Solemnitat del Santíssim Cos i Sang
de Crist
Cicle B
Diumenge 6
de juny de 2021
Ex 24,3-8; Salm 115,12-13.15-16.17-18;
He 9,11-15 i Mc
14,12-16.22-26
«Això és el meu
cos». Potser de tantes vegades que hem escoltat aquesta frase al llarg de la
nostra vida de cristians a vegades no ens n’adonem del profund sentit del
misteri de l’Eucaristia. L’Església a través de la litúrgia ens convida tant el
Dijous Sant com avui mateix, en la Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, a
aprofundir en aquest sagrament que és font i cimal de la nostra fe. Ell és
aquí, al bell mig de nosaltres, Ell que anuncià que estaria amb nosaltres cada
dia fins a la fi del món, es fa ara mateix present aquí. No és un símbol, no és
una manera de parlar; és un misteri certament que escapa al nostre enteniment;
però Ell, Crist el nostre Salvador, aquell qui s‘encarnà en el ventre virginal
de Maria, aquell qui morí a la creu, aquell qui ressuscità al tercer dia,
aquell qui fou endut al cel, aquell qui ens envià l’Esperit; és entre nosaltres.
S’anomena
presència real perquè per ella es fa present Crist, Déu i home vertader, sencer
i íntegre, en paraules de sant Pau VI (Mysterium
fidei, 2 i 5). Ell és present en la
seva Església quan aquesta prega, és present en la seva Església quan aquesta
exerceix la misericòrdia, és present en la seva Església quan aquesta predica
l’Evangeli; però és present en la seva Església de manera sublim quan aquesta
celebra el sacrifici de l’Eucaristia; com ens recorda la Constitució Sacrosantum Concilium del Concili Vaticà
II.
D’alguna manera
ho recordem amb una expressió que potser també de tant coneguda ens passa
desapercebuda. Diem “el Senyor sigui amb vosaltres” quan iniciem la celebració eucarística,
perquè Ell és on dos o tres estan reunits en el seu nom; ho diem també quan
estem a punt d’escoltar la bona nova, l’Evangeli, la seva Paraula; ho diem quan
acabem la celebració per tal de fer-lo present nosaltres enmig dels qui ens
envoltem mitjançant difusió de llur Paraula i l’exercici de la misericòrdia; però
ho diem sobretot abans de començar la pregària eucarística, el centre de la
nostra celebració dominical, perquè Ell està així especialment amb nosaltres.
És cert que Ell habita als nostres cors, però hi habita perquè abans l’hem
rebut, i el rebem de manera especialíssima quan rebem el seu cos i la seva
sang.
Ens ho ha dit la
Carta als cristians Hebreus, Ell no s’ha servit de la sang de bocs i de
vedells, Ell ens ha redimit amb la seva pròpia sang i per això si aquell
sacrifici ofert per Moisès seguint el que el Senyor li havia dit a la muntanya
significà l’aliança amb el Senyor; ara Crist ofert com a sacrifici una vegada
per sempre, és el mitjancer d’una nova aliança, la que ens convida d’una vegada
per sempre a l’herència eterna.
Anomenem
l’Eucaristia sacrifici en atenció a la passió de Crist que fou el sacrifici per
excel·lència; l’anomenem memorial perquè actualitza la seva mort a la creu;
l’anomenem comunió perquè és l’església, el seu cos místic, qui la realitza i
l’anomenem Eucaristia perquè conté al mateix Jesucrist.
Potser els mateixos
deixebles atrafegats en els preparatius d’aquell sopar pasqual, inquiets per
aquelles instruccions de seguir a qui portava una gerra d’aigua no eren del tot
conscients del que anaven a viure. L’aigua fou també per a ells el camí per
acostar-se a la taula d’aquella primera Eucaristia, com per a nosaltres l’aigua
del baptisme és el primer vincle sacramental amb l’Església i amb el mateix
Crist. Certament els deixebles viurien ben aviat la mort del seu Mestre, una
mica de lluny en el millor dels casos perquè de tots ells sols en restà un al
peu de la creu, però per viure aquest sacrifici singular i únic d’aquella
víctima sense tara, abans havien de rebre el pa i menjar-ne tots i el vi i
beure’n tots, un pa i un vi que beneïts pel Mestre esdevenien llur cos i llur sang
lliurats per a tots els homes. Tant sols després podrien fer experiència del
ressuscitat; perquè el sacrifici del Senyor no es en va, és anunci de la nostra
salvació i per ella Crist mateix ens convida a l’àpat etern en aquella gran
sala arreglada amb estores i coixins que és el Regne del cel.
«Què més podia
fer per nosaltres?» es pregunta sant Joan Pau II (Ecclesia et Eucharistia, 11b), vertaderament res més perquè
l’Eucaristia és la mostra del seu amor fins a l’extrem, un amor sense mesura,
un amor desbordat.
Aquest és el
misteri de la nostra fe, el que convidem a anunciar-nos mútuament tant bon punt
s’ha fet present entre nosaltres en el pa i el vi; una altra frase que tal
volta de nou ens passa massa sovint desapercebuda. I en efecte, com escriu el
Papa Benet, l’Eucaristia és el misteri de la fe per excel·lència, perquè la fe
de l’Església és essencialment eucarística i s’alimenta de l’Eucaristia (Sacramentum
Caritatis, 6).
Avui la litúrgia
ens convida a posar l’accent en aquest misteri, no és pas un misteri qualsevol,
és el centre de la nostra fe. Aquí l’autor de tota gràcia és enmig nostre, aquí
la passió de Crist per la que va venir la nostra salvació es fa present de nou,
aquí participant del seu cos i de la seva sang entrem a formar part del seu cos
místic, que és l’Església.
L’hem de rebre
sacramentalment i espiritualment, com afirmava sant Tomàs, per arribar a
rebre’l en plenitud.
En paraules del
Papa Francesc: «En l’Eucaristia aprenem a veure la profunditat de la realitat.
El pa i el vi es transformen en el Cos i en la Sang de Crist, que es fa present
en el seu camí pasqual cap al Pare» (Lumen
fidei, 44).