diumenge, 13 de setembre de 2020

Diumenge XXIV durant l'any / Cicle A

 

Diumenge XXIV durant l'any / Cicle A

13 de setembre de 2020

Sir 27,30-28,7; Salm 102,1-2.3-4.9-10.11-12; Rm 14,7-9 i Mt 18,21-35

 «Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors»; hem repetit aquesta frase no set vegades sinó setanta vegades set, milers de vegades. És una de les peticions del Parenostre, de l’oració que Jesús deixà als seus deixebles, però potser prestem poca o cap atenció al  que significa, al que ens compromet o tal volta sols ens fixem en demanar el perdó per a nosaltres i oblidem que això va unit a perdonar també nosaltres.

La nostra societat s’omple de frases com «ni oblit, ni perdó», «perdonar sí, però oblidar mai», fins i tot la frase feta que diu «això no té perdó de Déu» i tantes altres similars que, diguem-ho clar, res tenen a veure amb el que Jesús ens va ensenyar. Ens ho ha dit directament el llibre del Siràcida, és odiós irritar-se i guardar rancúnia i el venjatiu toparà amb la venjança del Senyor. No perquè Déu sigui pas venjatiu, sinó perquè nosaltres ens empresonem en la rancúnia.

L’Evangeli d’avui és ben clar, aclaparadorament clar. En el relat Déu és el rei, nosaltres el ministre corrupte que ha malgastat el que tenia i el que no tenia i el nostre germà és l’altra col·lega que ens deu una mínima part del que ens acaba de ser perdonat. Déu és el rei compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor del que ens parla el salmista, amb un amor immens, que llença les nostres culpes lluny de nosaltres. I nosaltres som el qui ens entestem a anar-les a buscar de nou i recollir-les, som el qui agafa i escanya al pobre, qui acolla a l’innocent per acabar tancant-lo a la presó pensant que hem triomfat quan de fet ens hem enfonsat en l’absoluta derrota, en el pou sense fons del no perdó.

A Déu no l’enganyem pas, com a aquest rei del relat que no triga gaire a ser informat de tot el que havia passat i encara menys a agafar a aquell mal home, posar-lo en mans dels botxins i manar de torturar-lo; i no, el rei aleshores no és  cruel, és just, perquè ell seu ministre ha deixat escapar ben conscientment l’oportunitat de convertir-se i després d’haver estat objecte de la misericòrdia del seu Senyor ha estat incapaç d’aprendre la lliçó, ben pràctica d’altra banda, i acaba per ser el més injust dels homes per un grapat de diners.

El perdó és necessari per a viure, per a sobreviure, en una doble direcció ja que ens cal ser perdonats, però també ens cal perdonar. La rancúnia, tal voltes l’odi no porten enlloc més que a augmentar la distància amb el Senyor i quan ens allunyem d’Ell ens allunyem del seu favor per voluntat nostra.

Recordar-nos dels manaments, pensar en la mort, recordar la fi que ens espera; tot plegat ens porta cap a Crist, ens porta a abandonar la rancúnia, a no tenir en compte l’ofensa rebuda. Ens porta a deixar la nostra vida en mans del Senyor, a viure i a morir per al Senyor, aquell qui és sobirà de vius i de morts, com ens diu l’Apòstol.

Perdonar les culpes dels altres per a que ens perdonin les nostres; perdonar als qui ens ofenen perquè les nostres ofenses ens siguin perdonades, aquesta és la clau. Hi ha un marc concret per a això, és un dels sagraments més sovint oblidats, aquell al que substituïm per la frase «jo em confesso directament amb Déu», «no em calen intermediaris», «no tinc necessitat d’explicar a ningú més que a Déu les meves coses» o «Ell ja les sap, ja sap com soc, no cal ni que li digui».  Déu sap com som, sap que és el que ens cal però nosaltres hi tant que ho necessitem de reconèixer-nos pecadors per obtenir el perdó, saber-nos en falta i fer propòsit d’esmena, manifestar la voluntat de convertir el nostre cor a imatge de la bondat del Senyor, d’aquell qui ens perdona, d’aquell qui és font de perdó.

Aquell mal ministre, que amb les seves corrupteles, malauradament un fet ben viu avui en tants nivells de la vida política i econòmica, acabà per arrastrar a la desgràcia a tota la seva família. De fet no s’havia penedit, s’havia llençat als peus del rei, havia fet teatre, tot un espectacle que fins i tot arribà a convèncer per uns instants al rei; però el seu cor restava de pedra i poc va trigar a demostrar-ho.

La nostra societat, les nostres famílies, les nostres comunitats són diverses, plurals; sovint hi ha lloc per al desacord i massa sovint aquest pot acabar en l’ofensa. Davant d’aquesta realitat, tant habitual, tant humana, que tant sovint acaba amb presons, exilis, separacions i venjances del tot injustes; ens cal perdonar i ser perdonats, ens cal el perdó i no set vegades, sinó setanta vegades set, infinitament.

La clau rau en estimar a Déu i als altres, en recordar sovint aquest manament que per Jesús els resumeix a tots; perquè l’amor tot ho perdona.

Els monjos en la darrera oració del dia, tot acabant Completes, invoquem l’omnipotència i la misericòrdia de Déu. Sols Déu és omnipotent i del tot misericordiós; nosaltres perdonant participem de la seva misericòrdia i rebent el seu perdó de la seva omnipotència.

En paraules de sant Agustí: «quan diem: Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem als nostres deutors, ens obliguem a pensar tant en el que demanem com en el que ens cal fer, no fos cas que siguem indignes d’aconseguir allò que demanem.» (Carta a Proba, 11).

 

Cap comentari:

Publica un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.