Dijous Sant
Missa de la Cena del Senyor
18 d’abril de 2019
Ex 12,1-8.11-14; Salm 115,12-13.15-16.17-18; 1C
11,23-26; Jo 13,1-15
«Enteneu això que us acabo de fer?». Les lectures
d’aquesta celebració de la Cena del Senyor ens parlen de la institució de la
Pasqua, és a dir del pas del Senyor, en primer lloc com a memorial de
l’alliberament del poble de Déu de l’esclavatge d’Egipte. Ens parlen també de
la institució de l’Eucaristia per Jesús, en el relat de l’apòstol sant Pau, el
més antic dels existents. En definitiva ens parlen de l’aliança de Déu amb els
homes, de la voluntat de Déu de trobar-se amb els homes.
Al darrer sopar Jesús institueix una nova aliança,
una aliança definitiva segellada pel seu cos i la seva sang i aquest memorial
és el que ens demana que celebrem fins que Ell torni. L’hora de Crist s’acosta,
ja és a les portes, Ell ho sap i arribada aquesta hora llega als seus, a tots
nosaltres, el seu memorial. Fer memòria de Crist no es limita a celebrar una
cerimònia ritual, potser a semblança de la Pasqua que Ell mateix havia celebrat
tants cops amb els seus i aquell dia celebrà per darrera vegada, a les portes
de la passió. Jesús es lliura Ell mateix com a víctima i ens deixa el seu
exemple tot mostrant-nos fins a quin punt ens estima, fins a l’extrem. Ens
estima fins al punt de donar la seva vida, fins al punt de fer-se servidor
nostre.
El final de la vida terrena de Jesús s’acosta, el
darrer sopar és un moment d’intimitat amb els seus, poques hores després perdrà
aquesta seva intimitat essent detingut, humiliat, vexat i exposat a les burles
de tothom qui vulgui acarnissar-se amb un home indefens. Però ara és un moment
solemne, d’enllaç entre l’antiga i la nova aliança. Jesús sap que ha arribat la
seva hora, la seva Pasqua, és l’hora de tornar cap a Déu, Ell que ha vingut de
Déu, que és Déu. És el moment del pas de Jesús cap al Pare que completa la Pasqua
antiga. En aquesta hora solemne, la litúrgia ens destaca una idea i aquesta és
la del servei perquè sense servei no hi ha Pasqua.
Participar del memorial del Senyor, menjar el pa i
beure el vi, el seu cos i la seva sang, asseure’s a taula amb Ell és participar
de la seva mort, participar d’aquest amor portat fins a l’extrem. L’amor que
ens transmet Jesús va més enllà de la
filantropia, és caritat, perquè on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. L’amor
del cristià brolla de l’Eucaristia, font i cimal de la nostra fe.
Jesús institueix el seu memorial, en el darrer
sopar amb els seus, amb la traïció d’un a les portes, amb la negació d’un altre
anunciada i l’abandó de tots profetitzat. A les portes de tot plegat Jesús
institueix l’Eucaristia i tot seguit s’ajup, s’aclofa fins a terra, per rentar
els peus als seus. Dos gestos forts a través dels quals Jesús ens vol mostrar
que la caritat és un do gratuït atorgat per Déu i que ens l’ha donat per
compartir-lo també gratuïtament amb els germans. Participar de la seva taula no
s’ha de limitar a acostar—nos a rebre el seu cos i la seva sang, ha de
transformar-nos, fer nostres cadascuna de les seves paraules i dels seus
gestos. Donar de menjar al afamat i de beure a l’assedegat, acollir als
forasters, assistir als malalts, visitar als empresonats, consolar als
afligits, perdonar les ofenses, suportant amb paciència les que ens facin. Són
coses que hem escoltat mil vegades i que en participar en cada Eucaristia ens
han de ressonar al nostre interior com una crida permanent a la conversió. Si
compartir la taula amb Crist no mou els nostres cors, no serveix de res, és com
si no la compartíssim realment, gestos buits per apaivagar les nostres
consciències.
A les portes de la passió Crist s’ofereix a sí
mateix com l’anyell pasqual definitiu,
aquell ofert d’una vegada per sempre. Es dona en cos i sang, es fa el nostre
servidor i ens crida a la conversió del cor. Déu sempre cerca a l’home,
alliberant-lo de l’esclavatge a l’Egipte, lliurant-se Ell mateix en la persona
del seu Fill unigènit, deixant-nos el seu memorial, servint-nos, estimant-nos
fins a l’extrem.
Ell ens convida a rebre el seu cos i la seva sang
amb amor i ens convida, també, a estimar-lo i servir-lo en els germans, seguint
el seu exemple i fent-ne així memòria. Ara ens toca a nosaltres anar cap a Ell
recordant-lo i reconeixent-lo en els germans.
Demanem al Senyor que obtinguem d’un sagrament tant
gran la plenitud de la caritat i de la vida, d’Ell que ens ha salvat i ens ha
alliberat. Si potser ara no entenem això que fa Jesús; ho entendrem
després.