diumenge, 6 de juny del 2021

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist Cicle B

 

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist

Cicle B

Diumenge 6 de juny de 2021

Ex 24,3-8; Salm 115,12-13.15-16.17-18; He 9,11-15 i Mc 14,12-16.22-26

«Això és el meu cos». Potser de tantes vegades que hem escoltat aquesta frase al llarg de la nostra vida de cristians a vegades no ens n’adonem del profund sentit del misteri de l’Eucaristia. L’Església a través de la litúrgia ens convida tant el Dijous Sant com avui mateix, en la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, a aprofundir en aquest sagrament que és font i cimal de la nostra fe. Ell és aquí, al bell mig de nosaltres, Ell que anuncià que estaria amb nosaltres cada dia fins a la fi del món, es fa ara mateix present aquí. No és un símbol, no és una manera de parlar; és un misteri certament que escapa al nostre enteniment; però Ell, Crist el nostre Salvador, aquell qui s‘encarnà en el ventre virginal de Maria, aquell qui morí a la creu, aquell qui ressuscità al tercer dia, aquell qui fou endut al cel, aquell qui ens envià l’Esperit; és entre nosaltres. 

S’anomena presència real perquè per ella es fa present Crist, Déu i home vertader, sencer i íntegre, en paraules de sant Pau VI (Mysterium fidei, 2 i 5).  Ell és present en la seva Església quan aquesta prega, és present en la seva Església quan aquesta exerceix la misericòrdia, és present en la seva Església quan aquesta predica l’Evangeli; però és present en la seva Església de manera sublim quan aquesta celebra el sacrifici de l’Eucaristia; com ens recorda la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà II.

D’alguna manera ho recordem amb una expressió que potser també de tant coneguda ens passa desapercebuda. Diem “el Senyor sigui amb vosaltres” quan iniciem la celebració eucarística, perquè Ell és on dos o tres estan reunits en el seu nom; ho diem també quan estem a punt d’escoltar la bona nova, l’Evangeli, la seva Paraula; ho diem quan acabem la celebració per tal de fer-lo present nosaltres enmig dels qui ens envoltem mitjançant difusió de llur Paraula i l’exercici de la misericòrdia; però ho diem sobretot abans de començar la pregària eucarística, el centre de la nostra celebració dominical, perquè Ell està així especialment amb nosaltres. És cert que Ell habita als nostres cors, però hi habita perquè abans l’hem rebut, i el rebem de manera especialíssima quan rebem el seu cos i la seva sang.

Ens ho ha dit la Carta als cristians Hebreus, Ell no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells, Ell ens ha redimit amb la seva pròpia sang i per això si aquell sacrifici ofert per Moisès seguint el que el Senyor li havia dit a la muntanya significà l’aliança amb el Senyor; ara Crist ofert com a sacrifici una vegada per sempre, és el mitjancer d’una nova aliança, la que ens convida d’una vegada per sempre a l’herència eterna.

Anomenem l’Eucaristia sacrifici en atenció a la passió de Crist que fou el sacrifici per excel·lència; l’anomenem memorial perquè actualitza la seva mort a la creu; l’anomenem comunió perquè és l’església, el seu cos místic, qui la realitza i l’anomenem Eucaristia perquè conté al mateix Jesucrist.

Potser els mateixos deixebles atrafegats en els preparatius d’aquell sopar pasqual, inquiets per aquelles instruccions de seguir a qui portava una gerra d’aigua no eren del tot conscients del que anaven a viure. L’aigua fou també per a ells el camí per acostar-se a la taula d’aquella primera Eucaristia, com per a nosaltres l’aigua del baptisme és el primer vincle sacramental amb l’Església i amb el mateix Crist. Certament els deixebles viurien ben aviat la mort del seu Mestre, una mica de lluny en el millor dels casos perquè de tots ells sols en restà un al peu de la creu, però per viure aquest sacrifici singular i únic d’aquella víctima sense tara, abans havien de rebre el pa i menjar-ne tots i el vi i beure’n tots, un pa i un vi que beneïts pel Mestre esdevenien llur cos i llur sang lliurats per a tots els homes. Tant sols després podrien fer experiència del ressuscitat; perquè el sacrifici del Senyor no es en va, és anunci de la nostra salvació i per ella Crist mateix ens convida a l’àpat etern en aquella gran sala arreglada amb estores i coixins que és el Regne del cel.

«Què més podia fer per nosaltres?» es pregunta sant Joan Pau II (Ecclesia et Eucharistia, 11b), vertaderament res més perquè l’Eucaristia és la mostra del seu amor fins a l’extrem, un amor sense mesura, un amor desbordat.

Aquest és el misteri de la nostra fe, el que convidem a anunciar-nos mútuament tant bon punt s’ha fet present entre nosaltres en el pa i el vi; una altra frase que tal volta de nou ens passa massa sovint desapercebuda. I en efecte, com escriu el Papa Benet, l’Eucaristia és el misteri de la fe per excel·lència, perquè la fe de l’Església és essencialment eucarística i s’alimenta de l’Eucaristia (Sacramentum Caritatis, 6).

Avui la litúrgia ens convida a posar l’accent en aquest misteri, no és pas un misteri qualsevol, és el centre de la nostra fe. Aquí l’autor de tota gràcia és enmig nostre, aquí la passió de Crist per la que va venir la nostra salvació es fa present de nou, aquí participant del seu cos i de la seva sang entrem a formar part del seu cos místic, que és l’Església.

L’hem de rebre sacramentalment i espiritualment, com afirmava sant Tomàs, per arribar a rebre’l en plenitud. 

En paraules del Papa Francesc: «En l’Eucaristia aprenem a veure la profunditat de la realitat. El pa i el vi es transformen en el Cos i en la Sang de Crist, que es fa present en el seu camí pasqual cap al Pare» (Lumen fidei, 44).