Diumenge III d'Advent / Cicle C
12 de desembre de 2021
So
3,14-18a; Salm responsorial Is 12,2.3-4bcd.5-6; Fl 4,4-7 i Lc 3,10-18
«Així, doncs, què hem de fer?»
El missatge del primer
diumenge d’Advent era que el Senyor ha de venir, diumenge passat se’ns parlava
de preparar el camí per rebre’l i aquest diumenge III d’Advent el missatge és
la joia, joia perquè el Senyor ja és a prop. Ja ens agradaria estar certs de
que el Senyor ha fet fugir els nostres enemics, de que no veurem mai més cap
desastre, de que podem perdre la por sense por a perdre-la; tant més quan
l’angoixa d’una pandèmia, de la crisi econòmica que l’acompanya i tantes
situacions doloroses ens envolten. Però malgrat tot la fe s’ha de traduir en
joia. Per aconseguir-ho cal que ens preguntem com aquella gent preguntava a
Joan «Així, doncs, què hem de fer?» I a això ens responen Joan i també Pau,
l’un en un sentit més pràctic i l’altre en un sentit més teològic.
«I nosaltres, mestre, què hem de
fer?»
Aconseguir aquesta joia està
en gran part a les nostres mans si ens deixem portar pel Déu que salva, si
confiem de rebre d’ell la força i el triomf i no ens espantem a la primera
dificultat. Massa sovint no estem contents
perquè donem molts tombs a moltes coses, perquè ho fem com si tant sols
nosaltres fóssim el centre de tot. Ens ho ha dit Joan el que podem fer: vestir
al qui no té amb que vestir-se, donar de menjar al qui li manca aliment, no
exigir més del que està establert, no forçar, ni maltractar, ni denunciar a
ningú, mirar d’acontentar-nos amb el que tenim. Això és tenir dins al Senyor,
com ens ha dit el profeta Sofonies, això és perdre la por a la mateixa joia, no
tenir por d’estar contents perquè si la fe és esperança no hi pot haver
esperança sense joia. L'alegria i l'esperança juntes, en la nostra vida, fan
que quan estem en la tribulació, quan tenim problemes, quan sofrim, el dolor tot
i continuant essent dolor, sigui viscut amb esperança i s’obri així la porta a la
joia que sobrepassa el que podem entendre, com diu sant Pau als cristians de
Filips.
«Què hem de fer també nosaltres?»
Ens sentim alegres quan tenim
èxit en la nostra vida i ens sentim tristos quan fracassem o creiem no ser prou
reconeguts. Al llarg de la nostra vida, potser fins i tot en un mateix dia,
passem de la joia a la tristesa, del riure al plor amb molta facilitat. Pau ens
diu per contra que sempre hem d’estar contents, perquè si tenim al Senyor a la
vora qui o què ens pot fer por? La nostra no ha de ser doncs una joia
fonamentada en paràmetres humans, en l’èxit o el fracàs tal com el concep la
nostra societat que es fixa en valors efímers i caducs. La nostra joia està en
relació directa amb la presència del Senyor, en la major o menor proximitat que
creguem tenir amb Ell; quan més a prop més feliços, quan més allunyats més
infeliços. Pau sap molt bé del que parla, és el que ens diu a la Carta als
cristians de Roma quan es pregunta qui ens pot separar de l'amor de Crist i
conclou que ni la tribulació, ni l'angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la
nuesa, ni el perill, ni fins i tot la mort violenta no poden fer-ho perquè de tot
això, en sortim plenament vencedors gràcies al Senyor que ens estima; perquè res
no ens pot separar de l'amor de Déu que s'ha manifestat en Jesucrist, Senyor
nostre. (Cf Rm 8,35-39).
Ja és a prop aquell qui batejarà
amb l’Esperit Sant i amb foc; ja és a prop aquell qui amb la seva pala ventarà
el gra de la joia i l’esperança i el separarà de la palla del desencís i la
tristor. Cada Advent ens preparem per recordar aquella primera vinguda del
Senyor i ens preparem per preparar també la segona vinguda, la que viurem
cadascun de nosaltres. El Nadal és molt sovint ocasió d’una alegria fingida,
artificial i banal. La vertadera joia ha de venir de l’esperança en l’encontre
amb el Senyor, dins nostre com ens deia el profeta Sofonies, un encontre que
ens ha de convertir en gent de bon tracte, com ens deia Pau, en missatgers de
la bona nova com ens deia l’evangelista sant Lluc.