Dimarts de la setmana IX durant l'any / I
Santa Maria de Solius
Dimarts 1 de juny de 2021
Tb 2,10-23, Salm 11,1-2.7bc-8.9 i Mc
12,13-17
«Què se n’ha fet d’aquella esperança
teva?» li dient rient-se’n els parents de Tobit. La nostra no és una esperança
a curt termini, la nostra és una esperança a llarg termini. Nosaltres som fills
dels sants i esperem, com Tobit, aquella vida que Déu donarà als qui no perden
la confiança en ell.
La nostra confiança no la dipositem en
cap cèsar d’aquest món, la nostra confiança la tenim posada en el Senyor, en
aquell que diu sempre la veritat, sense miraments per ningú, que no actua per
complaure als homes, sinó que ensenya de debò els camins de Déu. En l’època del
gran imperi romà els déus i el cèsar anaven units, la religió del imperi era
una part fonamental de la seva mateixa idiosincràsia. Per a nosaltres no ha de
ser pas així, hi ha coses que són del cèsar i coses que són de Déu.
Certament som ciutadans d’una societat
concreta, no ens podem desentendre mai dels seus problemes i els seus reptes
perquè són els de la nostra comunitat també; però tot no deixant d’estar
implicats en el dia a dia del nostre món, la nostra òptica va molt més enllà,
va cap a aquella vida que Déu ens donarà sinó perdem mai la confiança en Ell.
Els cèsars d’aquest món són caducs, són fugissers;
la nostra confiança en el Senyor ens dona fermesa davant les males noves,
estimant de cor els preceptes del Senyor a la fi veurem vençuts els enemics i
l’enemic no pot ser altre que l’egoisme, la desigualtat, la murmuració i la
desesperança.
Massa sovint avui l’home posa la seva
esperança en cèsars fugissers que més tard o més d’hora acaben per decebre’ns.
No, la nostra esperança en el Senyor no
és inútil, no és material; és una esperança que no ha de témer, que ha de ser
incommovible en aquell Déu que com deia sant Justí, del que avui fem memòria,
és únic, que existeix des del principi i feu la creació de tot, les coses visibles
i les invisibles.