Dissabte de la setmana I d'Advent
4 de
desembre de 2021
Santa Maria
de Valldonzella
Is
30,19-21.23-26; Salm 146,1-2.3-4.5-6 i Mt
9,35-10,1.6-8
«El camí és aquest, segueix-lo» ens ha dit el profeta Isaïes, el profeta de l’Advent per excel·lència. En aquest temps d’Advent estem en camí cap a la celebració del primer adveniment del Senyor, quan s’esdevingué la plenitud de la seva encarnació. Al llarg de la vida, de la nostra vida de monges i de monjos, de la nostra vida de cristians, també estem sempre en camí cap a la Pasqua, cap a l’encontre amb el Senyor. En paraules del Papa Francesc: «El Senyor Jesús no és només el punt d'arribada de la peregrinació terrenal, sinó que és una presència constant en la nostra vida: sempre està al nostre costat, sempre ens acompanya; per això quan parla del futur i ens impulsa cap a aquest, és sempre per a reconduir-nos en el present.» (Àngelus 15 de novembre de 2015).
Com ser al llarg d’aquest camí pluja per als camps, prat deliciós, farratge per als altres? Com ajudar a que els recs de les nostres comunitats vagin plens de l’aigua de l’esperança? Com fer-ho a més des de la fragilitat, quan per l’edat anem perdent les forces, quan la rutina ens va pesant com una pesant cadena?
Nosaltres monges i monjos en primer lloc ho hem de fer lloant al Senyor, lloant-lo de bon grat o com diu sant Benet no anteposant res a l’Ofici Diví. Que la pregària personal i comunitària, però sobretot la comunitària, sigui per a nosaltres cada dia, en cada moment del dia com aquell sol que brilla set vegades o aquella lluna que brilla com el sol, com ens ha dit el profeta Isaïes. Hem d’alimentar aquest desig de pregar i hem de fer-ho fonamentalment mantenint el nostre contacte estret amb la Paraula de Déu, llegint-la i meditant-la cada dia. Aquella Paraula que Jesús ensenyava i predicava, aquella Paraula que guareix l’ànima.
Però viure de la Paraula, viure amb la Paraula i viure per la Paraula ha de donar fruits. No podem ser tant sols oïdors passius de la Bona Nova, n’hem de ser també sembradors: anant cap als altres tal volta amb un simple gest, apropant-nos-hi, sense esperar res a canvi d’allò que res no ens ha costat; perquè la Paraula és do gratuït de Déu.
L’Evangeli de sant Joan en el seu pròleg, que escoltarem si Déu vol per Nadal, ens diu que la Paraula es va fer carn; també nosaltres hem de fer-la carn, no sigui que fins i tot en les nostres comunitats hi hagi qui se senti malmenat, qui fins i i tot sense adonar-se’n se senti desesperançat. Perquè l’esperança és l’últim que podem perdre, perquè Déu és esperança. Deia el Papa Francesc que l’esperança «és aquesta virtut tan difícil de viure: l'esperança, és la més petita de les virtuts, però alhora la més forta. I la nostra esperança té un rostre: el rostre del Senyor ressuscitat, que ve «amb gran poder i glòria» (Àngelus 15 de novembre de 2015).
Visquem amb aquesta esperança aquest temps d’Advent, els ulls sempre fits en el Senyor, reconeixent-lo en cada germà i germana.
Ell és a la porta i truca, obrim-li la porta del nostre cor i acollim-lo amb joia.