Diumenge
XXVI durant l’any / Cicle A
Capella Santa Caterina
27 de setembre de 2020
Ez 18,25-28, Salm 24,4-5.6-7.8-9;
Fl 2,1-11i Mt
21,28-32
«Què
us en sembla?» és millor dir i no fer o fer i no dir-ho? Vivim en una societat
on el poder de la comunicació és més fort que mai, on la imatge prima, on el
nivell d’acceptació o de rebuig en les enquestes mou muntanyes i voluntats.
Vivim penjats en les xarxes socials, la voluntat de fer-se present és molt més
important que qualsevol altra cosa. Sovint això significa que som dels que diem
que hi anem de seguida, però al cap i a la fi no ens movem de lloc. Un simple
twit ens pot fer sentir solidaris, cooperadors
o lluitadors de ves a saber quina causa, segurament molt justa; però de fet
diem i no fem res.
La fe
no va d’això, la fe va de la conversió del cor, no pas d’un canvi de llenguatge
comunicatiu i per això a voltes el missatge cristià no arriba bé a la gent o no
es fa simpàtic o sembla que no està al dia. El just, ens ha dit el profeta
Ezequiel, si deixa de fer el bé i comet el mal, mor per culpa seva. Per a
salvar-nos cal reconèixer-nos pecadors i convertir-nos; fer examen de
consciència i fer propòsit d’esmena, com es deia abans. No fer res per
rivalitat ni per vanagloria, cercant de tenir els mateixos sentiments que el
Crist. Ell no anà anunciant arreu que seria glorificat, ans al contrari quan
els seus més propers presenciaren escenes com la de la transfiguració els
demanà de no dir-ho, de guardar el secret ja que malgrat la seva condició
divina no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Com ens diu la
Carta als Filipencs en aquest meravellós himne que resumeix tota la
cristologia, volgué compartir la seva filiació divina amb tots nosaltres per
mitjà de la seva resurrecció que és anunci de la nostra si no deixem d’obrar el
bé.
Déu no
és un déu d’aparador, és un déu de fets, de realitats, d’obres. Per ser
cristians, per ser batejats no tenim pas garantida la salvació; ans al contrari
si nosaltres coneixem quin camí hi porta i ens neguem o ens resistim a
recórrer-lo, malgastem els talents que Déu ens ha donat mitjançant els
sagraments i ens passaran al davant publicans i dones de mala vida que han
cregut de veritat. Per tant, com diu l’Apòstol sant Pau, intentem de mirar als
altres considerant-los superiors a nosaltres mateixos molt més que mirar-los
per damunt de l’espatlla amb aire de superioritat pel sols fet de ser batejats;
recordant-nos sempre d’aquell qui prengué la condició d’esclau i s’abaixà fins
a acceptar la mort i una mort de creu. El baptisme no és una garantia de
salvació, és un compromís per avançar cap al Crist. Podem ser batejats, dir sí
i no fer.
Déu no ens convida a dir no i a rectificar; el que ens vol dir és que tenim la possibilitat de rectificar, de convertir-nos com també la de dir sí i tirar-nos enrere. Déu ens ha fet lliures, la seva manera de fer és la que va ben encaminada i ens mostra el camí perquè també la nostra acabi ben encaminada. Per això no ens calen promocions o vanaglories; ens cal tant sols reconèixer-nos pecadors i confiar-nos a la seva gràcia, al seu amor, aquell amor que consola.
El Senyor és bondadós i recte i ens ensenya a nosaltres pecadors el bon camí per tal de que avancem cap a Ell per sendes de justícia; com ens ha dit el salmista.
«Què ens en sembla?» no val la pena, no és apassionant d’intentar
seguir el seu camí?