Santa Maria de Valldonzella
Professió Solemne de la Germana Digna Dosantos López
Dijous 24 de setembre de 2020
Jr 30,8-11a; Salm 125, 1-2ab.2cd-3.4-5.6; He 12,2-7.11-13 i Jn 2,1-11
Seguir a Crist sota el guiatge de l’Evangeli, vet aquí al que ens
comprometem per la nostre professió. L’Evangeli com a guia, l’Escriptura com a
full de ruta perquè com ens diu sant Benet «quina pàgina o quina paraula
d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima de
vida humana?» (RB LXXIII, 3).
Però aquest compromís no és quelcom indeterminat o eteri, és un compromís encarnat, és ben concret perquè la Paraula es va fer carn i fent-se com nosaltres, llevat del pecat, ens mostra el camí cap a la vida eterna. Crist el va recórrer acceptant fins i tot el suplici de la creu i ens demana a nosaltres de recorre’l lluitant contra el pecat, acceptant la correcció, per tal de collir en pau el fruit d’una vida honrada, com ens ha dit la Carta als Cristians Hebreus. No és altra el nostre objectiu que arribar a la vida eterna, a la presència del Senyor. Aquesta és la meta de la vida monàstica, de la vida de tot cristià. El camí que hi porta no és pas fàcil, és estret, com ens ho diu sant Benet, estret i difícil. Com doncs recorre’l? Ens ho ha dit el profeta Jeremies, el Senyor és amb nosaltres per a salvar-nos, per trencar els jous que ens esclavitzen, per treure’ns la por. La por, la basarda, sols ens pot marxar si tenim la mirada fixa en Crist deixant de banda la vergonya, les dificultats, el cansament o qualsevol altra dificultat que ens surti al pas. Confiant en Crist perquè tant sols Ell és qui ens pot aplanar el camí. En paraules del Papa Francesc «Jesús, hem de preguntar-nos, és realment el primer i únic amor, com ens hem proposat quan professem els nostres vots? Només si és així, podem i hem d'estimar en la veritat i la misericòrdia a tota persona que trobem en el nostre camí, perquè haurem après d'ell el que és l'amor i com estimar: sabrem estimar perquè tindrem el seu mateix cor.» (Carta Apostòlica amb motiu de l’any de la vida consagrada, novembre 2014). Aquest camí és per a cadascun de nosaltres personal i intransferible; potser fins i tot a nosaltres ens pot semblar a vegades tortuós, erràtic; perquè tant sols Déu sap a què ens crida, quan ens hi crida i per on vol que passem. És que és un camí encarnat, que encarnem cadascun de nosaltres en la nostra pròpia vida. Un camí en el que avui Germana Digna dones un pas de nou important; no canvies pas el teu compromís amb Crist, el que ja vas fer pel baptisme, per una primera professió; sinó que el refermes en una nova comunitat que t’acull per recórrer amb ella, el camí cap a Crist totes juntes. Aquest camí en el que a partir d’avui empreneu un nou tram en comunitat cal recórrer-lo amb confiança, sempre confiats en el Senyor i en la meta, la vida eterna.
Hi ha un model per aquesta confiança, una dona sempre confiada, sempre disposada a deixar-se endur pel buf de l’Esperit. No és altra que Maria, la mare de Crisi i la nostra mare. És la proximitat de Maria, la seva profunda humanitat, la que ens la fa també propera a nosaltres. És present sota cada advocació particular, avui, ara i aquí sota l’advocació de la Mare de la Mercè, patrona d’aquesta Església de Barcelona. La seva bella imatge d’una Maria serena, cofoia del tenir llur fill a la falda, ens fa present a la Mare de Déu, ens l’acosta, i ens fa present alhora al seu Fill. Sota cada advocació de la Mare de Déu, i en són tantes, Maria se’ns apropa. La història de la nostra salvació, passa per Maria. Maria és la dona que no té mai por, tota la vida de Maria és una vida de confiança, de servei i d’espera atenta. Ens ho ha dit avui en l’Evangeli, dirigint-se als qui servien a Canà i dirigint-se també a nosaltres servidors del Crist: «Feu tot el que ell us digui.» I Jesús es dirigeix també a nosaltres i ens diu que omplim els nostres cors de l’aigua de la fidelitat i Ell els transformarà en el vi bo de la caritat per a nosaltres i per a la nostra comunitat. A Canà no havia arribat l’hora de Jesús, no havia arribat encara. Però sí l’hora del servei, a prec de la Mare, Jesús transformà l’aigua en aquell vi millor que la gent serveix primer per tal de donar després el vi més ordinari.
El que el fa un
vi millor és el servei i el servei ha de ser sempre un servei a Crist. El
monacat té en l’obediència a la Paraula el seu origen, la seva font, l’objectiu
és fer de la Paraula de Déu el fil conductor de la nostra vida, de la nostra
existència. Hem de ser d’aquells que intenten entrar en la seva interioritat
conduïts per la Paraula de Déu, la Paraula que es va fer carn en Jesucrist. El nostre
compromís és el compromís del cristià, el cristià és aquell qui es compromet
amb una persona, amb Crist, i amb una tasca, portar arreu vivint-lo el Regne de
Déu. Ser cristià, viure com a cristià,
esdevenir cristià no és arribar a una meta, no és haver arribat a un nivell
superior a cap altra home o dona. Tots els homes i dones són fills del mateix
Déu, tots porten l’empremta de la imatge de Déu, fins i tot si no ho sabem o si
tanmateix ho neguen. Aleshores fer-se cristià no és situar-se en un nivell
espiritual a part, tampoc és haver comprat una assegurança que ens garanteixi
la vida eterna; ser cristià no és un títol, no és entrar a formar part d’un
club exclusiu. Ser cristià és ser de Crist, dir sí a Crist, voler seguir a
Crist, voler fer com Crist. Un compromís amb Crist que cal renovar en cada
paraula, en cada gest, en cada acció; un compromís que ha de ser cada cop més
ferm i radical, arrelat més i més en el nostre interior fins a fondre’s en
Crist per poder dir com Pau «Ja no sóc jo qui
visc; és Crist qui viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a
la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va
entregar ell mateix per mi.» (Ga 2,20).
El monjo, la
monja comparteix l’aventura humana amb tots els homes i dones perquè els monjos
i monges, els consagrats formem part del món, vivim en una època i en una
societat determinada; som participants també de l’aventura cristiana perquè la
professió de vots no ens separa del poble de Déu, res de l’Església ens és
aliè; però els monjos i les monges vivim amb particular intensitat l’aventura
monàstica, que ens és pròpia, és la manera com tenim de viure l’Evangeli. Fer-se
religiós, consagrat a Déu, no és sinó una de les moltes maneres de sentir-se
cridat a viure la fe essent més conscient de la vocació universal a la santedat
a que tots som cridats. El consagrat segueix essent un simple cristià, un
cristià que creu haver estat cridat a viure la seva fe d’una manera especial,
però un simple cristià al cap i a la fi. Potser fins i tot més feble que
d’altres, perquè ha de viure el seu camí en comunitat, alimentat o regat
constantment per la Paraula, en un ambient que li faciliti avançar cada dia una
mica més en el seu camí vers Crist. Qui es fa religiós, monjo o monja, qui
consagra la seva vida a Déu amb la secreta intenció de creure’s millor que els
altres erra l’objectiu i el camí. Germana Digna seràs revestida avui amb la
cogulla que els nostres sants pares van establir que portéssim, que sigui també
per a tu signe d’humilitat, de fidelitat i de lliurament al Crist, signe de l’ofrena
de la teva vida que oferiràs al Senyor deixant la cèdula de la teva professió
sobre l’altar on Ell es fa pa i vi per a nosaltres pel gran misteri de l’amor.