Nadal del Senyor
Missa de la nit o del gall
24 de desembre 2021
Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc
2,1-14
De nou Nadal, certament per segon any consecutiu un
Nadal atípic marcat per la pandèmia i els sofriments i les restriccions que
provoca, però malgrat tot Nadal. Així ens ho han anunciat ja fa setmanes les
llums als carrers, les campanyes comercials i un neguit per comprar. Sembla com
si el Nadal s’hagués convertit tant sols en uns dies marcats per una certa
sensibilitat que no va més enllà de la superficialitat. Quan anem a buscar a
l’armari de les coses que usem poc, aquelles caixes on guardem les figures del
pessebre, qui sap si heretades dels pares o comprades amb esforç i il·lusió al
llarg dels anys, i quan les desemboliquem del paper que les protegeix; ens
trobem amb els rostres coneguts de Maria, Josep i el Nen amb l’àngel, els reis
i els pastors. En acabar les festes amb més pressa que tristor les emboliquem
de nou amb el paper de la nostra nostàlgia i les tanquem amb la naftalina de la
rutina amb que hem celebrat el Nadal. En desar-les queda poc o res del misteri
del Nadal fins el següent any en que tornarem a muntar el pessebre. Tot plegat
una rutina, que potser fins i tot ens mou a la sensibilitat, una sensibilitat
massa sovint amb data de caducitat al 7 de gener. Però aquestes figures
inanimades que desem a la cambra dels mals endreços i retrobem un any rere
l’altre, tenen ànima, tenen un sentit, que tal volta s’escapa ja de la nostra
percepció.
Fa dos mil anys, any amunt any avall, un emperador
Romà, Cèsar Octavi August, decretà de fer un cens al seu imperi i en la més
allunyada província d’aquest, un home, que es deia Josep, i una noia, que es
deia Maria, es veieren obligats a anar a Betlem a inscriure’s, perquè ell era
del llinatge de David i el d’ella poc importava aleshores. Qui es pot imaginar
en aquesta parella que no trobà aixopluc enlloc l’instrument privilegiat de l’acció
salvadora de Déu? Un fet històric puntual i quasi anecdòtic que de sobte quadra
amb els plans de Déu, amb el pla de la salvació que Déu havia dissenyat de
temps antics per tal de que l’home recuperés la seva íntegra plenitud, aquella
imatge de Déu enterbolida pel pecat. Així es revela, de manera senzilla i
simple, l’amor de Déu, com ens ha dit sant Pau.
La gloria de Jesucrist, el Déu gran i salvador nostre,
es mostra en la fragilitat d’un infant posat en una menjadora fill d’uns pares que
ni lloc a l’hostal han pogut trobar. No és aquest un fet intranscendent, en
aquesta simplicitat es manifesta Déu mateix; aquest infant per inversemblant
que sigui és el Conseller-prodigiós, el Déu-heroi, el Pare-per-sempre, el
Príncep-de-pau que havia anunciat Isaïes. Per això podem ben bé dir que avui ha
arribat la salvació a la terra, avui ha entrat a la nostra vida, a la vida de
tota la humanitat. El naixement a Betlem no és un fet aïllat; amb l’encarnació,
la passió, la mort, la resurrecció, l’ascensió al cel i la glorificació del
Fill de Déu, forma part d’un únic pla, el de la nostra salvació. Com escriu
sant Agustí avui «celebrem, doncs, amb alegria l’adveniment de la nostra
salvació, de la nostre redempció. Celebrem aquest dia de festa, en el qual el
gran i etern Dia, engendrat pel qui és també gran i etern Dia, va venir al dia
tan breu d’aquesta nostra vida temporal» (Sermó 185).
El Nadal ha d’entrar en els nostres cors, en la nostra
vida; no es pot quedar en mera superficialitat, en una simple rutina que podem
anar buidant de contingut amb el pas dels anys. Déu s’ha fet home, això és el
que ha fet el zel del Senyor, com escriu Isaïes, perquè Déu és molt zelós,
zelós del seu amor per la seva creatura fins a l’extrem de fer-se com ella per
tal de redimir-la, fins a l’extrem de néixer en una menjadora, de morir en una
creu i de compartir la seva resurrecció, la seva victòria sobre la mort, amb
tots els qui escolten la seva Paraula i la segueixen.
El misteri de Nadal és massa gran per guardar-lo en una
capsa al traster passats uns dies, la seva contemplació, la seva transcendència
ha d’omplir la nostra vida de cada dia perquè Déu ha vingut al món per
quedar-s’hi, per canviar les nostres vides, el nostre dia a dia i no tant sols
durant dues setmanes, sinó per sempre. Aquesta alegria immensa, aquesta gran
llum que ha vingut per treure’ns de les tenebres del pecat, ens ha de moure ha
anunciar de dia en dia que el Senyor ha vingut a salvar-nos.
Avui ens ha nascut un salvador que és el Messies, el
Senyor. No ens en podem estar de contar-ho a tots els pobles perquè el cel se
n’alegra, la terra hi fa festa, jubilen els camps i també els nostres cors
s’han d’abrusar de joia.
Escriu sant Lleó el Gran que «no hi pot haver lloc per
a la tristesa, quan neix aquella vida que ve a destruir el temor de la mort i a
donar-nos l’esperança d’un eternitat feliç.» (Sermó I en el Nadal del Senyor).
No tinguem por de donar glòria a Déu que ha vingut a
portar la pau a la terra, a aquells que l’estimen.