Dissabte setmana XXIV durant l'any
Monestir de Sant Benet de Montserrat
19 de setembre de 2020
1C 15,35-37.42-49; Salm 55,10.11-14
i Lc 8,4-15
Sembla
que aquest sembrador del que ens parla l’Evangeli és ben maldestre, en lloc de
preparar un camp, adobant-lo, llaurant-lo i fent uns solcs adequats per rebre
cada llavor, la va llançant per aquí i per allà sense importar-li gens si cau
arran del camí, a la roca, enmig dels cards o en terra bona; com si el futur de
la llavor no li importés res i tant sols tingués interès en complir la tasca de
sembrar independentment del que se’n faci de la llavor.
Segurament
volem ser massa entesos, com ens diria l’Apòstol, i ens trobem que els
paràmetres de Déu no són pas els nostres. Perquè la llavor en aquest cas és ben
particular, no és qualsevol llavor, és la Paraula de Déu i el sembrador no és
un sembrador qualsevol, sinó el Fill de Déu fet home per a la nostra redempció.
Ell no ha vingut pas a cuidar d’un jardí o d’un hort ben protegit amb una tanca
de la devastació dels animals feréstecs, un camp lliure de males herbes; no
pas. Ha vingut a sembrar la llavor de la Paraula aquí i allà, perquè tota la
humanitat és la cridada a la salvació i al món hi ha ben bé de tot, terra bona
i terra eixuta, males herbes i autèntics herbassars de cards. Crist mateix, a
primer cop d’ull, sembla que fou ofegat per les males herbes de l’odi i un mal
entès pragmatisme, en la solitud de la creu. Però sabem per la fe que en
veritat no fou pas així, sinó que del fracàs del calvari neix l’esperança de la
resurrecció.
El
difícil no és sentir la Paraula, sinó escoltar-la, acollir-la, que un cop ens
ha estat sembrada, un cop l’hem escoltat siguem capaços d’acollir-la perquè
bona part del futur de la llavor de la Paraula està en les nostres mans, en com
l’acollim, en com la fem créixer, en com la protegim, en fer-nos-la nostra, en
posar-la al nostre cor. Nosaltres monjos i monges som cridats a ser oients
privilegiats de la Paraula; a assaborir-la i a estimar-la, per tal de ser
capaços de portar-la al dia a dia de la nostra vida; a ser així llavor
d’esperança en un món avui més que mai sacsejat per la incertesa, quan no per
l’angoixa.
Els
perills que amenacen el creixement de la Paraula no són pas menors, són molts, múltiples
i diversos: el diable sempre treballa per endur-se la llavor sembrada en el
nostre cor per Déu, per evitar que creixi en el cor de la humanitat. Així la
joia limitada a un instant pot no tenir cap futur si no hi ha espai per la
perseverança; les preocupacions d’aquest món, les temptacions de riqueses,
plaers i fama poden acabar per ofegar la llavor de tant regar-la amb la nostra
massa mundana humanitat.
La
llavor per donar fruit ha de morir, no neix la planta sense haver mort primer
la llavor; com el Fill de l’home va morir per donar-nos la vida vertadera; per
a convertir els nostres pobres cossos fets de pols en cossos semblants a l’home
que és del cel. L’evangelista conclou que sofrint amb constància arribem a
donar fruit; o com ens diu sant Benet participem dels sofriments del Crist amb
la paciència per tal de poder compartir també el seu Regne (RB, Pròleg 50).
Hi ha un capítol de la Regla, el 72, que
ens ve a dir el mateix que l’Evangeli d’avui amb altres paraules. Sant Benet
l’anomena el del bon zel. Hi ha un zel dolent que mata la Paraula, que allunya
de Déu i que duu a l’infern; però hi ha un bon zel que allunya dels vicis,
porta a Déu i és capaç de vèncer tota la maldat de les males herbes, les roques
i els cards que ens assetgen cada dia, en les petites i en les grans coses.
Aquest zel que ens ha de fer honorar-nos els uns als altres, suportar-nos amb
una gran paciència les febleses, no
cercar allò que ens sembli útil a nosaltres sinó el que ho sigui per als altres i que inclou estimar en el vostre
cas a l’abadessa amb un afecte sincer i humil, com diria sant Benet no pas
perquè ella s’ho hagi pres sinó per honor i amor del Crist.
L’objectiu
de tot plegat, l’objectiu de la nostra de vida de cristians, de monjos i de
monges no és altra que esdevenir cossos espirituals, fent servir l’expressió de
l’Apòstol; l’horitzó de la nostra vida és la Vida, amb majúscules, la vida
eterna. Aquella que transforma un cos corruptible, per ressuscitar
incorruptible; un cos sense honor per ressuscitar gloriós;
feble per ressuscitar ple de força; un cos terrenal per ressuscitar un cos
espiritual (Cf. 1Co 15, 42-44).
Vers ella sols ens hi pot portar la Paraula sembrada per
aquest sembrador en aparença maldestre, que no acaba d’encertar el lloc més
convenient per sembrar la llavor, però que sap molt bé el que es fa. Aquell al
qui sant Benet ens diu que no hi anteposem res absolutament; el Crist, l’únic
que ens pot portar tots junts a la vida eterna.