afanyar-nos-hi, posar-hi els cinc sentits. Si ens quedem indiferents davant de
tot quin sentit té la passió i la mort de Crist? Si la seva resurrecció no és
llavor d’esperança quin sentit com a creients podem aportar a la nostra
societat?
La passió de Crist, la passió del món passa aquests dies
davant dels nostres ulls; no ho contemplem com un simple espectacle ni com
quelcom fugisser; sinó com quelcom amb el que ens hi hem de solidaritzar.
Que el Senyor ens concedeixi de viure intensament aquests dies
sants, però ajudem-hi també nosaltres intentant de viure’ls amb intensitat i
amb fe.
Moltes gràcies,