Diumenge
XIII durant l’any / Cicle B
27 de juny de 2021
Sa 1,13-15.2,23-24;
Salm 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b; 2C 8,7.9.13-15 i Mc 5,21-43
«Nosaltres
coneixem prou bé la generositat de Crist» ens ha dit l’Apòstol, nosaltres sabem
prou bé que la mort no l’ha fet Déu, que a Ell no li agrada que l’home perdi la
vida; el que a Déu li agrada és que l’home visqui perquè és imatge seva i Déu
no és un déu de morts sinó de vius. Per
això el seu Fill fet home per a la nostra salvació anà pel món fent el bé,
guarint als que li demanaven, als que se li acostaven sense valor per
demanar-li res però que ho feien segurs de que tocant-li només la roba es posarien
bons.
La
fama de Jesús es va anar estenent, molta gent es reunia al seu voltant, però
n’hi havia que encara se n’enraien quan Jesús parla de la mort com un són del
que un es pot desvetllar acudint a Ell. Jesús és el Senyor de la vida, Ell no
vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui, Ell no vol la
malaltia ni la mort, sinó que estima la salut i la vida.
Per
arribar a ser guarits per Ell, per arribar a ser ressuscitats amb Ell, per
viure en Ell i per Ell ens cal creure-hi,
és la fe la que salva. La fe que mostra aquell cap de la sinagoga que es deia
Jaire a qui el cor se li havia destrossat davant la seva filleta que s’estava
morint i a qui el cor se li aturà quan sabé que era morta; la fe de la
hemorroissa que anant de mal en pitjor, ja havia acudit a tots els metges i
s’havia gastat tot el que tenia sense aconseguir cap millora; la fe que venç la por, la mort i la malaltia,
que venç els aldarulls i els crits de dolor que eixordeixen, que venç als
incrèduls que riuen i les multituds que empenyen pertot arreu. Perquè la fe,
ens ha dit Jesús, mou muntanyes, la fe salva; Jesús ho sap prou bé quan algú se
li acosta amb fe; i qui rep la seva gràcia sap prou que la rep.
El
Crist que ha vingut al món per alliberar-nos de la mort i obrir-nos les portes
de la vida eterna, durant la seva vida
pública ens va mostrant el camí cap a aquesta vida viscuda en plenitud, viscuda
a partir de la seva resurrecció. El Senyor ens arrenca de la terra dels morts
per fer-nos tornar a la vida, els plors de cap al tard els converteix l’endemà
en crist de joia, com ens ha dit el salmista.
La
malaltia, el dolor aquí a la terra és la creu que ens toca de prop en un moment
o altre de la nostra vida; però no són ni l’objectiu final, ni el sentit de la
nostra existència. El dolor i la mort, el nostre i el dels altres, ens ocupen i
ens preocupen i així ha de ser, perquè el mateix Senyor essent ric es va fer
pobre per nosaltres, per compartir la nostra condició humana en tot, llevat del
pecat, que és fruit de l’enveja i fill del diable que va introduir al món la
mort.
Sí, el
dolor, la malaltia i la mort són presents en les nostres vides; però no són el
sentit últim, no tenen la darrera paraula. És això el que Jesús vol mostrar i
transmetre als qui el rodegen, als qui acudeixen a Ell fins a empènyer-lo pertot
arreu. La filla de Jaire va retornar a la vida per tornar a morir;
l’hemorroissa va guarir-se per al cap i a la fi morir; però la mort ja no és ara
la fi, sinó la porta de la vida eterna, com la creu de Crist és la porta cap a
la resurrecció.
És
aquest el missatge que ens ha portat el Crist, és aquesta la bona nova que
molts no han entès encara i que en temps de Jesús hi ha pocs que creguin, aquells
pocs en els qui la fe ja actua. Pere, Jaume i Joan o el pare i la mare d’aquella
noia són els escollits per a ser testimonis del Crist.
A
partir de la seva mort en creu i de la seva resurrecció d’entre els morts, tots
som escollits, tots som cridats a ser testimonis del Crist, tots som convidats
a perdre la por, tots som convocats a aixecar-nos de la nostra prostració quan
anem de mal en pitjor.
Demanem
al Senyor de poder treure profit d’allò que tenim abundantment: fe, doctrina,
interès per tot; demanem-li de ser generosos ja que coneixem prou bé la
generositat del Crist; demanem-li de tenir fe i no por, perquè la bondat i la
justícia del Senyor són immortals.