Presentació del Senyor
2 de febrer de 2022
Ml 3,1-4; Salm 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40
Simeó
l’home just i pietós, l’home que estava aspectant l’arribada de l’hora de la
consolació d’Israel ha vist al Salvador. I el Salvador ha vingut, no pas per
ajudar als àngels, sinó per salvar als homes i per això calia que es fes en tot
semblant a nosaltres, sols així podia esdevenir el sacerdot compassiu capaç de
salvar als homes, Ell que era igual als homes llevat del pecat. Déu ha fet la
gràcia a Simeó i a Anna de veure amb els seus propis ulls allò que tant
esperaven. La justícia, la pietat i la pregària obren els ulls a aquest home i
a aquesta dona per veure al Salvador i havent-lo vist ja poden anar-se’n en pau
perquè han contemplat a aquell qui ha vingut ha portar la pau, una pau
definitiva, que no és com cap altra pau viscuda pels homes i que a vegades als
ulls humans serà difícil de reconèixer perquè serà una senyera combatuda, causa
de la caiguda de molts i origen de dolor. Per poder destruir la mort calia emparentar-se
amb els homes, per fer-nos lliures calia subjectar-se a la mort i a una mort de
creu.
Al
temple aquell dia, tal com ho manava la llei de Moisès, hi acudeixen Josep i
Maria amb el seu primogènit, perquè ells eren jueus observants, i a l’acte
cultual jueu s’hi uneix l’acte profètic que anuncia la nova aliança. Dirà el
mateix Jesús «No us penseu que he vingut a anul·lar els
llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a
anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.» (Mt 5,17) i ara la plenitud
es presentada al temple. El càntic de Simeó, amb el Benedictus de Zacaries i el
Magníficat de Maria, esdevé un dels textos profètics per excel·lència ara i
aquí expressats en presència del mateix Senyor, davant del mateix Salvador i
esdevé una manifestació, una nova epifania, del que realment serà aquell infant
a qui els seus pares presenten al seu Pare que a la fi per l’obra de la
redempció esdevindrà el nostre Pare.
Els
qui acullen a Jesús i el reconeixen com a salvador no són pas els grans
sacerdots, són dos ancians de fe senzilla però amb el cor obert que han viscut una
ja llarga vida esperant la salvació i en ells ha actuat l’Esperit Sant. L'ancià
es diu Simeó, que vol dir el Senyor ha escoltat, l'anciana es diu Anna, que vol
dir regal. Dos ancians que representen a
tots els pobles de tots els temps, dos ancians que vivien amb la confiança
posada en Déu; dos ancians amb una fe senzilla que esperaven veure arribar la
salvació definitiva. Segurament la seva era una fe poc conreada, que es
concretava amb oracions i dejunis, viscuda amb simplicitat; però al cap i a la
fi una fe desperta, atenta que el Senyor sap reconèixer i acull de grat.
En
la presentació de Jesús s’anuncia la presentació definitiva que Jesús farà de
tots nosaltres al Pare a la creu, deixant el sepulcre buit i pujant al cel;
perquè Ell és el rei de la glòria del que ens ha parlat el salmista, Ell és
aquell foc i aquell sabó del que ens ha parlat Malaquies; un foc que cremarà tot
allò caduc i un sabó que rentarà del pecat a la humanitat sencera fins a
esdevenir com la plata i l’or. Una salvació que ve no sense dolor, dirà Jesús: «No us
penseu que hagi vingut a portar la pau a la
terra. No he vingut a portar la pau, sinó l'espasa.» (Mt
10,34).
Tot
plegat queda simbolitzat en la imatge de la llum, una llum que es revela a les
nacions, una llum que esclatarà amb tota la seva força la nit de Pasqua. Però
per a què això arribi cal encara que passin moltes coses, cal que el noi creixi
i es faci fort; cal que es faci fort fins a acceptar la mort i una mort de
creu. Aquesta és la llum que es revela a les nacions, aquesta és la senyera
combatuda. Dirà Jesús «Jo, que sóc la llum, he vingut al món
perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca.» (Jn
12,46). En paraules de sant Bernat avui al temple del Senyor hi ha estat
presentat el Senyor del temple, Ell és la llum enviada per Déu per acabar amb
la tenebra i que ningú es quedi en la foscor del pecat.