Diumenge XI durant l'any / Cicle B
Capella de santa Caterina
Diumenge 13 de juny de 2021
Ez 17,22-24, Salm responsorial 91,
2-3.13-14.15-16, 2C 5,6-10 i Mc 4,26-34
Un gra sembrat a terra és ben
poca cosa, ni tant sols té potestat sobre ell mateix, ni quasi bé la té l’home
que l’ha sembrat; depèn de la natura, de la pluja que cau del cel, de la calor
o del fred que haurà de patir. Podríem ben bé dir que un gra sembrat a terra
està en mans de Déu, de nit i de dia, germina i creix sense que qui l’ha
plantat sàpiga com, però acaba per donar fruit. D’una manera semblant la
Paraula és la llavor del Regne de Déu que el Senyor per mitjà de la seva
Església sembra amb fatiga, pot esdevenir un arbre que plantat en una muntanya
ben alta acabi estenen les seves branques, donant fruit i ajocant a la seva
ombra ocells de tota mena; tot per obra de Déu.
És el Senyor qui abaixa els
arbres més alts i fa créixer els menuts, qui asseca els arbres verds i fa
reverdir els secs; tot està a les seves mans i nosaltres, petits com una
llavor, també. Per a Ell no valen de res les mires d’aquest món, per a Ell el
que importa de veritat és que la llavor sigui bona, hagi està ben plantada i es
deixi fer, es confiï a Ell. A Jesús sembla que se li feia difícil explicar als
qui l’escoltaven com és el Regne que Ell predicava, i en una societat que vivia
de la terra, com no podia ser d’altra manera en aquell temps, davant d’un poble
que sabia molt bé que és no tenir terra, estar desarrelats, vagar pel desert
sense altre sostén que el que cau del cel; aquesta manera de parlar de Jesús
entrava en els seus cors. Entrar, entra en tots, la llavor és sembrada en tots,
però no en tots arrela, no en tots acaba per germinar i donar primer brins i
després gra.
No vivim temps fàcils, la
pandèmia i la crisi social i econòmica que ha comportat; els mateixos problemes
que viu la nostra Església i tantes altres coses, són com pedregades que cauen
sobre el sembrat, com el calor ardorós de l’estiu, que amenacen amb arruïnar la
collita. Davant la dificultat sant Pau
ens convida, com als cristians de Corint, a sentir-nos molt coratjosos, a
confiar-nos al Senyor ja que no podem fer altra cosa sinó creure tot i no
veure’l. Tenint sempre present el nostre objectiu principal, tenint posada la
mirada sempre en aquest Regne que Jesús explica en paràboles, perquè la gent
l’entengui, i no ambicionant res més que ser-li plaents. Per posar la mirada en
el Regne ho hem de fer posant-hi la vida, tota la nostra vida en aquest
objectiu.
Com escrivia aquesta setmana el
Papa Francesc al cardenal Marx «El Senyor no va acceptar mai fer “la reforma”
ni amb el projecte fariseu o el saduceu o el zelota o l’esseni. Sinó que la va
fer amb la seva vida, amb la seva història, amb la seva carn en la creu.» Ell
és la llavor plantada pel Pare a la terra que morint a la creu produeix els
primers brins i ressuscitant del sepulcre dona el blat granat de la nostra
redempció. Crist assumint la nostra humanitat és com un gra de mostassa i
ressuscitant esdevé l’arbre frondós on ajocar-nos a l’ombra de les seves
branques, que són els braços oberts de la seva misericòrdia.
Fem camí amb la nostra pròpia
vida, petjada a petjada, pas a pas; com la llavor que poc a poc arrela en la
terra, poc a poc surt a l’exterior i floreix, dona fruit. Fem camí amb
humilitat, amb la humilitat d’una llavor, d’un gra de mostassa; però amb la confiança
de que posats en les mans de Déu som capaços de tot. Dient com l’Apòstol:
«accepto de bon grat les febleses, les injúries, les adversitats, les
persecucions i les angoixes per causa de Crist. Perquè quan sóc
feble és quan sóc realment fort» (2Co 12,10). Febles però confiats en el
Senyor.