Commemoració dels difunts de la
família cistercenca morts d’un any ençà
Santa Maria de Valldonzella i Santa Maria de Solius
Dimecres 18 de setembre de 2019
Rm
8,31b-35.37-30; Salm 121 i Mt 11,25-30
Recordem avui en aquesta
Eucaristia els nostres germans, monges i monjos cistercencs, morts al llarg del
darrer any. Avui la nostra societat amaga en certa manera la mort, la considera
com una excepció que passa tant sols a alguns, com si fos una mena de càstig. Al
cap i a la fi el que realment succeeix és que la mort fa por i per tant la
reacció, com davant la malaltia en certa manera, és amagar-la, no parlar-ne. La
mort però és tant present en la nostra vida com el mateix naixement, quan
naixem sabem ben cert que morirem.
Per als creients però no hauria de ser
aquesta concepció actual la que ens dominés. Per la fe estem certs de que el
Fill de Déu havent-se fet home igual a nosaltres, llevat del pecat, va morir i
morint vencé la mort amb la força de la resurrecció donant-nos com a do vertader
de Déu la vida eterna, la vida vertadera, la vida prop de Déu i sense fi. Si
això tot creient ho hauria de tenir sempre ben clar, nosaltres monjos i monges
ho hauríem de tenir present d’una manera especial i concreta.
La mateixa Regla de sant Benet ens en parla i ens mostra com la meta és
arribar a la vida eterna, que tota la nostra existència terrenal no és sinó un
camí a recórrer cap a aquest objectiu arribar a contemplar la claror de la seva
mirada, la del Senyor i ens convida a tenir
cada dia la mort present davant els ulls (RB 4,47). Malgrat això certament la mort també a nosaltres ens fa basarda, d’una
banda el sofriment que pot portar-hi, és lògic, i de l’altra l’absència, la
mort, de tots aquells que ens han precedit en la vida monàstica i que ara
demanem que gaudeixin de la joia eterna, també pels nostres familiars i amics
que han compartit en un moment o altre algun tram de la nostra vida. Per això
té sentit pregar pels nostres difunts, estar en comunió amb ells, amb aquella
església eterna, celestial si volem anomenar-la així, on ja no hi haurà
defectes ni febleses.
Ens ho diu avui l’apòstol sant Pau a la carta als
cristians de Roma, hem de vèncer tot allò que malda per allunyar-nos de Crist:
la por, les persecucions, la fam o la nuesa, els perills o la mort sagnant. Per
vèncer-ho, per aconseguir tirar endavant ens cal ajut, l’ajut d’aquell que ens
estima, d’aquell qui va morir, més encara, que va ressuscitar i que ara està a
la dreta del Pare intercedint per nosaltres. El Pare ho va posar tot a les
seves mans, en les mans d’aquell qui el coneix veritablement. Cansats i
afeixugats cerquem en Ell el vertader repòs, aquell repòs que tant desitgem, en
Ell qui és benèvol i humil de cor, el seu jou suau i la seva càrrega lleugera
(Cf. Mt . 11,25-30).
Ens ho diu l’Evangeli de
Mateu. La mort no és pas el final sinó el començament de la vida vertadera;
potser ens hauríem de preguntar sovint, si vertaderament ens ho creiem això, si
n’estem certs. Perquè potser hi passem massa de puntetes, com si no volguéssim
o ens fes por pensar-hi. El mateix Jesús en el quart Evangeli ens diu: «Tot
aquell qui viu i creu en mi, no morirà mai més. ¿Ho
creus, això?» (Jn
11,26).
Creiem-ho, tot recordant avui especialment als nostres difunts del
darrer any, especialment als nostres fra Ricard i P. Alexandre; ells hi creien
i ara li demanem al Senyor que aquesta seva esperança s’hagi acomplert i a
nosaltres ens la concedeixi quan sigui l’hora.