Exaltació de la Santa Creu
Festa
14 de setembre de 2020
Nm 21,4b-9; Salm 77,1-2.34-35.36-37.38 i Jo 3,13-17
La
creu és un símbol omnipresent, potser ja no tant en el conjunt de la nostra
societat ara més plural en l’aspecte religiós o simplement no interessada en
aquesta realitat de la mateixa naturalesa humana. Però encara avui no hi deu
haver ningú que no reconegui aquest símbol com quelcom vinculat a la religió si
no és capaç de relacionar-lo directament amb Crist. Però per a nosaltres
creients, la creu no és un símbol, la creu és una realitat viva, viva també
avui. Viva perquè el misteri de la redempció, de la passió, mort i resurrecció
del Senyor és sempre viu i la creu n’és el pas ineludible; viva perquè en el
nostre món hi ha moltes creus repartides no pas a grat dels qui les porten sinó
a caprici dels qui les carreguen als altres.
Quan
mirem la creu, quan girem els ulls vers aquest arbre, que és arbre de vida i no
de mort, amb Crist hi veiem clavats a molts altres crucificats: emigrants que
es juguen la vida per trobar una llar i un plat a taula i són clavats en la
creu de camps de refugiats infectes; lluitadors per la llibertat i pels drets
que són crucificats en una presó, a l’exili quan no directament assassinats;
tanta gent que porta la creu de la lluita diària per mantenir la seva família o
per donar-los una llar evitant ésser desnonats; tantes dones maltractades
clavades a la creu d’una convivència perillosa; tanta gent gran clavats en un
llit sense una veu familiar o una mà amiga que els demostri amor; moltes creus
de dolor. Són les creus de tants calvaris com hi ha al món i que tal volta o no
veiem o han acabat per ser tan habituals que ja no hi prestem atenció.
Per
compartir aquestes creus el Fill de Déu, no volent guardar-se gelosament la
seva divinitat, és feu com un home qualsevol i acceptà fins i tot la mort, una
mort dura, ignominiosa, una mort de creu. Però aquí no acaba la seva missió.
Sense creu no hi ha resurrecció, però la creu de Jesús no té cap sentit sense
la resurrecció. És aquesta la nostra esperança, una esperança que no ens
allibera de les responsabilitats socials davant les injustícies i els
desgavells, davant de les creus d’aquest món en les que tal volta potser
nosaltres crucifiquem als altres, però que situa l’horitzó molt més enllà del
que aquesta vida nostra d’ara pot suposar.
Crist
fou el qui baixà del cel i en pujà de nou, com escoltà Nicodem de boca de
Jesús, i si ho feu fou perquè no ens perdem cap de nosaltres, perquè tinguem
amb Ell i per Ell vida eterna. Aquesta és la grandesa de la creu que
d’instrument de mort per Crist fou transformada en arbre de la vida. En la creu
rau la nostra esperança fruit de l’amor de Déu que ens ha estimat tant, que ens
ha donat el seu Fill únic com a redemptor i Ell per redimir-nos patí una mort
de creu abans de ser exalçat per damunt de tot altre nom, per la seva
resurrecció que és esperança de la nostra.
Les
nostres creus són ara i aquí signe de desesperació i desolació, passant per la
creu de Crist esdevenen llavor d’esperança. D’allí on vingué la mort, ens ha de
venir la vida, la vida vertadera, plena i perdurable; en la creu hi ha la llavor
de la salvació, la vida i la resurrecció.